Ja sortim de la crisi… o no!

Fa dies que vaig sentint allò tan habitual quan sembla que hi ha un repunt o “brot verd” en l'economia: que ja estem encarrilats per sortir de la crisi i que ja es veu la llum al final del túnel. Jo potser m'ho miro des d'una tarima equivocada i els ministres i caps de govern diversos, que declamen paraules pomposes des de faristols sumptuosos, tenen més informació que no pas jo, però sí que tinc la certesa que ells no van al súper habitualment ni fan un cafè en un bar “no subvencionat”.

Els preus han augmentat, ara una retallada de sou per aquí, ara un augment de la benzina per allà, i així anem fent. Les ajudes desinteressades amb productes de primera necessitat del Banc dels Aliments, de parròquies i d’ONG diverses no paren d’augmentar, i la pobresa energètica és un altre fenomen trist que s’acarnissa ara que fa fred.

El poder adquisitiu de les persones del meu entorn ha davallat en picat i arribar a final de mes costa més que mai. Les pensions de la gent gran han augmentat tan míserament que faria riure si no és que fa plorar. I què me’n dieu de l’atur? Tinc familiars i molts bons amics que han perdut la feina en l’últim any, que malden per tirar la família endavant i per tenir el cap clar i alt a l’hora de cercar feina.

Qui ens enganya? Per què tanta propaganda basada en xifres macroeconòmiques? L’única resposta que rebem són reformes laborals més restrictives “per crear ocupació”, una persecució irrisòria dels grans corruptes, una llei de l’avortament i de seguretat ciutadana que ni Franco hauria impulsat millor i l’empobriment moral d’uns polítics que l’únic sostre democràtic que tenen és una Constitució caducada gairebé ja quan es va firmar. 

No tinc solucions màgiques ni sóc entès en Economia, però hi ha uns valors infal·libles per sortir de la crisi: honradesa, treball i ajuda als que ho necessiten. Que ho hàgim de fer gairebé tot des de sota em porta a pensar que la inutilitat política manifesta i reiterada també s’hauria de pagar amb penes de presó.

L'independentisme enfronta famílies

En un debat a La Sexta sobre l'independentisme a Catalunya en què, per cert, no hi havia cap independentista, he tornat a sentir allò de "és molt trist que aquest Nadal hi hagi hagut famílies a Catalunya que no s'han reunit per no haver d'enfrontar-se políticament". Partint de la base, és clar, que el motiu d'enfrontament és l'independentisme, no l'unionisme. Aquesta suposició es va repetint com un mantra (ara també anirem sentint a tort i a dret allò que Espanya és l'Estat més descentralitzat del món) però en cap cas s'ha posat un exemple concret. Això no és nou, hi ha think tanks treballant en aquesta direcció perquè o bé un ministre o bé un opinador saberut "coneguin casos" d'aquests despropòsits i, sense exemplificar-los, ho diuen com si res en declaracions, debats, tertúlies i entrevistes quedant-se tan amples i, el que és més greu, sense que ningú no els contradigui. També va passar amb allò d'un nen d'un pati d'escola catalana que no va poder anar al lavabo perquè no ho va demanar en català, una idea que es va anar repetint fins a fer-ne categoria exemplificadora de la malícia dels nacionalistes perifèrics. M'estranya que encara no ens hagin parlat de divorcis per culpa del sobiranisme. Molt em temo que tot plegat és fruit de l'estratègia pp-faes-psoe-upyd de marejar el personal i deixar anar tòpics que vagin fluint per excitar i escandalitzar les masses a Espanya i així poder-ho fer servir d'argument en contra de la consulta. Tots sabem que una família es pot enfrontar per moltes coses: una herència, uns cosins que no es poden veure, aquell tiet insuportable que sempre es mofa de tothom... I tots sabem que hi ha famílies amb membres independentistes i unionistes, sí, però també del PP i d'IU o del Barça i del Madrid que es poden enfrontar, però que també poden dialogar des de la discrepància. I m'atreviria a dir que, si realment una família s'estima, al final fa pinya i tot acaba amb un brindis pel diàleg i el respecte. La suposada ruptura familiar generalitzada a Catalunya que estan intentant vendre des de la meseta és un bluf inventat per aquells que sempre comparen el nazisme amb el nacionalisme català però que utilitzen la tècnica més genuïna dels nazis: repetir una mentida perquè al final sembli una veritat.