Marc's brain

dilluns, de gener 30, 2017

Una gala em ve a veure



Vaig trobar la gala dels Premis Gaudí d'ahir sucosament hilarant. Els anuncis ja prometien molt, amb una sorprenent auto-crítica hiperbòlica del cinema català. La catifa vermella, comandada per l'Ana Boadas i el Marc Giró, va ser una bona introducció i va tenir moments espaterrants. I la gala no va defraudar.

Si dic que no té res a envejar a algunes edicions d'entrega dels Oscars, segur que surten els crítics saberuts de torn que pensen, com a bons provincians que som, que no es pot comparar res del que es fa aquí amb el que es fabrica als EUA. Però el cert és que la cerimònia del Cinema Català va tenir tot el que ha de tenir un acte d'aquest tipus: humor, reivindicació, música, agilitat... I, sobretot, la gala va ser molt divertida i no es va fer gens llarga malgrat les gairebé tres hores de durada.

Per a un cinèfil de pa sucat amb oli, com és el meu cas, crec que la gala dirigida per Lluís Danés, trufada de píndoles còmiques liderades pel polifacètic Bruno Oro, amb la participació d'actrius, actors i músics, a banda dels erudits i interessants comentaris de l'Àlex Gorina i l'Ismael Martín a TV3, així com una realització acurada, han donat un resultat excel·lent i inigualable. I el resultat d'audiència així ho corrobora: una mitjana de 371.000 espectadors i un 14,1% de share, que no està gens malament.

Ha representat la millor manera de demostrar que sí, que a Catalunya hi ha molt talent i que, com va dir el gran Josep Maria Pou, només falta feina, una feina que ha de tenir els recursos necessaris per tirar endavant el sector. Adjunto un petit exemple: aquest gag reivindicatiu que fa el Bruno Oro de la feina professional dels actors, que em sembla extraordinari. Una oda irònica al treball de tanta gent que, moltes vegades, queda soterrat per una manca d'interès enervant fonamentada amb tòpics arcaics.

Felicitats, doncs, a l'Acadèmia per estar a l'altura internacional del cinema professional i fer que, simples espectadors com jo mateix, no veiéssim una gala sinó que la gala vingués a veure'ns a nosaltres, com el monstre del Bayona, per delectar-nos i fer-nos estar clavats al sofà des del principi fins al final.

dilluns, de gener 23, 2017

Ja som història (musical)


Avui s'estrena al Canal 33 "Sputnik. Òrbita 90". Espero amb candeletes tornar a reviure les perles noranteres de la meva adolescència i postadolescència que es rescataran per mostrar el que va ser un temps i un país a partir del traç musical de l'època.

Fílies i fòbies, concerts inoblidables de grans grups d'aquí i de fora, les hores de carretera i manta per arribar a un concert concret, les desenes de cassettes i discos malmesos de tan escoltar-los repetidament, el Doctor Music i d'altres festivals, formen part de la meva memòria personal.

Recuperar un període històric de la nostra vida genera que hi hagi un treball nostàlgic que, alhora, implica que hàgim de dir, indefectiblement, que ens fem grans. En aquest enllaç del programa "Els experts" d'icat.cat, els presentadors de les diferents etapes de l'Sputnik parlen del programa i del que va representar en un moment que no teníem ni internet, ni mòbils, ni tauletes, ni res de res:

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/els-experts/leducacio-emocional-de-lsputnik/audio/948061/#.WIXRw98XDFw.twitter

diumenge, de setembre 18, 2016

Disset


Em preguntava si havia de contenir el plor davant d'una família devastada, davant de tant jovent patint per la mort del seu amic; em preguntava per què hi ha aquestes injustícies irreparables; em preguntava si la meva abraçada i escalf els serviria de res, a l'Anna Maria i al Bolló; em preguntava com evitar la tristor d'una redacció de TV3 compungida i abatuda. Quan ets víctima col·lateral d'una mort tan colpidora no saps què fer, ni com conhortar uns pares exemplars, amics, professionals envejables. En Martí en tenia disset, una edat incompatible amb la mort. El seu llegat és el talent heretat d'uns pares incombustibles i savis. Amb ells recordarem, compartirem i alinearem el dolor per convertir-lo en energia vital. Hi som, hi serem, per vosaltres, per ell.

