Un nova realitat

I ara què? Les eleccions d'ahir van descol·locar tothom, sobretot per unes enquestes que van errar estrepitosament, i ara cadascú en fa una lectura en positiu, segons li convingui. Però, i si reflexionem? Mirem les dades fredament: el que és clar és que aquestes són les eleccions més legitimades que hi ha hagut per la històrica alta participació, que ha fregat el 70%. El que també és obvi és que la societat catalana n'està farta de pagar els plats trencats de la crisi, que és molt plural i que no està ancorada entre dos grans partits. I les eleccions d'ahir són un retrat de la maduresa i les múltiples sensibilitats del país.

Què no m’ha agradat? Que CiU no aconseguís com a mínim mantenir els diputats que ja tenia, no per res, sinó perquè la visualització del procés sobiranista (ens agradi o no) estava concentrada en Mas, i això ja està sent utilitzat pels espanyolistes per destacar el suposat fracàs d’aquest procés. Tampoc no m’ha agradat l’auge de Ciutadans, però era lògic que pugés donat el desencís dels votants del PSOE i d’altres simpatitzants unionistes que s’han mobilitzat a favor d’un discurs molt ben articulat, per què no dir-ho.

Què m’ha agradat? Que ERC ha aconseguit ser la segona força política i això voldrà dir que serà decisiva al nou govern, que el PP, malgrat pujar una mica, només és la quarta força al Parlament i que ICV-EUiA juntament amb les CUP ajudaran a consolidar una àmplia majoria a favor del procés cap a un estat propi.

Per tant: res no s’ha frenat, al contrari: el poble, més que mai, ha parlat clar; vol un referèndum en què ERC i altres forces independentistes siguin claus, vol que s’acabin les polítiques de retallades i que hi hagi una amalgama de formacions polítiques que s’uneixin per dur a terme el pas cap a l’estat propi, sense oblidar les polítiques socials i econòmiques enfocades a la ciutadania.

I no oblidem una cosa: si la traducció de les eleccions d’ahir es fes en clau de referèndum sí o no, el sí hauria guanyat de llarg: hi ha 87 diputats a favor del referèndum (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP), 74 a favor de la independència (CiU, ERC, CUP) i només 48 en contra (PSC –amb molts matisos-, PP i Ciutadans). Volem majories? Aquí les tenim. El camí no és fàcil i serà llarg, però la llavor per a una nova realitat de Catalunya ja està donant fruits, va començar l'11 de Setembre i ara inicia una nova marxa.

Papa!!!!

Brsppspsdds, mmertrtrrrrrrrrrrrrrrfds, prrrrrrrrruiiiiytttttttttttttt, praassssdzzzzzd, ppppuha, pppppppppammmmp, paaaaaaaaaa, pppppppppaaaaamprpaaaaaaaaaa, papa!!!!
La Laia avui ho ha dit, després de mantenir amb mi la conversa que acabo de transcriure. Avui és el gran dia en què un pare orgullós mira als ulls de la seva filla de cinc mesos i, emocionat, li torna a jurar amor etern.

Europa i les majories

Queda una setmana per a les eleccions catalanes i dues de les qüestions que sembla que preocupen "l'opinió pública" (un terme que sempre m'ha fet gràcia) són la presumpta expulsió de Catalunya de la Unió Europea en cas que sigui independent i les majories socials per avalar la independència.

En el primer cas, veiem que la pressió d'Espanya dóna fruits perquè ara els dirigents europeus s'afanyen a apuntar que Catalunya quedaria fora de la UE, però ho diuen amb la boca petita. A Europa no interessa fer fora Catalunya de la Unió pel que podria aportar (si en quedés fora potser acabaríem com Suïssa, per cert) i perquè una Espanya feble a l'afeblida UE, valgui la redundància, encara interessaria menys si no es comptés amb la inestimable ajuda econòmica dels catalans. I, com diu Sala i Martín, Espanya ha de passar per Catalunya a l'hora de fer negocis a Europa; què farien, doncs? Si no volen saber res dels catalans potser tampoc no podrien passar per les nostres "fronteres" i això tampoc no els convindria.

