Ja sortim de la crisi… o no!

Fa dies que vaig sentint allò tan habitual quan sembla que hi ha un repunt o “brot verd” en l'economia: que ja estem encarrilats per sortir de la crisi i que ja es veu la llum al final del túnel. Jo potser m'ho miro des d'una tarima equivocada i els ministres i caps de govern diversos, que declamen paraules pomposes des de faristols sumptuosos, tenen més informació que no pas jo, però sí que tinc la certesa que ells no van al súper habitualment ni fan un cafè en un bar “no subvencionat”.

Els preus han augmentat, ara una retallada de sou per aquí, ara un augment de la benzina per allà, i així anem fent. Les ajudes desinteressades amb productes de primera necessitat del Banc dels Aliments, de parròquies i d’ONG diverses no paren d’augmentar, i la pobresa energètica és un altre fenomen trist que s’acarnissa ara que fa fred.

El poder adquisitiu de les persones del meu entorn ha davallat en picat i arribar a final de mes costa més que mai. Les pensions de la gent gran han augmentat tan míserament que faria riure si no és que fa plorar. I què me’n dieu de l’atur? Tinc familiars i molts bons amics que han perdut la feina en l’últim any, que malden per tirar la família endavant i per tenir el cap clar i alt a l’hora de cercar feina.

Qui ens enganya? Per què tanta propaganda basada en xifres macroeconòmiques? L’única resposta que rebem són reformes laborals més restrictives “per crear ocupació”, una persecució irrisòria dels grans corruptes, una llei de l’avortament i de seguretat ciutadana que ni Franco hauria impulsat millor i l’empobriment moral d’uns polítics que l’únic sostre democràtic que tenen és una Constitució caducada gairebé ja quan es va firmar. 

No tinc solucions màgiques ni sóc entès en Economia, però hi ha uns valors infal·libles per sortir de la crisi: honradesa, treball i ajuda als que ho necessiten. Que ho hàgim de fer gairebé tot des de sota em porta a pensar que la inutilitat política manifesta i reiterada també s’hauria de pagar amb penes de presó.