Carta oberta a Laura Crespo pel seu article ple de tòpics malintencionats

El 28 de desembre passat, la periodista Laura Crespo (en una secció anomenada "Dando la nota" -mai més ben dit-) escrivia un article a La Vanguardia titulat "La mala salut del 'rock català'"; recomano llegir-lo perquè a mi, particularment, m'ha ajudat a entendre aquest auto-odi musical que molts catalans/nes practiquen sense rubor.
A veure si ens aclarim, benvolguda Laura; quan escrius en un mitjà important se suposa que ets conscient que, abans d'agafar l'ordinador i posar-te a teclejar com boig/ja, t'has informat sobre el tema per poder extreure'n una conclusió, ja sigui en un article informatiu o d'opinió. I, pel que veig, has passat per alt la regla número u del periodista que intenta ser rigorós i has escrit un article ple de tòpics i essencialment visceral.
En primer lloc, t'he de dir que l'etiqueta de 'rock català' és més antiga que l'anar a peu i va ser encunyada pels periodistes per definir un moviment musical que no necessàriament englobava només la música rock; són molts els artistes que canten en català que s'han mostrat en contra d'aquesta etiqueta que, repeteixo, va ser fruit de la "creativitat" periodística.
Dius que el disc més venut aquest Nadal passat és un recopilatori de cançons de Sopa de Cabra interpretades per diversos grups i que és trist que encara ara la música en català visqui dels èxits del passat sense proposar res de nou. Tres tòpics més que són fàcilment desmuntables: els discos més venuts en castellà, anglès, etc, són normalment els recopilatoris d'OT, de Mecano, de Depeche Mode, o dels Beatles! Èxits d'ara que aporten moltes novetats al mercat, com pots comprovar. No vull parlar dels homenatges perquè crec que és de mal gust criticar que un grup vulgui recordar un membre desaparegut.
El tema de la renovació musical: què vols que et digui, noia, si t'has quedat estancada a la teva adolescència (musicalment parlant) no és problema dels altres, però t'asseguro que de música en català n'hi ha molta, de molts estils i de renovació constant, i si no creus que hi ha idees noves, projectes innovadors que surten a la llum, només cal que entris a diferents webs o que et compris la revista Enderrock, on hi he treballat, i t'asseguro que n'hi ha per triar i remenar, el que passa és que mitjans com el teu no hi mostren el mínim interès; potser entre tanta oferta deixaries de sentir cançons amb els mateixos acords i no et sonarà tot igual, com escrius. Per cert, que a mi el flamenc em sona tot igual i reconec que tinc poca afinitat amb aquest tipus de música: no serà que et passa el mateix amb la música cantada en català?
Pel que fa a les ràdios, més desinformació (volguda o no) per part teva: si les ràdios no programen cap de les cançons que surten noves i sempre repeteixen les mateixes no és perquè no puguin escollir sinó que potser el que programa les cançons és de la teva corda i pensa que, en comptes d'escoltar les novetats que arriben, millor posar les cançons de sempre o les típiques, que d'altra banda no veig que critiquis en la música en castellà o en anglès; t'asseguro que les repeticions musicals s'esdevenen per totes bandes: has escoltat RAC 105, del Grup Godó, com ho és La Vanguardia? Quantes novetats hi escoltes?
Les versions, companya, les han fet tot tipus de grups i, concretament una de les que tu comentes, la de Whiskyn's versionant Depeche Mode, forma part del disc de la Marató de TV3 que va vendre més de 90.000 còpies -mala salut?- (i la majoria eren versions en català que no han aparegut en cap disc dels compositors que les interpretaven).
I per acabar, el 25% de quota -que la majoria de ràdios no compleixen- s'ha mostrat efectiu a França i no veig per què no ha de funcionar aquí. És que hi ha algú que se senti agredit en escoltar cançons bones en català? O és que fa mandra buscar-les i programar-les? Per cert, que hi ha una pràctica que he detectat a emissores com Ràdio Club 25 que consisteix en programar una cançó en català pocs segons abans de l'hora en punt, just quan fan un fade out i es dóna pas a la nova hora, amb la qual cosa, poca cançó es pot escoltar.
No entraré en el tema de les subvencions, que això és un altre tòpic que caldria revisar per part dels periodistes que es van encarregar de fer-ho córrer com a veritat absoluta; el "Titot" ja t'ha respost com calia.
Ja ho veus, Laura, no tot s'acaba llegint el Mondosonoro i anant a un pub cool de la zona alta de la ciutat. També es poden fer birres escoltant bona música en català, des d'Antònia Font (que tu cites), als sensacionals Lax'n'Busto, als Pets (uns clàssics, potser per a tu massa marcats ideològicament, ai uix! Però els últims discos més "despolititzats" del grup han estat aplaudits fins i tot pel Mondosonoro que tan t'agrada), Albert Fibla, Novo (ja que vols noves experiències electròniques), o Dijous Paella, entre tants i tants d'altres que no m'hi cabrien ni en deu blogs. No cal dir que de música bona i de dolenta n'hi ha a tot arreu i en totes les llengües; però crec que una mica d'obertura de mires i més marxa al teu CD / ipod, és potser el que et falta. I, sobretot, buscar la informació contrastada i tenir inquietud musical, sinó sempre donaràs la nota.