El conte de l'enfadós

Diuen que la ciutadania n'està farta, dels polítics, que se sent decebuda i menystinguda per aquells que suposadament han de representar el poble de manera justa i equitativa. Hi ha una gran part de raó en aquesta queixa popular, i és que el cicle polític que es reprodueix cada quatre anys, és tot el mateix, com el conte de l'enfadós que mai no acaba. Ara uns, després els altres, i més tard els de més enllà, intenten fer-nos combregar amb rodes de molí i quan són a l'oposició destapen les incongruències del partit del govern, però quan governen, cauen en el mateix parany. Conclusió: mani qui mani, sigui quin sigui el representant del poble sobirà, les cues a la Seguretat Social continuen existint, els peatges (durs i tous) continuen escanyant les economies dels que vivim lluny de Barcelona i hi volem arribar en condicions, les pensions de viudetat i de jubilació continuen fent pena, etc. Crec, però, que la solució no és no votar, sinó anar-hi amb el cap ben alt i introduir a la urna un sobre amb un paper que hi posi: m'heu decebut (per exemple) o, com feia un amic meu, amb la foto d'una senyoreta (o senyoret) de bon veure "perquè almenys, ja que és nul, qui el computi s'alegri la vista". Tenim els polítics que ens mereixem, i això és un peix que es mossega la cua: no s'inverteix en investigació i desenvolupament ni en foment de la intel·ligència i l'educació, i, per tant, aquest greuge també repercuteix cada vegada més en la qualitat de la classe política. Adverteixo, però, que jo sí que votaré un partit polític, i serà el que em sembli menys dolent i més honest (difícil, oi?), perquè, a banda de tota la reflexió anterior, al meu parer hi ha una prioritat vital: aturar el PP.

Advertència cinematogràfica

Atenció, pregunta: on apareix aquest cartell avisant que la major part de la pel·lícula "El Salvador" (que no "Salvador, que n'és el títol correcte) és en català? A Puerto Llano? A Móstoles? A El Bierzo? Cáceres? El Ferrol?... No, no, no.... aquesta advertència la podem veure als cinemes Lauren Costa Brava de Blanes!!! Sí, sí, no m'ho invento. Allà, ben posadet, per advertir el públic sensible que al film hi ha majoria d'escenes en llengua vernàcula. Un sacrilegi, una provocació, vaja, com si fos una pel·lícula porno o no recomanada a menors d'una certa edat. És trist que aquest cartell pengi en plena democràcia en un país on es demostra que la llengua que perilla no és el castellà, com s'entesten els Ciutadans de Catalunya i els peperos més consciensosos, sinó el català. Però és més trist que la direcció d'aquests importants cinemes col·loquin aquest rètol que insulta la intel·ligència de l'espectador, total perquè segurament un fatxa s'ha queixat. Farem bullir l'olla amb aquest assumpte, i jo, de moment, m'apunto a la iniciativa del blog Sa Palomera que ha promogut un concurs per demanar el llibre de reclamacions a l'empresa per no haver-nos advertit que la pel·lícula és en gran part en castellà-espanyol.

Desequilibrat

Ell pontifica i salva la pàtria (espanyola) de les agressions dels nacionalistes (catalans). Representa el poble, en tant que Defensor del Pueblo, però a quin poble? És evident que jo no em sento espanyol, però com que m'obliguen a ser-ho, Enrique Mújica també ha de defensar el meu dret a pensar diferent. En canvi, aquest personatge totalment polititzat, opta per posicionar-se políticament i deixar de banda milers de ciutadans que no pensen com ell, entre els quals hi ha els que han votat l'Estatut de Catalunya -més que retallat, per cert, i amb articles que Mújica considera inconstitucionals per als catalans però que s'han inclòs a d'altres estatuts del País Valencià o les Balears, per exemple, sense que hi hagi dit res-. Si no li agrada, que es venti, però que es dediqui als problemes de la ciutadania en comptes de fer la gara gara al PP. Crec que Enrique Mújica és un personatge que fa anys que està desequilibrat i ha perdut els papers. La meva pregunta és: ¿qui ens defensa del Defensor del Pueblo? ((més opinió al respecte a http://noudinamo.blogspot.com/))

