El quadre!

Heus aquí el quadre, -la foto és justeta, però és la millor de les que li hem fet (amb tots els llums apagats) tot i que hi hagi una pampalluga de flash incrustada al tendal del restaurant-. Ahir mateix es va penjar a la paret d'honor del piset. Impressionant!

Història d'un quadre

Uns bons amics ens han regalat una meravella de quadre -amb el seu corresponent marc-. És una imatge que evoca moltes sensacions a partir d'una història concreta que flueix paral·lelament a la visualitat. El quadre té una força impressionant, uns colors que semblen buscats per a l'ocasió i que en complementen el fil argumental: una cambrera ensopega al darrere de l'aparador d'un restaurant de Nova York mentre mira un paio que passa pel carrer, el qual també és objecte de mirada libidinosa per part d'una transeünt, però ell és atret per una altra dona que està llegint al restaurant. Previsiblement els plats i gots que porta la cambrera aniran a terra, però no passa res perquè es poden recompondre en forma de làmpada, com fa un artista mundialment famós. El quadre és un Moscardó original i és un dels regals que m'han fet més il·lusió a la vida, per diversos motius: perquè per regalar art, se n'ha de saber, perquè si et regalen art, has de tenir una sensibilitat especial que ha estat interpretada pels qui t'han obsequiat amb el quadre, perquè els que ens han regalat el Moscardó ho han fet amb molta il·lusió i afany, i perquè en un món on és més fàcil regalar olles i cassoles, encara hi ha qui confia que un bon quadre és un regal interessant. Ep! Sense desmerèixer els que regalen menatge, ni molt menys! En definitiva, moltes gràcies Fina i Toni Jordi, així com a tantes altres persones (sogres inclosos, evidentment) que ens han ajudat a començar una vida en comú a la Rosa i a mi.

Comunicat dels L'N'B arran de la marxa del Pemi Fortuny

Han estat 20 anys. La veritat és que tants anys donen per a molt. Hi ha qui creu que el Pemi Fortuny va néixer a LNB com els ulls, les orelles o un braç neixen amb nosaltres. No és cert. Tot va començar l'any 1986. Érem uns jovenets amb moltes ganes i pocs coneixements però vam fer una banda de R'n'R. Vam tenir sort, de fet encara tenim sort. La gent ens ha ofert i ens ofereix la possibilitat de fer allò que més ens agrada i, a més, ens aplaudeix i gaudeix als concerts. Però a la vida hi ha coses que acaben esgotant les persones i un grup de rock pot arribar a fer-ho. Al Pemi li ha passat. Hi ha maneres de viure que atreuen més el seu interès i nosaltres ho respectem profundament. No només això, sinó que el recolzarem i li desitgem el millor en la seva nova aventura. Ara bé, això no vol dir que LNB s'acabi. De fet, cap de nosaltres en cap moment ho ha pensat. Sempre hem dit que en la nostra formació tots els components tenen la mateixa importància. El Pemi era importantíssim però no més que qualsevol dels altres. Un cop era segur que el Pemi marxava, la qüestió era trobar un cantant nou. Volíem algú que no fos conegut en el nostre ambient, amb il·lusió i un parell de collons per substituir el Pemi Fortuny. Pensàvem que era impossible però va sorgir la idea del Salva... El fet és que LNB té un nou component. Anem a Califòrnia del 15 de gener al 15 de febrer a gravar el pròxim disc amb la Sylvia Massi com a productora. Es tracta d'una persona que ha treballat amb Red Hot, System of a Dawn, REM, TomPetty, Johnny Cash, Tool, Björk..., ha treballat amb tothom! Desitjàvem trobar un bon productor per al proper disc i va sorgir l'oportunitat de la Sylvia: no ens ho vam pensar dos cops. Li vam enviar la nostra música i li va agradar molt. Va dir que la màgia de la música és que no entenia les paraules però sí el que volíem dir. Vam connectar. Fa temps que us volíem comunicar aquesta notícia però hem respectat els desitjos del Pemi. Ell ens va demanar no fer-ho públic fins passat l'últim concert de la gira i és per això que (tot i llegir cada dia el nostre fòrum i patir pel que vosaltres dèieu) no us ho hem dit. Som conscients que hi ha gent que pensarà que LNB sense el Pemi no serà elmateix. De fet és cert que no ho serà. Tindrem una nova veu. Però heu de pensar que l'esperit d'aquesta formació de rock on la sinceritat, l'entrega, el creure en el que fas, la humilitat, l'amor per la música i el fet de considerar el nostre públic com una part fonamental de LNB romandrà exactament igual. Continuarem fent cançons amb ganes que us arribin al cor i continuarem fent concerts on vosaltres sigueu tan importants com nosaltres. La vida és canvi. Les coses canvien i aquest grup està fent un canvi. L'important és que l'esperit continuï sent el mateix i, no en tingueu cap dubte, això serà així. Intentarem fer millor música i millors concerts que mai. Confieu en nosaltres.
Una abraçada, LNB.

