Operació tornada

Sensació estranya, aquesta de començar a treballar quan tothom se'n va de vacances. És el que em passa ara, just quan estic a punt de fer una immersió als "Matins" estiuencs. L'avantatge, i alhora inconvenient, és que hi haurà poca gent però pel que recordo de l'any que vaig treballar a l'agost, sempre hi ha efectes sorpresa, informativament parlant. Bones vacances als qui les comenceu i ben tornats els qui feu com jo i us reincorporeu a la feina!

Cuina casolana

Aimats i aimades, mentre m'estic refent del jet-lag començo a connectar amb la vida catalana, i veig que la cosa està bullint al PP català. Tard o d'hora havia de passar. Josep Piqué, massa pepero per uns i massa "catalanista" per un altres, ha saltat. Ha vingut Acebes, li ha dit a la cara: "nen, aparta't que aquí manem nosaltres, els de Madrid", i en Piqué, capcot, ha dit adéu. Per al sector més espanyolista i intransigent això és una bona notícia (que, per cert, pot contribuir a la desaparició definitiva dels pseudofranquistes de Ciutadans), però alerta, és un exemple del que passarà quan torni el PP al govern espanyol: si són capaços de fer això descaradament amb membres del seu partit, què no faran amb els governs "autonòmics" que no siguin afins? Ah, i els empresaris que vagin prenent nota, que els primers a rebre seran ells; això sí, els la fumeran amb vaselina i copet a l'espatlla, a la catalana. Anem-nos calçant, que ells ja sabem quin peu calcen. És el que té tornar a degustar la cuina política casolana del país!

Fins aviat, Xile!

Divendres passat vam convidar a sopar als nostres amics, i ho vam fer en un dels restaurants més prestigiosos de Santiago de Xile: el Centre Català (al fons a la foto); és el lloc de reunió dels catalans i descendents, però també és un restaurant molt popular i no és precisament barat. Vam fer unes menges típiques del nostre país, com el pa amb tomàquet amb pernil ibèric, o el remenat d'alls tendres i bolets, per acabar amb una fideuà, tot ben regat amb vi xilè i cava. Tips i contents vam poder agrair l'hospitlitat que ens han brindat durant la nostra estada en aquest fantàstic país. Escric això pocs minuts abans d'anar a l'aeroport per retornar a Barcelona. Han estat unes vacances excepcionals, venim amb uns quilos de més i amb ganes de tornar a Xile per fer la ruta de nord a sud. Des d'aquí, gràcies als nostres amics i al país, pel qual sentim una gran admiració. Fins aviat!!!

De Valpo a Viña

Acabem de tornar d'un excel-lent cap de setmana a Valparaíso (Valpo) i Viña del Mar, on hem culminat gairebé les nostres vacances a Xile. Gana i set no n'hem passat, precisament. Primer, de camí, vam visitar la vinya Veramonte, una vall immensa on s'elabora un vi boníssim però que destinen sobretot a la importació amb Anglaterra i els Estats Units. Després, els nostres amics (a la foto Pamela, Francisco, la Rose i jo) ens han dut a una tasca típica a l'estil barri gòtic de Barcelona a halar "chorrillana" -que també es veu a la foto en primer pla-, un lleuger plat format per una base abundosa de patates fregides, ou remenat i carn de porc picant. Després del rotet, hem anat a voltar per Valparaíso, declarada ciutat Patrimoni de la Humanitat pels ascensors centenaris que serveixen per saltar els desnivells i arribar del centre a un turó o del carrer a una casa. La següent parada ha estat Viña del Mar, una ciutat turística de descans preferida per la majoria de santiaguins. És una zona molt agradable, amb platges que voregen la immensitat del Pacífic i amb grans àrees de passeig, compres i "carrete" (marxa). Per contra, hem de dir que la massificació ha comportat que hi creixi l'especulació, amb edificis de l'estil Benidorm que fan una mica de mal als ulls. Ara ja encarem l'últim dia d'estada a Xile i estem més que satisfets, els nostres amics s'han portat de meravella i ens hem sentit com a casa. També hem hagut de comprar una maleta per poder encabir els vins que hem comprat. Arribaran intactes?...