Pares alcavots

Llegeixo que en un parc de Pequín s'hi reuneixen dos cops per setmana els pares de solters (nois i noies) per buscar-los parella. Van amb la foto del nen estudiant o fent esport, o de la nena somrient sensualment, i s'intercanvien "cromos" amb els telèfons per arranjar una cita. L'única condició és que siguin menors de 30 anys (edat que, si ets solter, es considera que "no anem bé"). Així, si una mare de filla soltera es troba amb un pare que li ven "la moto" de com de bo és el seu fill -a banda dels calés que se suposa que ha de guanyar-, queden entesos i preparen la trobada. A molts joves ja els va bé perquè addueixen que no tenen temps per relacionar-se i, quan tenen un moment, prefereixen dedicar-se a la família o sortir amb els amics. Ben mirat no és mala idea: abans es pactaven matrimonis (a molts països musulmans encara ho fan) i no tenies dret a escollir. Aquí, com a mínim, pots decidir entre un ampli ventall de fotos i t'estalvies "ligoteos" i convits a copes infructuoses.

El Papa s'ha de retractar?

És la pregunta que fem avui al programa. Crec que és obvi que Ratzinger va pixar una mica fora de text, perquè si no estàs d'acord amb una cita, per què la fas i no la contradius? Ara bé, la reacció irada dels sectors islamistes més radicals demostra, una vegada més, que aquells que no han promogut manifestacions populars a favor de la pau i en contra d'atemptats com els de l'11-S o l'11-M, ara demanen que un papa es retracti per haver dit una frase que els incomoda. No hi veig cap insult ni menysteniment d'una religió, sinó una mera cita històrica que critica la jihad. Cada dia veig més clar que els fonamentalismes religiosos només busquen l'enfrontament, l'odi i la imposició. I contra això sí que cal lluitar-hi.

L'aigua que baixa

Cada any, des de fa segles, hi ha aiguats on hi baixa tot. Normalment a Catalunya passa a finals d'agost i principis de setembre, i també a la primavera. La Mare Natura és sàvia, i moltes vegades precisa. Doncs no hi ha manera i, com diu el tòpic, "plouen quatre gotes i tot es col·lapsa". He anat de Blanes a Sant Joan Despí acollonit, a l'altura d'Arenys de Mar ha caigut un diluvi que el cotxe semblava un "overcraft". Era pitjor aturar-se que no pas continuar. En arribar a Barcelona, la meitat de semàfors no funcionaven, els laterals de la Diagonal estaven anegats i la policia no era enlloc. Cada any plou, cada any hi ha tormentes que s'ho enduen tot, i cada any hi ha problemes amb els semàfors (durant hores), amb les carreteres i amb la no presència policial. Si això passa cada any, ¿vol dir que és inevitable?¿que no ho podem solucionar? Seguint amb la teoria de la síndrome borreguil que ens acompanya sovint, em sembla que tot plegat és culpa de la desídia de càrrecs i subcàrrecs -sovint funcionarials-, que no els dóna la gana de fer bé la seva feina. Demà també és previst que plogui molt a Catalunya... que no ens passi res!

Quan fem la pregunta!!!

És curiós com d'obtusos podem arribar a ser. Estic en directe al programa dels Matins a TV3 i avui es dóna la casualitat que sortegem una moto que ens cedeix el Nàstic de Tarragona. El funcionament del concurs és fàcil: en un moment donat del programa farem una pregunta, i el primer que truqui en aquell moment i l'encerti, s'endurà la moto. Oi que queda clar? Doncs no; hi ha una infinitat de persones que han trucat per participar al concurs malgrat que encara no hem fet la pregunta. Hem tornat a recordar el mecanisme, però res de res, la gent truca a veure què passa. Una de dues, o som burros o la moto és tan llaminera que ens obtura el sentit de l'oïda i la comprensió.