dilluns, de juliol 18, 2016

Pols oposats


Mentre uns il·luminats executen ordres d'un més enllà desconegut i maten innocents a tort i a dret tot carregant d'odi les societats suposadament pacífiques massa vegades governades per inconscients que encenen metxes que després no saben apagar, hi ha d'altres embadocats que no poden ni mocar-se i van caçant "pokémons" per aquests mons de Deú (amb conseqüències de vegades també tràgiques, com la mort de dos joves als Estats Units a mans d'un home que creia que havien entrat al seu jardí a robar quan en realitat estaven imbuïts pel seu món virtual de cacera de bitxets inexistents). En quines societats vivim? Donem més importància a l'irreal, al que és fantasmagòric o a divinitats interpretades per sàdics que a la vida humana. Cada vegada tinc més clar que, malauradament, el món s'acaba.

divendres, de juliol 01, 2016

Canet Rock 2016: el sosltici musical d'estiu


Diumenge el sol sortirà per Canet de Mar. Demà comença la tercera edició del Canet Rock modern i s'hi espera una pluja d'estrelles que amorosiran tota una tarda, nit i matinada de música, llum i color. Una vegada més, s'ha fet una volta de cargol respecte l'edició anterior i s'oferirà un espectacle multidisciplinari, amb actuacions de gran calat i propostes noves i excitants per fer-nos emocionar, gaudir, xalar, somniar...

El Canet Rock ja és un clàssic de l'estiu de la música "made in" Catalunya: les costures estan molt ben travades, la qualitat del producte és equivalent a la d'altres certamens europeus similars i l'empenta i la il·lusió dels organitzadors (que conec i admiro) fan que el resultat sigui un èxit d'entrada, a un dia d'obrir-se les portes.

Entre d'altres i abans que diumenge al matí veiem sortir el sol amb Els Catarres, demà Els Pets modelaran el seu últim concert de la gira dels trenta anys, els Manel galoparan sobre el seu nou disc, tornarem a sentir les esgarrapades de Sangtraït, la grapa dels Sidonie, la salabror dels Animal, la canya de La Gran Pegatina, la frescor dels Blaumut, la nostàlgia de La Pols i l'Era amb Núria Feliu, mentre Josep Maria Mainat saltarà una vegada més a l'escenari per deixar l'empremta de La Trinca, el pecat original originat a Canet, i mentrestant, entre actuació i actuació, Miquel del Roig encadenarà les seves versions de grans èxits guitarra en mà...

Al Pla d'en Sala, a Canet de Mar, hi ressonen els ecos de la història musical, hi deixen empremta els valors contemporanis i s'hi assenten els fonaments de la música del futur. Llarga vida per a una llarga nit de sensacions i vibracions sonores. Música a Canet, música al poder!

dilluns, d’abril 18, 2016

Vivim en una merda de país?

Llegia ahir a "El Periódico" un interessant article de Carles Francino titulat: "Una merda de país?", i amb un subtítol congruent amb el que després escriuria: "Mai he sentit tan amenaçada la convivència a Catalunya com ara". És aquest:
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/articulo-carles-francino-merda-pais-5060174

Dic per endavant que segurament amb aquest post algú em titllarà de periodista esbiaixat, de manipulador... És la meva opinió -no estic explicant cap notícia-, no l'amago, com tampoc no ho fa Carles Francino, i articles com el seu m’esperonen a debatre en públic el que penso. Això sí, sempre amb respecte i “fair play”. L'article és, repeteixo, interessant i està molt ben desgranat; comença queixant-se que sovint es troba en terra de ningú, que és un català a Madrid que engega a la merda més d'un quan diu mentides sobre Catalunya, i admet que la catalanofòbia existeix, tot i que, segons diu, no és majoritària. Jo no conec cap dada exacta que comptabilitzi l'excés o la manca de catalanofòbia a Espanya, però si partim de la base que existeix, és que hi ha un problema social important.

El periodista assegura que se sent descol·locat perquè nota que hi ha alguna cosa que s'està trencant a Catalunya, on hi sent amenaçada la convivència i compara els que utilitzen el nazisme per parlar del procés català i els que repeteixen el “mantra” que el castellà està amenaçat a Catalunya amb els que treuen llibres sobre botiflers, els del manifest del monolingüisme o els que li tallen els xiprers al "pobre" (sic) Albert Boadella (parèntesi: els famosos xiprers no els tenia plantats a la seva finca de Jafre, com s'ha volgut fer creure des d'alguns mitjans de Madrid, sinó a fora, tot i que, personalment, no secundo aquestes pràctiques), entre d'altres. Tot això per acabar reclamant una mena de “jornada nacional de reflexió” en què ens preguntem si militar al PP o Ciutadans a Catalunya és ser un traïdor a la pàtria, si ets un català bipolar perquè t’emociones amb un gol de l’Iniesta a la selecció espanyola o si passa res perquè ets culé no antimadridista i t’agraden els Manel i Sabina. "Es pot sopar un dia (¡¡¡només un dia!!!) sense parlar del procés?", es pregunta Francino.

