Interessant article de Pep Blay a l'Avui d'avui

Música en català que sona diferent
L'article de Laura Crespo a La Vanguardia digital La mala salut del rock català ha aixecat polseguera entre els internautes. També hi han dit la seva Gerard Quintana, Marina Rossell i Titot, capitostos discogràfics com Joan Carles Doval de Picap i periodistes com Marc Pérez i Quim Vilarnau. La polèmica ha arribat tan lluny que l'Empar Moliner ha respost amb contundència des d'El País (Qué chupi es opinar sobre el rock català) a les afirmacions de Crespo. La periodista considera vigent el tòpic que "el denominado 'rock català' (de hecho, de rock tiene poco) es repetitivo y basado en los mismos acordes de guitarra rasgados con un ritmo que ya nos es familiar de tan usado. Nadie arriesga, y en la radio siempre se escuchan a los mismos grupos tocando el mismo estilo"; o que "hace tiempo que me aburre escuchar música en catalán"; o que la versió que els Whiskin's han publicat de Depeche Mode és "un pobre recurso, síntoma de falta de creatividad y de ser escasamente originales o, pensando peor, tener ganas de ganar una subvención de manera fácil y rápida. Aunque en esto último espero equivocarme". Doncs sí que està equivocada: és una gravació que els va encarregar La Marató de TV3, que és qui tria, a més dels intèrprets, els temes que s'han de versionar en el Disc de la Marató. Ja se n'han venut més de 100.000 còpies i els ingressos estan destinats a la investigació de les malalties lligades al dolor crònic. Res més lluny d'una subvenció, oi?
Us recomano el concert que el segell Bankrobber organitza demà a la sala Apolo per comprovar que la música en català pot sonar bé i molt diferent. Hi actuen Guillamino, Sanjosex, Mazoni i El Chico con la Espina en el Costado. És gratis!
Pep Blay

"Qué 'chupi' es opinar sobre 'rock català'"

Amics, és indispensable llegir aquesta columna d'opinió de dissabte passat a El País:

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/chupi/opinar/rock/catala/elpepuespcat/20070120elpcat_10/Tes

L'apreciada Empar Moliner parla sobre la falsa polèmica de la qualitat del rock en català arran de l'article de Laura Crespo a La Vanguardia. No us el perdeu!

Carta oberta a Laura Crespo pel seu article ple de tòpics malintencionats

El 28 de desembre passat, la periodista Laura Crespo (en una secció anomenada "Dando la nota" -mai més ben dit-) escrivia un article a La Vanguardia titulat "La mala salut del 'rock català'"; recomano llegir-lo perquè a mi, particularment, m'ha ajudat a entendre aquest auto-odi musical que molts catalans/nes practiquen sense rubor.
A veure si ens aclarim, benvolguda Laura; quan escrius en un mitjà important se suposa que ets conscient que, abans d'agafar l'ordinador i posar-te a teclejar com boig/ja, t'has informat sobre el tema per poder extreure'n una conclusió, ja sigui en un article informatiu o d'opinió. I, pel que veig, has passat per alt la regla número u del periodista que intenta ser rigorós i has escrit un article ple de tòpics i essencialment visceral.
En primer lloc, t'he de dir que l'etiqueta de 'rock català' és més antiga que l'anar a peu i va ser encunyada pels periodistes per definir un moviment musical que no necessàriament englobava només la música rock; són molts els artistes que canten en català que s'han mostrat en contra d'aquesta etiqueta que, repeteixo, va ser fruit de la "creativitat" periodística.
Dius que el disc més venut aquest Nadal passat és un recopilatori de cançons de Sopa de Cabra interpretades per diversos grups i que és trist que encara ara la música en català visqui dels èxits del passat sense proposar res de nou. Tres tòpics més que són fàcilment desmuntables: els discos més venuts en castellà, anglès, etc, són normalment els recopilatoris d'OT, de Mecano, de Depeche Mode, o dels Beatles! Èxits d'ara que aporten moltes novetats al mercat, com pots comprovar. No vull parlar dels homenatges perquè crec que és de mal gust criticar que un grup vulgui recordar un membre desaparegut.
El tema de la renovació musical: què vols que et digui, noia, si t'has quedat estancada a la teva adolescència (musicalment parlant) no és problema dels altres, però t'asseguro que de música en català n'hi ha molta, de molts estils i de renovació constant, i si no creus que hi ha idees noves, projectes innovadors que surten a la llum, només cal que entris a diferents webs o que et compris la revista Enderrock, on hi he treballat, i t'asseguro que n'hi ha per triar i remenar, el que passa és que mitjans com el teu no hi mostren el mínim interès; potser entre tanta oferta deixaries de sentir cançons amb els mateixos acords i no et sonarà tot igual, com escrius. Per cert, que a mi el flamenc em sona tot igual i reconec que tinc poca afinitat amb aquest tipus de música: no serà que et passa el mateix amb la música cantada en català?
Pel que fa a les ràdios, més desinformació (volguda o no) per part teva: si les ràdios no programen cap de les cançons que surten noves i sempre repeteixen les mateixes no és perquè no puguin escollir sinó que potser el que programa les cançons és de la teva corda i pensa que, en comptes d'escoltar les novetats que arriben, millor posar les cançons de sempre o les típiques, que d'altra banda no veig que critiquis en la música en castellà o en anglès; t'asseguro que les repeticions musicals s'esdevenen per totes bandes: has escoltat RAC 105, del Grup Godó, com ho és La Vanguardia? Quantes novetats hi escoltes?
Les versions, companya, les han fet tot tipus de grups i, concretament una de les que tu comentes, la de Whiskyn's versionant Depeche Mode, forma part del disc de la Marató de TV3 que va vendre més de 90.000 còpies -mala salut?- (i la majoria eren versions en català que no han aparegut en cap disc dels compositors que les interpretaven).
I per acabar, el 25% de quota -que la majoria de ràdios no compleixen- s'ha mostrat efectiu a França i no veig per què no ha de funcionar aquí. És que hi ha algú que se senti agredit en escoltar cançons bones en català? O és que fa mandra buscar-les i programar-les? Per cert, que hi ha una pràctica que he detectat a emissores com Ràdio Club 25 que consisteix en programar una cançó en català pocs segons abans de l'hora en punt, just quan fan un fade out i es dóna pas a la nova hora, amb la qual cosa, poca cançó es pot escoltar.
No entraré en el tema de les subvencions, que això és un altre tòpic que caldria revisar per part dels periodistes que es van encarregar de fer-ho córrer com a veritat absoluta; el "Titot" ja t'ha respost com calia.
Ja ho veus, Laura, no tot s'acaba llegint el Mondosonoro i anant a un pub cool de la zona alta de la ciutat. També es poden fer birres escoltant bona música en català, des d'Antònia Font (que tu cites), als sensacionals Lax'n'Busto, als Pets (uns clàssics, potser per a tu massa marcats ideològicament, ai uix! Però els últims discos més "despolititzats" del grup han estat aplaudits fins i tot pel Mondosonoro que tan t'agrada), Albert Fibla, Novo (ja que vols noves experiències electròniques), o Dijous Paella, entre tants i tants d'altres que no m'hi cabrien ni en deu blogs. No cal dir que de música bona i de dolenta n'hi ha a tot arreu i en totes les llengües; però crec que una mica d'obertura de mires i més marxa al teu CD / ipod, és potser el que et falta. I, sobretot, buscar la informació contrastada i tenir inquietud musical, sinó sempre donaràs la nota.