11 de Setembre

És evident que el món mundial recordarà l'11-S com un dels episodis més tristos del terrorisme integrista musulmà als Estats Units. Però no hem de deixar de recordar que també va ser un episodi trist per a la història de Catalunya i que, arran d'aquella gesta heroica que alguns s'entesten a descriure-ho com una derrota, Catalunya ha pogut tirar endavant amb una resistència lloable; sense un estat propi, però amb orgull i dignitat! Jo ja he penjat la senyera i l'estelada i, tot i que no queda a la vista de tothom, me n'orgulleix pensar que la meva estima pel país segueix intacte malgrat els anys i l'experiència ("que et fa ser més conservador"). Ho sento, però per a mi és més important l'11-S català que no pas el nordamericà. Digue'm localoïde...

Un restaurant a l'ascensor

Llegeixo a El Periódico d'avui un curiós article que explica que a L'Havana s'hi ha instal·lat un restaurant en un dels ascensors d'un edifici -l'altre no funciona des dels anys 70-. El Otis, que es diu així precisament per la marca de l'elevador, ofereix una àmplia gamma de productes gastronòmics típics, i fins i tot hi ha una mena de menjador habilitat en un dels racons. El restaurant que puja i baixa està situat a L'América, un antic aparthotel de més de 80 anys on hi viu gent de tot tipus que han aplaudit la iniciativa. El negoci, regentat per dos cubans emprenedors, és d'allò més fructífer i original, la qual cosa em reafirma el que sempre em deia la meva àvia: com més necessitat hi ha, més aflora l'enginy per sortir-te'n. Potser jo, que fa temps que dono voltes a com iniciar un negoci, trobo en aquesta idea un bon punt de partida, mai se sap!

Rubianes contra els fatxes

Estava cantat: finalment l'obra de Pepe Rubianes sobre la mort de García Lorca no es podrà veure al Teatro Español de Madrid. Després de la insistent campanya contra l'actor, instigada per l'ultra Jiménez Losantos des del seu diari internàutic "Libertad Digital" (és tan lliure que, per deixar-hi un comentari, t'has d'identificar i no val posar-hi un correu hotmail o yahoo) i, òbviament, des de la COPE. Tot plegat s'arrossega des del gener passat, quan Rubianes va dir al programa "El Club" de TV3 que "a mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás; que se metan la puta España en el puto culo a ver si les explota y se les quedan los huevos colgando en el campanario". L'actor va haver de demanar disculpes (fins i tot va anar al jutjat) i puntualitzar que no es referia a la seva Espanya oberta i solidària, sinó a la rància i tardofranquista. Quan es va saber que el Teatro Español acolliria una obra de Rubianes, va començar la pressió des dels flancs més reaccionaris espanyols: ¿com podien permetre que un home que ha tacat el nom de la pàtria actuï, ni més ni menys, que al Teatro "Ehpañol"?! Quina ofensa! Total, que això també ha tingut conseqüències polítiques i l'alcalde de Madrid, el "moderat" del PP Ruiz Gallardón, ha anunciat que al teatre de titularitat de l'ajuntament no s'hi representaria l'obra de Rubianes. No recordo res de semblant des de l'època franquista, a banda del veto de Quim Monzó a TVE per, suposadament, haver-se'n rigut de la infanta Helena al programa "Persones Humanes" de TV3. Mario Gas diu que s'ha plantejat la dimissió al capdavant del teatre Español; jo ni m'ho plantejaria: ho hauria de deixar per dignitat i per no haver pogut evitar les pessigades de la ultradreta, pequè, un cop més, ho han aconseguit. El més trist és que la paranoia franco-feixista guanyi terreny i aconsegueixi limitar la llibertat en un país on la democràcia encara està al bany maria.

De què serveix l'ONU?

Edifici de les Nacions Unides a Nova York: algú em pot especificar de què collons serveix l'ONU? Per què elaboren resolucions que després se salten a la torera? Per què hi ha països amb dret a veto? Què se suposa que fan els representants de tots els països del món mundial, a banda de fer-la petar i aprofitar el viatget a NYC per fer els seus "businesses"? De bonic ho és, l'edifici principal, però davant de les constants passades pel forro d'alguns països dels acords presos, potser que ens expliquin de què serveix l'ONU. S'accepten respostes i resolucions.