Comunicat de Pemi Fortuny penjat al fòrum dels Lax divendres mentre actuava a la sala La Mirona

Hola companys, ja fa uns dies que volia fer un escrit en aquest fòrum convidant-vos a compartir amb mi i amb el grup el que està sent un dels dies més importants de la meva carrera musical. La meva idea era fer-ho de la manera menys traumàtica per tothom, però la sorpresa va ser que ja ho vàreu saber tot abans del que jo tenia previst. I és que aquests tipus de notícies corren de boca en boca i sense que es pugui controlar de cap de les maneres. Per respecte a tots vosaltres, he volgut “aparèixer a casa vostra” per tal de confirmar la notícia, com ho tenia pensat i abans de fer-ho a la premsa. Avui durant el concert no he baixat al públic a la cançó “Apareix-te a casa meva”, he pujat a l'oficina de “La Mirona” per aparèixer a casa de tots els que no heu pogut assistir al que serà el “meu” últim concert amb el grup. Després de vint anys compartint escenari amb els meus companys i amb vosaltres, el públic, he decidit donar un gir radical a la meva vida per tal de poder fer tot allò que el meu cor em dicta. M’explico: A mitjans de l’any 1986 i just quan el meu grup musical de referència es dissolia, va ser quan nosaltres vàrem començar aquesta aventura amb el grup i només nosaltres sabem el que ens ha costat arribar fins aquí, rebutjant feines, fent cas omís a alguns consells dels nostres familiars (“on vas amb la guitarra, ¡au vinga baixa de la parra!”), renunciant a moltes coses i pensant el que seria millor per poder portar a terme la nostra il·lusió, poder viure del que realment ens agradava, la música. No, no són feines fàcils les que es fan amb el cor, sovint topen amb la més senzilla lògica, perquè si a mi m’agradessin més les feines lògiques potser hauria dedicat la meva vida a un altre tipus de feina, estaria pagant unes fantàstiques hipoteques, esperant a tenir el tercer fill (amb les corresponents subvencions de l'estat) i intentant buscar una estabilitat emocional en la qual no hi trobo la més senzilla lògica. Després de diferents viatges que he fet pel món al llarg de la meva vida, m’he adonat que som nosaltres mateixos els que per aquesta “lògica” encadenem la nostra existència, i que utilitzem i tenim lligat a la resta del món per poder mantenir les nostres pròpies cadenes, lligams i “privilegis”. Ara, en aquest moment, torno a tenir la necessitat d'escoltar el meu cor i continuar endavant. Em disposo a abandonar un vaixell que no s’està enfonsant, perquè aquest continuarà, i esperem que amb molta força. El que faré és pujar en un altre vaixell més gran i que pretén arribar encara més lluny, per poder contribuir a ajudar una part del 80% restant de la humanitat que malviu perquè nosaltres puguem continuar vivint amb la nostra “lògica”. Molts podeu pensar que es pot ajudar la gent sense necessitat de deixar de fer la meva feina actual, però jo m’he considerat sempre més comunicador que músic i em seria impossible poder treballar amb gent sense tenir-los a prop. En aquest moment ( i entre d’altres projectes), estic treballant en la creació d’una ràdio a Madina Junction, que és una comarca remota del nord de Sierra Leona, amb la finalitat d'impartir classes als nens que s’han de quedar a casa treballant per ajudar els pares, donar consells sanitaris per poder lluitar contra desenes de malalties i intentar poder fer que més de 135.000 persones puguin dur una vida al menys una mica més digna que la que han tingut fins ara. Sóc plenament conscient que no canviaré el món, però el meu cor serà una mica més ple només pel fet d'intentar millorar-lo. Per acabar, vull donar les meves més sinceres gràcies a tots per haver-nos recolzat en tots els nostres discos i en els nostres concerts i de fer que no pugui oblidar en tota la meva vida aquests meravellosos vint anys que he passat cantant per a vosaltres amb els Lax'n'Busto. Ostres s’està acabant la cançó! Vaig a acabar el concert.... Us estimo molt a tots i no deixeu d'escoltar els vostres cors...
Pemi Fortuny

