Operació tornada
Una munyida d'idees
Aimats i aimades, mentre m'estic refent del jet-lag començo a connectar amb la vida catalana, i veig que la cosa està bullint al PP català. Tard o d'hora havia de passar. Josep Piqué, massa pepero per uns i massa "catalanista" per un altres, ha saltat. Ha vingut Acebes, li ha dit a la cara: "nen, aparta't que aquí manem nosaltres, els de Madrid", i en Piqué, capcot, ha dit adéu. Per al sector més espanyolista i intransigent això és una bona notícia (que, per cert, pot contribuir a la desaparició definitiva dels pseudofranquistes de Ciutadans), però alerta, és un exemple del que passarà quan torni el PP al govern espanyol: si són capaços de fer això descaradament amb membres del seu partit, què no faran amb els governs "autonòmics" que no siguin afins? Ah, i els empresaris que vagin prenent nota, que els primers a rebre seran ells; això sí, els la fumeran amb vaselina i copet a l'espatlla, a la catalana. Anem-nos calçant, que ells ja sabem quin peu calcen. És el que té tornar a degustar la cuina política casolana del país!
Aquesta senyoreta lleugera de roba no és una cotxinota, sinó una cambrera d'un dels "cafés con piernas" clàssics de la vida santiaguina. Com us deia en l'anterior post, aquest tipus de cafès estan arrelats en aquesta ciutat i les noies no trafiquen amb el seu cos, tan sols serveixen cafès (com aquesta de la foto que està recolzada en una cafetera, que, val a dir, s'ha deixat retratar a canvi d'una petita propina de res) i alegren la vista del personal. Una manera masclista d'entendre el que són els bars, però és el que hi ha, poh. Per cert que el cafè és bastant aigualit!
El centre de Santiago té alguns llocs interessants, com ara la Plaza de Armas (a la foto, amb la Rosa saltant-hi), on hi ha la catedral, el museu d'història, Correus i algun edifici modern. A prop hi ha el Paseo Ahumada, un passeig de vianants molt transitat ple de botigues i antres de tota mena; un tipus de local molt curiós és el que aquí anomenen els "cafés con piernas": quan hi entres sembla un putiferi, amb tot de xatis en biquini venint-te a servir; però res més lluny de la realitat, perquè en aquests llocs no hi serveixen alcohol, les noies són només cambreres i, malgrat la foscor i els llums de neó, aquí hi vénen homes a fer una pausa de la feina i xerrar una estona. Peculiaritats d'aquesta ciutat, ves!
Estar en aquest país de vacances, encara que faci fred, provoca que, per poc que et moguis, puguis fer una foto de postal. Ahir vam fer una petita excursió a la "Cascada de las Ánimas", a uns 60 quilòmetres de Santiago i, entre d'altres imatges, la Rose en va captar aquesta de mi mateix amb els Andes de fons.
Xile és un país per recórrer de dalt a baix, i de passada fer Rapa Nui i l'illa de Robinson Crusoe, per exemple. Per això es necessita temps i calés. Nosaltres deixarem el nord i el sud per a més endavant: ja hem tingut la quota d'exotisme i ara ens centrem amb les delícies del centre. Una de les peculiaritats de Santiago i voltants és que està ple de vinyes on hi tenen les bodegues algunes de les més famoses marques de l'esplèndid vi xilè. Ahir vam visitar les de Concha y Toro, vam fer un tour guiat i ens van servir algunes degustacions delicioses. D'aquí en surt el preuat Don Melchor i les diferents varietats del Casillero del Diablo: conta la llegenda que al segle XIX el primer propietari va fer córrer la brama que a la cava on guardava els seus vins més especials hi vivia el diable; ho va fer justament quan va detectar que li desapareixien les ampolles més selectes, fet que es va acabar amb el rumor. En aquesta vinya també hi elaboren vins de Carmenère, una especialitat que es creia desapareguda però que el 1994 un enòleg francès va detectar a Xile, cosa que els omple d'orgull. Així doncs, salut!