Controlar les mesquites?

Llegíem aquests dies una informació que em sembla prou interessant: el govern italià controlarà les fonts de finançament de les mesquites. La idea és detectar d'on provenen els diners que permeten la instal·lació de grupuscles radicals que imparteixen lliçons basades en una lectura sufista de l'Alcorà. Això permet que la visió més extremista del món musulmà s'estengui sense parar i coaccioni fins i tot els mateixos musulmans practicants amb una visió més real i moderada del text sagrat. Em sembla bé que un govern assumeixi la problemàtica que implica la instal·lació de mesquites dirigides per imams radicals provinents de països com l'Aràbia Saudita i que fomenten la jihad. Crec que hi ha prou exemples a Espanya i a Catalunya com perquè també hi posem mitjans per detectar, jutjar i expulsar les persones que no creuen en una democràcia plena i que fan apologia de la mort i l'assassinat en nom de Déu. No es tracta de criminalitzar els musulmans, de majoria moderada, sinó d'evitar que el problema sigui imparable en un futur no tan llunyà i de protegir els mateixos musulmans que es volen integrar a la nostra societat. En el fons, tots som víctimes de la intransigència de les religions.

Un poble molt familiar

Sempre hi ha notícies curioses. Segons publicava fa uns dies "El País", la família més nombrosa de l'Índia, composta per 180 persones, viuen al seu propi poble anomenat Baktawng i situat a l'estat de Mizoram, al nordest del país. El patriarca, Ziona, té 64 anys i hi viu amb les seves 50 esposes i els 109 fills, a banda d'altres parents. Les dones diuen que no estan geloses entre elles -fins i tot deuen estar d'allò més contentes per no haver d'aguantar soles el col·lega-. Ziona és practicant d'una escissió sectària del culte presbiterià i és considerat una mena de rei pels seus familiars-ciutadans. Fins i tot algun encuriosit el va voler inscriure al llibre Guiness dels rècords mundials per ser l'home amb més esposes del món, però no va ser possible perquè es va negar a ser fotografiat. És ben bé que aquest món està boig.

Què volen aquesta gent?

Sense caure en teories de la conspiració d'una suposada conxorxa ETA-Batasuna-Al Qaida, com promouen els jimenezlosantistas i pedrojostistas que en aquests moments s'estan fregant les mans, la situació a Euskadi és actualment més que complexa. Tenint en compte que un govern espanyol ha posat unes bases fermes (que li poden representar una pèrdua evident de vots) per aconseguir la pau a Euskadi i asseure's a parlar amb ETA, no s'entén que els terroristes o una fracció incontrolada d'aquests, volin el procés de pau, diàleg o digueu-li com volgueu, amb una bomba brutal a Barajas que alhora ha comportat la mort gairebé segura de dues persones que es donen a hores d'ara per desaparegudes. Acaben de donar ales a les veus discrepants del PSOE i a les teories apocalíptiques que, amb urpes esmolades, esgrimeix el PP cada dos per tres. Acabar amb l'esperança d'una pau real i atorgar el proper govern espanyol a les faccions polítiques més reaccionàries no és la millor manera de voler arribar a una solució. I això em fa pensar que, mentre a uns ja els va bé que ETA continuï per esgarrapar vots, hi ha d'altres que no volen abandonar un modus vivendi de mercenari a base d'extorsions, amenaces i assassinats. Enmig quedem els demòcrates que assistim bocabadats a un seguit de despropòsits sense sentit. Almenys sempre queda l'esperança que alguna cosa pugui canviar, com va passar a Irlanda del Nord. Només hi cal una mica de coherència democràtica per part de tothom; és una fita impossible?