Ja és estiu!

Perfil d'Alícia Giménez Bartlett

Publicat a la revista Celobert del mes de març (per llegir-lo bé cliqueu sobre la imatge).

Un rosegó de pa

La meva àvia, la Ramoneta, acompanyava qualsevol àpat amb una llesca de pa. Si en sobrava, ho embolicava amb un tovalló de paper s'ho guardava. De vegades, la meva mare li trobava aquests rosegons de pa a les butxaques de la bata i, quan li preguntava per què ho feia, la resposta era sempre la mateixa: "per si a mitja tarda tinc gana". La meva àvia havia passat gana durant la guerra i la postguerra; no concebia que si a mitja tarda tenia un budell buit, podia atacar el pot de les galetes... per què? Tenia un pa a la butxaca que no es podia tirar. Paral·lelament, avui l'Iu Forn escriu al diari 'Avui' que, en una cua de supermercat, un home li va dir educadament a la caixera que cridés Seguretat perquè no podia pagar-li el menjar que duia al carro per als seus fills; estava a l'atur sense subsidi i en una espiral de desesperació. Finalment, es veu que entre els clients que feien cua i la mateixa caixera li van poder pagar el que s'enduia. Tot plegat em fa pensar que la veritable crisi és la de qui passa gana i no té res per donar als seus fills. En el seu moment no donava importància a l'acció de la Ramoneta i ella em deia: "Déu no vulgui que hagis de passar gana". Coses dels avis, pensava, però avui hi he reflexionat i he tingut por. Por que algun dia, en aquest país, ens falti aquell rosegó de pa que llençàvem amb despreci a les escombraries.

Coses que no entenc (II)

Dos bons amics, el Salvador i el David, són investigadors. L'un, del càncer; l'altre, en l'àmbit de la física nuclear. I tots dos treballen fora, a la Universitat de Leicester (Anglaterra) i al CERN de Suïssa, i sengles projectes són importantíssims. Segurament s'haurien quedat a Catalunya si el nivell d'investigació i la remuneració econòmica fossin les normals, però no és així. Aquest fenomen, conegut popularment com a "fuga de cervells", fa que continuem "destacant" com a país cuer en investigació, i així ens va.

Coses que no entenc (I)

S’ha parlat abastament de la manifestació de Barcelona contra la guerra en què un energumen va brandar una pistola de joguina: que si el conseller Saura no hi hauria d’haver anat (també ho crec jo), que si va ser una manifestació antiisraeliana, que si Israel té dret a defensar-se, i, en el fons, la conclusió d’uns és que hi ha antisemitisme a Catalunya; no ho crec, és més, tinc la sensació que hi ha més fòbia a l’àrab que a d’altres cultures.
Però, i la guerra? Per què aquest interès en desviar l’atenció inventant-se un suposat conat de conflicte diplomàtic quan mentrestant s’està duent a terme una incursió bèl·lica indiscriminada en què moren centenars de persones? Crec que un poble que ha patit tant històricament i que es vanta de ser l’única democràcia del Pròxim Orient també hauria de fer autocrítica. No es pot concebre que morin tants nens innocents amb el pretext de la defensa pròpia. I no val allò de “si no estàs amb mi, estàs en contra meva”, això no és ser antiisraelià ni proHamas, simplement és dir prou a l’abús d’un exèrcit arrasador instigat per un govern concret que l’únic que haurà aconseguit serà sembrar més odi; és inconcebible també que persones amb tendència proisraeliana que no han donat suport a cap acció violenta hagin rebut amenaces de mort. I patètic que la comunitat internacional no hagi fet valer la seva veu per condemnar la matança sagnant de civils i no hagi pogut aturar l’extremisme de Hamas. No entenc què ens passa, i és trist i decebedor.

TVist

Entrevista amb Mari Pau Huguet al programa TVist de TV3; cliqueu aquí:

http://www.tv3.cat/videos/885459

Les causes de la crisi econòmica segons els britànics