Si algun dia correu per aquestes contrades i veieu algú saltant de felicitat dient "Me ha tocao la polla, me ha tocao la polla...", no us esvereu: és que li ha tocat la Polla de Beneficencia, el que nosaltres entendríem com a "loteria". A la foto, servidor al costat d'un local on algun català hi ha muntat un negoci de "pollos Tarragona".
Ja hem deixat enrere la diminuta i apartada illa de Rapa Nui (altrament coneguda com a illa de Pasqua perquè els holandesos que la van "descobrir" ho van fer el dia en qüestió) i estem desestressats com a mínim per uns mesos, amb uns quilos de més i la sensació d'haver recuperat hores de son i haver desconnectat amb injeccions de cultura -a la foto, m'estan posant el collaret de comiat de l'illa-. La tornada a Santiago -amb "asado" inclòs- ens ha fet tocar de peus a terra, més que res pel fred que hi fum. Ara queda planificar la setmana llarga que encara tenim per aquestes contrades, ajustar el pressupost i seguir alguna de les tradicionals rutes del vi xilè. Si us hi voleu apuntar, encara hi sou a temps!
Avui hem llogat un cotxe i hem anat al nostre aire. Com que en el tour organitzat d'ahir vam tenir clars els llocs més interessants, avui hem aprofundit en d'altres que són menys transitats, però no per això menys coneguts. Concretament hem vist la cantera on es feien els "monyos" rogencs dels moais, més moais, rutes i carreteres poc explorades, l'espectacular volcà de Ranu Kao amb 1,6 quilòmetres de diàmetre i un llac ple de líquens de 200 metres de profunditat, i l'aldea indígena d'Orongo on hi feien el ritual de l'home ocell. Certament, estem vivint l'era del moai en aquestes vacances a la fi del món! A la primera foto, posta de sol d'on acabem de venir a Ahu Tahai, fascinant, oi?
Finalment, ahir tot va anar bé, vam aterrar sense cap problema i ens van rebre amb collaret de flors. Molt turístic, pero s'emmarca en l'ambient polinesi que plana per l'illa. Es tracta d'una zona molt petita de poc més de 170 km2 envoltada de misteri. Està a 3700 km de Santiago de Xile i a 4100 de Tahití, o sigui que si algun dia em perdo, potser m'hi trobeu. Avui hem fet un tour pels llocs més famosos i la veritat és que és espectacular: arreu hi ha moais caiguts (durant una guerra fraticida es van dedicar a tombar els moais de la tribu rival), excepte els que s'han reconstruït seguint l'esquema tradicional. Els moais són unes estàtues que estan recolzades sobre els "ahu", una mena de tomba on hi reposa un cap de família representat per la figura. Excepte en alguns casos, la majoria estan d'esquena al mar perquè miren i donen força a la família que han deixat. Hem recorregut la fascinant costa gairebé verge i un dels volcans, Ranu Raraku, on hi havia la cantera dels moais i on encara s'hi poden veure algunes escultures a mig fer, que van abandonar els artistes quan les guerres anaven devastant l'illa. La presència d'espanyols, peruans i xilens no va contribuir a la concòrdia, precisament. A la foto, un servidor a Ahu Tongariki, un dels llocs més coneguts i fascinants de l'illa.
Quan una veu enmig del vol t'interromp el suc de taronja i s'identifica com a "capità", l'atenció ha de ser màxima. Això ens va passar ahir en el trajecte de Santiago de Xile a l'illa de Rapa Nui: dúiem una hora volant i el capità ens va informar que tornàvem a Santiago perquè hi havia un problema tècnic en la presurització i l'aire condicionat que impedien continuar amb el vol. Vam girar cua i no va passar res, ni tan sols un gemec de preocupació per part del passatge i vam tornar a sortir sense problemes al cap de dues hores. Això sí, l'avió de Lan Chile era nou de trinca, impecable, amb una pantalla personal a cada seient amb un sistema de selecció de pel·lícules brutal, on podies escollir entre diversos films, documentals sèries, etc, a banda d'unes hostesses formoses i amables. A veure si a Ibèrtia n'aprenen! A la imatge, el mapa típic dels vols llargs (en aquest cas era un vol de 5 hores a uns 3700 km de la capital xilena) on mostrava la proximitat a l'illa de Rapa Nui.