Exemplificació dels "Cafés con piernas"

Aquesta senyoreta lleugera de roba no és una cotxinota, sinó una cambrera d'un dels "cafés con piernas" clàssics de la vida santiaguina. Com us deia en l'anterior post, aquest tipus de cafès estan arrelats en aquesta ciutat i les noies no trafiquen amb el seu cos, tan sols serveixen cafès (com aquesta de la foto que està recolzada en una cafetera, que, val a dir, s'ha deixat retratar a canvi d'una petita propina de res) i alegren la vista del personal. Una manera masclista d'entendre el que són els bars, però és el que hi ha, poh. Per cert que el cafè és bastant aigualit!

Santiago centre

El centre de Santiago té alguns llocs interessants, com ara la Plaza de Armas (a la foto, amb la Rosa saltant-hi), on hi ha la catedral, el museu d'història, Correus i algun edifici modern. A prop hi ha el Paseo Ahumada, un passeig de vianants molt transitat ple de botigues i antres de tota mena; un tipus de local molt curiós és el que aquí anomenen els "cafés con piernas": quan hi entres sembla un putiferi, amb tot de xatis en biquini venint-te a servir; però res més lluny de la realitat, perquè en aquests llocs no hi serveixen alcohol, les noies són només cambreres i, malgrat la foscor i els llums de neó, aquí hi vénen homes a fer una pausa de la feina i xerrar una estona. Peculiaritats d'aquesta ciutat, ves!

Estar en aquest país de vacances, encara que faci fred, provoca que, per poc que et moguis, puguis fer una foto de postal. Ahir vam fer una petita excursió a la "Cascada de las Ánimas", a uns 60 quilòmetres de Santiago i, entre d'altres imatges, la Rose en va captar aquesta de mi mateix amb els Andes de fons.

Un "trago" xilè

Xile és un país per recórrer de dalt a baix, i de passada fer Rapa Nui i l'illa de Robinson Crusoe, per exemple. Per això es necessita temps i calés. Nosaltres deixarem el nord i el sud per a més endavant: ja hem tingut la quota d'exotisme i ara ens centrem amb les delícies del centre. Una de les peculiaritats de Santiago i voltants és que està ple de vinyes on hi tenen les bodegues algunes de les més famoses marques de l'esplèndid vi xilè. Ahir vam visitar les de Concha y Toro, vam fer un tour guiat i ens van servir algunes degustacions delicioses. D'aquí en surt el preuat Don Melchor i les diferents varietats del Casillero del Diablo: conta la llegenda que al segle XIX el primer propietari va fer córrer la brama que a la cava on guardava els seus vins més especials hi vivia el diable; ho va fer justament quan va detectar que li desapareixien les ampolles més selectes, fet que es va acabar amb el rumor. En aquesta vinya també hi elaboren vins de Carmenère, una especialitat que es creia desapareguda però que el 1994 un enòleg francès va detectar a Xile, cosa que els omple d'orgull. Així doncs, salut!

Xilenades

Si algun dia correu per aquestes contrades i veieu algú saltant de felicitat dient "Me ha tocao la polla, me ha tocao la polla...", no us esvereu: és que li ha tocat la Polla de Beneficencia, el que nosaltres entendríem com a "loteria". A la foto, servidor al costat d'un local on algun català hi ha muntat un negoci de "pollos Tarragona".

Retorn al continent

Ja hem deixat enrere la diminuta i apartada illa de Rapa Nui (altrament coneguda com a illa de Pasqua perquè els holandesos que la van "descobrir" ho van fer el dia en qüestió) i estem desestressats com a mínim per uns mesos, amb uns quilos de més i la sensació d'haver recuperat hores de son i haver desconnectat amb injeccions de cultura -a la foto, m'estan posant el collaret de comiat de l'illa-. La tornada a Santiago -amb "asado" inclòs- ens ha fet tocar de peus a terra, més que res pel fred que hi fum. Ara queda planificar la setmana llarga que encara tenim per aquestes contrades, ajustar el pressupost i seguir alguna de les tradicionals rutes del vi xilè. Si us hi voleu apuntar, encara hi sou a temps!