Pel que fa a les majories, és curiós com es manipulen els termes. Tota la vida he sentit que la majoria és el 50% +1, per dir alguna cosa, i ara resulta que, per fiançar un estat independent necessitaríem com a mínim el 70% de l'aprovació popular. Home, no és just i, si creiem en la Democràcia, de la mateixa manera que s'ha d'acceptar la negativa a la secessió (ni que sigui per un marge estret), també s'hauria d'acceptar la voluntat majoritària dels votants favorables a la independència sense haver d'apel·lar als riscos de fractura social que tant agraden als apocalíptics de les opcions ràncies. Europa ha d'exercir la Democràcia que predica i Espanya, també. Per cert, a banda de les clàssiques fugides d'estudi de l'estil "és un problema intern", Europa ha dit res de les paraules de Vidal Quadras sobre la intervenció militar a Catalunya? Sembla que quan cal se'ns omple la boca amb la sagrada Democràcia, però a l'hora d'exercir-la no ho tenim tan clar.

Què fan?

La pregunta és transversal: què fan a la tele? Què fan al cine? Què fan els amics? I ara toca preguntar, en plena campanya per a unes eleccions decisives, què fan els nostres polítics?...

Què fa Artur Mas? Fa bé de, com a president, voler aglutinar el sentiment d'una gran majoria del poble, però ha de ser conscient que el camí no és de parada i fonda, que el pactisme s'ha esgotat i que el voldran entabanar amb promeses que després seran engrunes de l'entrepà constitucional.

Què fa Pere Navarro? Intenta fer el que pot des del fons d'un pou en què s'hi ha mig ficat i l'han acabat d'empènyer. L'equidistància, en el seu cas, no serà fructífera mentre hi hagi aquesta manca d'un posicionament ferm i s'embolcalli d'un federalisme que sembla sortit del bagul dels records i al qual ara s'hi apunten alguns messiànics del passat.

Què fa Alícia Sánchez Camacho? Intentar espantar i empastifar. Trobo poc probable que algú que no sigui del seu partit acabi creient-se les mentides que vocifera. Aquesta martingala de màrqueting polític barat no sol donar gaires bons resultats.

Què fa Oriol Junqueras? Demanar tirar pel dret, amb la diferència d'altres candidats que ell hi posa exemples concloents i amb pàtina de voluntat didàctica. Llàstima que no hagi capitanejat una unitat independentista pel clàssic desacord entre els sectors diversos que volen l'estat propi, com passa al si del seu partit que sempre acaba amb un joc de guillotines amb l'excusa de la renovació.

Què fa Joan Herrera? Accentuar el caràcter social del seu grup, i establir ordre de prioritats. Això té molt valor, però de vegades no hi ha ordres, hi ha processos paral·lels; faria bé de valorar-ho.

Què fa Alfons López Tena? Empènyer cap amunt sense mirar enrere, s'atorga l'habilitat (intel·lectualment molt ben fonamentada) de parlar la llengua que entenen els contrincants, la de no transigir. Compte, però, amb les fogositats que de vegades s'apaguen amb gerres d'aigua freda.

Què fa Albert Rivera? Caçar vots del PP i del PSOE. Res més, i malgrat intentar fer veure que té programa, el seu tarannà és el de l'embut on van a parar els seus arguments: tots els problemes són del nacionalisme (no espanyol, és clar).

Què fan les CUP? Fan bé de voler oferir una alternativa a l'esclat sobiranista des del poble i per al poble, però potser haurien de treure's de sobre l'aire de radicalitat marginal.

Després de més d'un any sense escriure al blog, torno amb aquestes reflexions que no són ni bones ni dolentes, ni millors ni pitjors que les d'altres, ni elaborades ni insulses. Simplement, són les meves, com ho veig i com ho trobo. Reflexions sorgides del meu punt de vista personal (que no professional en què intento fer de la pluralitat la base de la meva acció). Ja sé qui votaré i qui no votaré. L'important és la implicació de tothom en un projecte comú, sigui quin sigui, i sembla que aviat bufaran aires nous per a Catalunya. Obrim-hi la porta!