Lax'n'Busto

Avui es fa l'últim concert de la gira dels Lax'n'Busto que commemoren els 20 anys de carrera. Serà a la sala La Mirona de Salt, i sé que serà més que un concert. El rumor, que avui es confirmarà o es desmentirà, diu que el cantant, Pemi Fortuny, se'n va, deixa el grup i inicia una altra singladura. No sé què dir, jo sóc fan del grup des dels inicis, els conec i estimo a tots, i com a "whiskògraf", com ells m'anomenen carinyosament (pel fet d'haver-los escrit la biografia al llibre "Lax'n'Busto. De Watt a Watt" i de portar-los bon whisky a alguns concerts), he de dir que sento pena, una tristor d'aquelles que no són agradables perquè, tot i que saps que els camins de tothom són inescrutables i has d'estar content si els altres ho estan, tinc la sensació de pèrdua d'alguna cosa, de la veu del Pemi mai igualada en un grup genuïnament de rock en català. Només em queda desitjar-te molta sort company, a tu i a la resta dels Lax, que segur que seguiran acumulant èxits. Un petó per a tots!

Confetti, llums i taquígrafs!

Ja ha començat la campanya electoral, iupiiiiiiiiiiiii! Cartells, promeses, somriures, mítings a l'estil yankee amb confetti i globus, debats, cara a cara sí, cara a cara no, català, castellà, habitatge, pensions, peatges, fulletons, banderoles, propaganda, espais gratuïts, espais pagats, bombardeig informatiu... el de sempre, però heus aquí la grandesa de la democràcia: dimeces 1-N, tothom a votar!

Víctimes o victimistes?

A veure si ens aclarim: qualsevol agressió física o verbal mereix una condemna. Hi ha, però, professions que han de fer front sobretot a insults (polítics, periodistes, operadors de telefonia, etc), però podríem dir que això ho comporta la feina. Dit això, el que va passar a Martorell s'ha d'explicar de dalt a baix: el PP va poder fer el míting, no hi va haver boicot; la gent que es manifestava tenia tot el dret a cridar i a picar cassoles, només faltaria; les agressions són reprobables, però la provocació del dirigent popular García Albiol que va adreçar un cop de puny directe a un "cassolaire" sense haver rebut abans cap agressió (com es veu a la foto), és inadmissible, com també la justificació de Josep Piqué. Que vingui qui vulgui a Catalunya, però els que insulten i fan demagògia a costa del poble català no poden pretendre que se'ls rebi amb floretes i aplaudiments. Acebes és un provocador nat (de fet li van oferir sortir pel darrere però no va voler, sabia que si l'empentaven augmentaria la seva dosi de martirologi), Piqué és com un gosset falder, que va amb l'amo malgrat li etzibi garrotades cada dos per tres, i només fan que apel·lar a la llibertat d'expressió, quan ells la desprecien i menteixen deliberadament. Crec que no se'ls ha de donar carnassa victimista que puguin fer servir per justificar un discurs esbiaixat i s'ha d'impedir qualsevol agressió; però si aquí entonem el "mea culpa" i fins i tot es fulmina un dirigent de les joventuts socialistes de Martorell per haver assistit a la protesta, els del PP també han de destituir Garcia Albiol per agressió sense justificació i s'han de plantejar per què passen aquestes coses. Són víctimes els que atien el foc i tensen la corda fins al límit?