Agafo el testimoni de tot el que diu i m’agradaria puntualitzar alguns aspectes, des del meu humil punt de vista. D’aquest article se’n desprèn que l’obsessió pel procés està creant una esquerda social, una idea molt transversal en l’espanyolisme de tots colors ideològics: és a dir, quan l’independentisme era minoritari no hi havia esquerda, i ara la culpa és dels obstinats independentistes que no veuen més enllà del seu melic i que posen en perill fins i tot la convivència familiar: ningú no coneix algú que sigui madridista o de l’Espanyol en una família barcelonista? O un votant del PP i un d’Esquerra a la mateixa taula? Jo he viscut i participat en animades discussions familiars per causes diverses sense arribar mai a les mans i sense deixar-nos de parlar amb l’interlocutor. Vehemència no implica ruptura, o és que discutir a partir de punts de vista oposats genera enfrontament, odi, deixar-se de parlar...? No ho veig així, ans al contrari.

Professionals de gran prestigi, com Francino, tenen les seves idees que són del tot assumibles i contrastades, però no per això són millors que les dels altres. Quan es parla d’amenaça de la convivència, què es vol dir, exactament? Qui se sent amenaçat? Jo no veig, ni he vist, gent tirant-se pedres per pensar diferent, agafo el cotxe cada dia i no veig vianants pegant-se als semàfors per ser independentista o unionista, i la realitat és la que és, no la que intenten reflectir alguns mitjans centralistes o fins i tot algunes sortides de to a Twitter i a d’altres xarxes socials. ¿Qui trenca la convivència, els que intenten silenciar una realitat o els que volen debatre obertament i en termes democràtics quin ha de ser el futur del país?

El que vull dir és que, a alguns, el suposat statu quo d'abans ja els anava bé, i els que ara apostem per un país nou i independent d'Espanya som l'esca del pecat de tots els problemes de convivència. Que Carles Francino sigui titllat d'espanyolista a Catalunya o de proindependentista a Madrid no el fa més bo o més dolent, crec que ell diu clarament que se sent català i espanyol, i això no és ser equidistant, és la seva manera determinada de pensar. 
A persones com ell (i als Manel, per cert) els fa mandra parlar del procés a tort i a dret, però és normal que se’n parli als sopars perquè és un fet, una realitat que ens envolta i molta gent vol saber l’opinió de l’altre, i més si ets un català que viu a Madrid i segurament tens més visió dual. La diferència entre l’“abans i el després” dels que veuen amenaces és que ara, quan ens insulten ens hi tornem, quan el “pobre” Boadella diu barbaritats sobre Catalunya no callem, quan ens menyspreen reaccionem i quan posem urnes, votem. Estic d’acord amb aquesta “jornada nacional de reflexió” que proposa Francino, però que sigui una jornada de reflexió prèvia al referèndum que sempre s’ha negat des del govern espanyol.

Per cert, no sé qui deuria triar la foto que il·lustrava el seu article, però crec que la imatge diu justament el contrari del que articula el periodista: s'hi veu una façana amb un balcó a dalt d’on hi pengen dues “rojigualdes” i el de sota amb una Senyera i una estelada: no hi sé veure cap signe de violència, amenaça o destrossa en cap dels dos balcons. Estan nets, polits i tranquils, cosa que em fa pensar que aquests veïns es respecten i conviuen amb normalitat... potser aquest país no és tan merda.

diumenge, de gener 10, 2016

Perdó i gràcies


Hi ha acord, hi ha investidura, hi ha futur. Els unionistes, rabiosos perquè es veien triomfadors en unes noves eleccions  al març. Els independentistes agradablement sorpresos perquè l'acord semblava impossible. La realitat ens porta un nou govern que, agradi o no, agafa el testimoni del mandat sorgit de les urnes. Per primera vegada, polítics coherents amb el que demana el poble, i, també per primer cop, un president que ha capitanejat un Procés difícil enmig d'una tempesta que semblava perfecta però que, malgrat Tele 5, Antena 3 o La Sexta, entre molts d'altres, no ha aconseguit liquidar l'essència d'un país, l'anhel d'una majoria. El pas de Mas és indiscutiblement lloable, el nou president Puigdemont no crec que decebi, com tampoc no ha decebut Junqueras ni ERC. I crec que, humilment, la CUP n'ha de treure conclusions, del que ha passat. Ara, mirem el futur... Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!