Aprendre a llegir

El govern francès ha anunciat que renuncia als sistemes més moderns per ensenyar a llegir als nens i que es tornarà a instaurar el mètode tradicional: la "Ce" amb l'"a" = "ca", etc, etc. Els opositors a aquesta mesura diuen que no hem d'anar enrere, que aprendre a llegir és una qüestió molt seriosa que no s'ha de polititzar. Crec que aquesta discussió em sembla fútil i interessada. Els professionals que ensenyen a llegir són bons o dolents en funció de l'escola i de la seva motivació personal. Malauradament això és així i es pot traslladar a altres aspectes de la vida. En el meu cas, tinc un bon record de professors que em van estimular a llegir sense complexos. I en concret de la popular escriptora Alícia Giménez-Bartlett -que em va fer de professora d'anglès i literatura espanyola-, que sent jo un adolescent, em va apropar a la bona lectura amb un mètode que potser sembla inútil: llegir el llibre en veu alta entre tots a classe. No us imagineu l'atenció que paràvem la majoria i com fruïem dels llibres (clàssics o no).
Potser en comptes de disctutir mètodes i sistemes caldria parar més atenció a les necessitats reals dels alumnes a la societat del segle XXI, proposant textos i exercicis adequats que els apropin a l'apassionant món literari.

Per 250 euros

El govern pagarà 250 euros als "putejats" per la vaga d'aquest estiu a l'aeroport del Prat que hagin presentat denúncia. I si han perdut alguna maleta, cada paquet a 180 euros la peça. Ah, i si t'aculls a la mesura, no podràs reclamar res més. Mireu, en un país normal, això seria un insult. És evident que qui portava una motxilla mig trencada i amb només quatre samarretes en pot sortir beneficiat, però la gran majoria que van perdre vols, enllaços, vacances, maletes amb objectes valuosos pel preu o per la implicació sentimental, etc, això és com que t'escupin a la cara. ¿250 euros per unes vacances truncades que es van pagar a preu d'or? ¿180 euros per una maleta que ja només ella mateixa ho val en una botiga? Qui s'hi vulgui acollir, és molt lliure de fer-ho, però animo els afectats a presentar denúncies i reclamacions serioses perquè, ara per ara, un mes després, no hi ha hagut cap explicació coherent ni, sobretot, cap dimissió. I els sindicats, ¿on són, per què no donen la cara? I el director del Prat, ¿què collons fot?¿Per què aquest hermetisme? -incís: fa anys que, els que ens dediquem als mitjans de comunicació, ens trobem amb un topall insalvable quan intentem fer gestions i entrevistes amb responsables del Prat: reductes del franquisme, potser?-. En un país civilitzat haurien rodat caps per aquest fet: ¿on s'ha vist que uns treballadors "okupin" les pistes d'aterratge d'un aeroport, posant en perill milers de vides, i reivindiquin els seus drets laborals (que els tenen, òbviament) per la força i passant-se pel forro l'afectació que això pugui provocar a la resta de gent?¿Què fa l'administració -perquè per llei, quan es fa una vaga en serveis d'aquest tipus s'han de decretar serveis mínims, no?-?¿I els tribunals, no actuen? Massa preguntes sense respostes... M'agradaria, però, felicitar els controladors aeris perquè no em vull ni imaginar els litres de suor que deurien gastar en aquells moments per evitar col·lisions aèries i per desviar el trànsit d'avions cap a d'altres aeroports.

Nou curs polític

Ja hi som, tornem de vacances i a tothom li agafa l'excitació postestiuenca per voler destacar. Parlo de polítics i analistes que estan al punt de sortida d'una marató avorridíssima que culminarà l'1 de novembre amb les eleccions al Parlament de Catalunya. Comencem bé, perquè el nomenament de Joan Clos com a ministre d'Indústria, l'anàlisi dels 1000 dies de govern per part del bipartit, la baixa del PSC demanada per l'esposa de Maragall i les precampanyes farcides de tòpics i frases fetes per quedar bé, ens donen teca als periodistes àvids de carnassa per poder-ne extreure un bon tall de veu, una declaració exclusiva de titular de diari o un insert al Telenotícies. Qui diu que la vida no és una tòmbola, un circ, un show? La veritat és que, en el fons, ens agrada...