Catalunya - Euskadi

56000 persones al Camp Nou vibrant amb la selecció catalana de futbol. Si això no mereix ser tingut en compte per part dels governants... És clar que és una mica utòpic i innocent pensar que Espanya accedirà que Catalunya, Euskadi, etc, tinguin seleccions nacionals pròpies, però si no hi ha perseverància i més actes pacífics i lúdico-esportius com el d'ahir, encara ens escoltaran menys. Que el diari El Mundo ho vegi com un acte "separatista" no m'estranya, són els hereus de "El Alcázar" i fins i tot tenen un director que s'ha agenciat un terreny públic de Mallorca per posar-hi una piscina d'ús privat. Això sí que és democràcia!

Ha mort el "Guti"

No faré un obituari glossant la seva figura, obra i vida; només escric unes ratlles perquè crec que Antoni Gutiérrez Díaz, el "Guti", era un home de bé a qui admirava profundament. El vaig conèixer a la ràdio i sempre destil·lava optimisme i bonhomia. Vaig ser dels que el vaig votar a les penúltimes eleccions europees en què Esquerra Unida s'havia escindit d'Iniciativa i, per tant, era molt difícil que sortís perquè en aquell cas necessitava molts més vots per tenir plaça al Parlament Europeu; però va estar a punt d'aconseguir-ho i, he de dir, que em va saber greu que es quedés a les portes. Ha estat l'única vegada que he votat Iniciativa, bé, de fet vaig votar-lo a ell, i ho vaig fer, no per ideologia, sinó per una raó ben simple: era l'únic eurodiputat que no havia faltat a cap sessió plenària, l'únic que no havia fet campana, l'únic que havia fet la seva feina. Només per això em mereixia tot el meu respecte i admiració. Descansi en pau aquest gran lluitador per les llibertats i que cada 23 de juliol torni, ni que sigui en esperit, a fer un brindis per commemorar el naixement del PSUC. Una abraçada, company, i fins sempre!

Una mirada als "amish"

Després del brutal assassinat de cinc nenes de la comunitat "amish" de Nickel Mines, Pensilvània, a mans d'un energúmen amb escopeta (d'aquests que cada cop són més freqüents als EEUU, per culpa de lleis poc restrictives amb la pertinença d'armes de foc: gràcies senyor Charlton Heston), ha tornat a emergir l'estil de vida d'aquesta gent, un col·lectiu que propugna la humilitat i la senzillesa tot seguint les passes dels seus avantpassats suïssos anabaptistes. Si no fos perquè són pacifistes i, quan els seus fills arriben als 16 anys d'edat, tenen la possibilitat de triar entre continuar amb la tradició "amish" o "obrir-se" al món de fora, diria que tenen uns tics sectaris més que evidents. De fet, aquest article anava, en un principi, encaminat a parlar del suposat sectarisme; però, com que hi havia coses que em grinyolaven, abans d'escriure res, m'he documentat, i he de dir que he sentit una mena d'atracció cap a aquella gent. Un dels fets que m'ha impactat més és que les nenes juguen amb nines sense cara, per evitar que idolatrin ningú, ja sigui celestial o terrenal; tot i ser antiquats, missetes, que vagin en carro, vesteixin com al segle XVIII i no tinguin electricitat, internet o cotxes, estan convençuts i orgullosos de la seva manera de viure i, en cap cas això entra en contraposició amb la vida dels altres: viu i deixa viure, deu ser la seva màxima, i heus aquí la diferència amb les sectes. Potser l'amic Sònic em pot il·lustrar més sobre el tema pel bombardeig d'informacions que segurament hi ha hagut als States. De moment, em quedo amb el que he llegit sobre els "amish" i, tot i no estar d'acord amb algunes interpretacions vitals poc coherents amb la vida moderna, els respecto totalment. En definitiva, si les religions fomentessin el que propugnen els "amish", potser tindríem menys luxes però més pau al món. Una altra cosa és exagerar les sagrades escriptures fins al punt de no poder obrir portes d'entrada o sortida en dissabte, com fan alguns jueus ultraconservadors, no fos cas que en comptes d'un corrent d'aire rebessin el llamp fulminant de la divinitat. El més paradoxal d'aquest cas és que una societat pacífica i pacifista com la dels "amish" (amb molts defectes, repeteixo) ha patit la violència assassina d'un degenerat que suposadament vivia al món de la llibertat i el progrés. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.