L'era del moai

Avui hem llogat un cotxe i hem anat al nostre aire. Com que en el tour organitzat d'ahir vam tenir clars els llocs més interessants, avui hem aprofundit en d'altres que són menys transitats, però no per això menys coneguts. Concretament hem vist la cantera on es feien els "monyos" rogencs dels moais, més moais, rutes i carreteres poc explorades, l'espectacular volcà de Ranu Kao amb 1,6 quilòmetres de diàmetre i un llac ple de líquens de 200 metres de profunditat, i l'aldea indígena d'Orongo on hi feien el ritual de l'home ocell. Certament, estem vivint l'era del moai en aquestes vacances a la fi del món! A la primera foto, posta de sol d'on acabem de venir a Ahu Tahai, fascinant, oi?

Per cert, que la tonyina de Rapa Nui és senzillament deliciosa, la millor que he provat mai. En aquesta segona foto em disposo a degustar una broqueta d'aquest peix i una empanada típica de ca la Berta.

Rapa Nui, el lloc més aïllat del món

Finalment, ahir tot va anar bé, vam aterrar sense cap problema i ens van rebre amb collaret de flors. Molt turístic, pero s'emmarca en l'ambient polinesi que plana per l'illa. Es tracta d'una zona molt petita de poc més de 170 km2 envoltada de misteri. Està a 3700 km de Santiago de Xile i a 4100 de Tahití, o sigui que si algun dia em perdo, potser m'hi trobeu. Avui hem fet un tour pels llocs més famosos i la veritat és que és espectacular: arreu hi ha moais caiguts (durant una guerra fraticida es van dedicar a tombar els moais de la tribu rival), excepte els que s'han reconstruït seguint l'esquema tradicional. Els moais són unes estàtues que estan recolzades sobre els "ahu", una mena de tomba on hi reposa un cap de família representat per la figura. Excepte en alguns casos, la majoria estan d'esquena al mar perquè miren i donen força a la família que han deixat. Hem recorregut la fascinant costa gairebé verge i un dels volcans, Ranu Raraku, on hi havia la cantera dels moais i on encara s'hi poden veure algunes escultures a mig fer, que van abandonar els artistes quan les guerres anaven devastant l'illa. La presència d'espanyols, peruans i xilens no va contribuir a la concòrdia, precisament. A la foto, un servidor a Ahu Tongariki, un dels llocs més coneguts i fascinants de l'illa.

"El capitán al habla..."

Quan una veu enmig del vol t'interromp el suc de taronja i s'identifica com a "capità", l'atenció ha de ser màxima. Això ens va passar ahir en el trajecte de Santiago de Xile a l'illa de Rapa Nui: dúiem una hora volant i el capità ens va informar que tornàvem a Santiago perquè hi havia un problema tècnic en la presurització i l'aire condicionat que impedien continuar amb el vol. Vam girar cua i no va passar res, ni tan sols un gemec de preocupació per part del passatge i vam tornar a sortir sense problemes al cap de dues hores. Això sí, l'avió de Lan Chile era nou de trinca, impecable, amb una pantalla personal a cada seient amb un sistema de selecció de pel·lícules brutal, on podies escollir entre diversos films, documentals sèries, etc, a banda d'unes hostesses formoses i amables. A veure si a Ibèrtia n'aprenen! A la imatge, el mapa típic dels vols llargs (en aquest cas era un vol de 5 hores a uns 3700 km de la capital xilena) on mostrava la proximitat a l'illa de Rapa Nui.

Primera parada: Santiago de Xile

Ja hem arribat a Santiago (a la foto, els Andes des de casa dels nostres amics), una metròpoli immensa de sis milions d'habitants situada en una vall flanquejada per turons (cerros) i la serralada dels Andes, fet que provoca, sobretot ara a l'hivern, el fenòmen de l'smog, una capa de contaminació que cobreix tota la ciutat i sembla com si una boira baixa ho difuminés tot. Després de l'hospitalitat extrema que ens han dispensat, amb "asados" de carn exquisida dedicats a nosaltres i els pisco-sours a go-gó, demà marxarem cap a Rapa Nui, l'illa de Pasqua. El misteri dels moais i el descans polinesi ens hi esperen!