La credibilitat de la informació
Uf, sona fatal, és un títol amb gens de ganxo. Prometo que no filosofaré massa. Partint de la base que la informació no és objectiva (en tot cas és plural, però no objectiva, perquè només pel fet d'estar interpretada o transcrita per un periodista ja ha passat un filtre personal), he de dir que podem tenir uns mitjans de comunicació més o menys creïbles, amb molts defectes i mancances, però on s'hi detecta una feina professional important. No vol dir que siguin els telenotícies més vistos, els ràdio-informatius més escoltats o els diaris més llegits, perquè últimament es tendeix a la informació-show, però sí els que tenen més acceptació quant a veracitat. Ara bé, un dels problemes que detecto com a professional de la informació és que últimament hi ha una tendència a magnificar, potenciar i donar credibilitat a informacions que sorgeixen de blogs personals o col·lectius, així com de webs de suposats informadors "independents" (una altra fal·làcia). Quan aquests apunten i proclamen a tot vent que denuncien una estafa, un complot, una conxorxa o ens remeten a una informació "confidencial" -per la qual normalment s'ha de pagar-, agafem-nos fort, perquè en la majoria de casos converteixen un rumor en notícia. Sense contrastar ni corroborar la informació, es llancen a publicar coses que els vénen de fonts poc fiables, possiblement molt marcades políticament o per interessos determinats. Cal anar amb molt de compte, perquè aleshores, els periodistes que intentem fer la nostra feina de la manera més escrupolosa possible, ens vénen aquestes garrotades informatives que estan generades per crear divisió, un estat d'opinió contrari o favorable a algú, o per simplement tocar els collons. I, si després es demostra que el que han deixat anar és mentida, mai ningú no els obliga a rectificar, perquè s'emparen amb allò de la "llibertat d'expressió". Alerta perquè aquesta pràctica l'he detectada tant en webs i blogs de la dreta pura i dura, com de l'esquerra suposadament progressista i fins i tot independentista. Repeteixo: la informació no és objectiva, però, afegeixo, la mentida en cap cas no és informació.
posted by Marc @ 3:58 p. m.
6 comments
Piticlín piticlín, hola bon dia // no le entiendo, en castellano, por favor // hola buenos días, hace un mes se llevaron mi ordenador portátil para repararlo (era nuevo y ya no funcionaba bien) y, hace aproximadamente dos semanas, al no tener notícias del tema, llamé y me dijeron que el equipo constaba como recibido, pero lo habían perdido... Y así hasta hoy, y nadie me sabe decir nada, sólo que haga una reclamación vía fax, que ya hice (perdiendo el tiempo y sin respuesta alguna, cómo no), pero nada más. Qué me puede decir? // No sé señor, le doy un número de fax y... // no, no, si ya hice la reclamación vía fax sin respuesta, como le comenté; páseme con un supervisor! // pues yo solo puedo tomar nota y no le puedo pasar con nadie...
Així de trist i cru. Em remeto a l'article anterior per fer-vos saber el final tràgic de la història. Mentre finalment el consolat espanyol a Lima va autoritzar el pare i la germana del nen malalt terminal a viatjar a Barcelona, l'infant va morir ahir. Pare i germana ja eren a l'avió i ho han sabut així que han arribat. Per qüestió d'hores, no s'han pogut acomiadar del nen, ni ell de tots els seus familiars més directes que tant reclamava abans d'aclucar els ulls definitivament. Sembla una història pel·liculera, però és real, i no hi ha un final feliç. La pregunta segueix sense resposta: qui n'assumirà la responsabilitat? Suposo que mai ningú no s'atrevirà a afrontar aquesta pregunta. Almenys espero que la diplomàcia, tan preocupada perquè aquesta família peruana no es quedi a Catalunya, també es preocupi de fer-se càrrec de la repatriació del cos del nen.
És vergonyós. Ahir i avui hem tractat un tema escruixidor al programa. Un nen peruà de 8 anys va arribar fa unes setmanes a l'Hospital Sant Joan de Déu mitjançant un programa d'ajuda per operar-se d'un càncer a la cama; un cop aquí, van veure que era massa tard i que el càncer havia fet metàstasi en òrgans vitals i que estava sentenciat. Li queden setmanes o potser dies de vida. Així doncs, primer van intentar que el nen viatgés de retorn al Perú, però cap companyia aèria se'n va voler fer càrrec, encara que l'acompanyés una infermera. La mare ha vingut, però el pare i la germana de 12 anys encara són al Perú. Per què? Simplement perquè les autoritats consulars espanyoles només accedeixen a estendre un visat al pare, però no a la nena. Addueixen que si vénen, potser es queden de manera il·legal aprofitant la llei de reagrupament familiar. El pare té un negoci que pot acreditar al Perú, els metges i directius de l'hospital català signen a favor d'ells, però les autoritats són inflexibles i no veuen necessari que la nena viatgi i encara gràcies que permeten que el pare vingui. Mentrestant, el nen demana veure la germaneta i el pare, cosa que potser no serà mai possible. Aquest cas, que sembla de culebrot per fer caure la llagrimeta, és absolutament real. Ni el consulat peruà a Barcelona, ni les gestions fetes pel programa no han servit de res. No puc deixar d'imaginar-me el típic cònsul espanyol greixós que es lleva a les 10 del matí i esmorza croissants calents, assegut al seu despatx ampul·lós i menystenint els ciutadans del país que l'acull amb la típica prepotència de l'imperialista decadent. Em pregunto si hi ha res a fer, si es pot denunciar que aquesta diplomàcia, per bé que legal, és un atemptat contra la dignitat humana, un crim contra la Humanitat. On és la solidaritat i comprensió que necessita aquesta gent, i més amb la seguretat que tornaran? Algú creu que aquesta família aprofitarà la mort d'un fill per quedar-se aquí? Quin fàstic que em fa tot plegat!
Enguany, malauradament, no hi vaig poder assistir, i això que el nivell era elevat. Premis a millor disc per Conxita i Antònia Font, millor concert pels Pets i d'altres destacats com els guardons de Feliu Ventura o Jofre Bardagí i Beth, entre d'altres. Una vegada més es demostra que la qualitat musical no es medeix a partir de la llengua que parles, cantes o fas concerts, sinó segons la capacitat de connectar amb el públic i fer saltar les emocions a flor de pell. Felicito el Lluís Gendrau, la Rosa, el Jordi, el Pere, el Xavi, l'Helena, el Joaquim, el Roger, el Ferran, el Mikel i tants d'altres que treballen insistentment per treure al carrer una de les millors revistes que es fan a Europa, amb uns premis que han ajudat a consolidar i posar al seu lloc la música moderna en català. Contràriament a les opinions de certs i certes periodistes "especialitzades", la música pop i rock en català va bé, hi ha un gruix de grups i cantants que podrien estar al 'top ten' de qualsevol llista d'èxits. Només hi detecto un problema de base, i és la desconnexió entre els artistes que canten en català i determinats mitjans de comunicació que els menystenen, obvien o encasellen en una moguda del passat que no s'ha sabut renovar. La inconsistència intel·lectual de la nostra professió, suposo.
