Vivim en una merda de país?

Llegia ahir a "El Periódico" un interessant article de Carles Francino titulat: "Una merda de país?", i amb un subtítol congruent amb el que després escriuria: "Mai he sentit tan amenaçada la convivència a Catalunya com ara". És aquest:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/articulo-carles-francino-merda-pais-5060174

Dic per endavant que segurament amb aquest post algú em titllarà de periodista esbiaixat, de manipulador... És la meva opinió -no estic explicant cap notícia-, no l'amago, com tampoc no ho fa Carles Francino, i articles com el seu m’esperonen a debatre en públic el que penso. Això sí, sempre amb respecte i “fair play”. L'article és, repeteixo, interessant i està molt ben desgranat; comença queixant-se que sovint es troba en terra de ningú, que és un català a Madrid que engega a la merda més d'un quan diu mentides sobre Catalunya, i admet que la catalanofòbia existeix, tot i que, segons diu, no és majoritària. Jo no conec cap dada exacta que comptabilitzi l'excés o la manca de catalanofòbia a Espanya, però si partim de la base que existeix, és que hi ha un problema social important.

El periodista assegura que se sent descol·locat perquè nota que hi ha alguna cosa que s'està trencant a Catalunya, on hi sent amenaçada la convivència i compara els que utilitzen el nazisme per parlar del procés català i els que repeteixen el “mantra” que el castellà està amenaçat a Catalunya amb els que treuen llibres sobre botiflers, els del manifest del monolingüisme o els que li tallen els xiprers al "pobre" (sic) Albert Boadella (parèntesi: els famosos xiprers no els tenia plantats a la seva finca de Jafre, com s'ha volgut fer creure des d'alguns mitjans de Madrid, sinó a fora, tot i que, personalment, no secundo aquestes pràctiques), entre d'altres. Tot això per acabar reclamant una mena de “jornada nacional de reflexió” en què ens preguntem si militar al PP o Ciutadans a Catalunya és ser un traïdor a la pàtria, si ets un català bipolar perquè t’emociones amb un gol de l’Iniesta a la selecció espanyola o si passa res perquè ets culé no antimadridista i t’agraden els Manel i Sabina. "Es pot sopar un dia (¡¡¡només un dia!!!) sense parlar del procés?", es pregunta Francino.

Agafo el testimoni de tot el que diu i m’agradaria puntualitzar alguns aspectes, des del meu humil punt de vista. D’aquest article se’n desprèn que l’obsessió pel procés està creant una esquerda social, una idea molt transversal en l’espanyolisme de tots colors ideològics: és a dir, quan l’independentisme era minoritari no hi havia esquerda, i ara la culpa és dels obstinats independentistes que no veuen més enllà del seu melic i que posen en perill fins i tot la convivència familiar: ningú no coneix algú que sigui madridista o de l’Espanyol en una família barcelonista? O un votant del PP i un d’Esquerra a la mateixa taula? Jo he viscut i participat en animades discussions familiars per causes diverses sense arribar mai a les mans i sense deixar-nos de parlar amb l’interlocutor. Vehemència no implica ruptura, o és que discutir a partir de punts de vista oposats genera enfrontament, odi, deixar-se de parlar...? No ho veig així, ans al contrari.

Professionals de gran prestigi, com Francino, tenen les seves idees que són del tot assumibles i contrastades, però no per això són millors que les dels altres. Quan es parla d’amenaça de la convivència, què es vol dir, exactament? Qui se sent amenaçat? Jo no veig, ni he vist, gent tirant-se pedres per pensar diferent, agafo el cotxe cada dia i no veig vianants pegant-se als semàfors per ser independentista o unionista, i la realitat és la que és, no la que intenten reflectir alguns mitjans centralistes o fins i tot algunes sortides de to a Twitter i a d’altres xarxes socials. ¿Qui trenca la convivència, els que intenten silenciar una realitat o els que volen debatre obertament i en termes democràtics quin ha de ser el futur del país?

El que vull dir és que, a alguns, el suposat statu quo d'abans ja els anava bé, i els que ara apostem per un país nou i independent d'Espanya som l'esca del pecat de tots els problemes de convivència. Que Carles Francino sigui titllat d'espanyolista a Catalunya o de proindependentista a Madrid no el fa més bo o més dolent, crec que ell diu clarament que se sent català i espanyol, i això no és ser equidistant, és la seva manera determinada de pensar. A persones com ell (i als Manel, per cert) els fa mandra parlar del procés a tort i a dret, però és normal que se’n parli als sopars perquè és un fet, una realitat que ens envolta i molta gent vol saber l’opinió de l’altre, i més si ets un català que viu a Madrid i segurament tens més visió dual. La diferència entre l’“abans i el després” dels que veuen amenaces és que ara, quan ens insulten ens hi tornem, quan el “pobre” Boadella diu barbaritats sobre Catalunya no callem, quan ens menyspreen reaccionem i quan posem urnes, votem. Estic d’acord amb aquesta “jornada nacional de reflexió” que proposa Francino, però que sigui una jornada de reflexió prèvia al referèndum que sempre s’ha negat des del govern espanyol.

Per cert, no sé qui deuria triar la foto que il·lustrava el seu article, però crec que la imatge diu justament el contrari del que articula el periodista: s'hi veu una façana amb un balcó a dalt d’on hi pengen dues “rojigualdes” i el de sota amb una Senyera i una estelada: no hi sé veure cap signe de violència, amenaça o destrossa en cap dels dos balcons. Estan nets, polits i tranquils, cosa que em fa pensar que aquests veïns es respecten i conviuen amb normalitat... potser aquest país no és tan merda.