La intolerància de Plataforma x Catalunya als Matins
Ahir van venir al programa tres votants de Plataforma x Catalunya. Volíem saber a requeriment de Pilar Rahola, per què hi ha gent que s'ha sentit atreta per aquest partit polític xenòfob. Eren tres personatges: un jove de 18 anys que segurament freqüentava la llibreria Europa, i un matrimoni que després hem sabut que ell, d'una banda, era franquista declarat (com l'Anglada) i ella, xilena, de la ultradreta pinochetista més recalcitrant. El fet és que el debat va anar creixent, sobretot a partir que els vam treure unes imatges del passat d’Anglada en què participava en un homenatge franquista al Valle de los Caídos, i un fragment d’un programa de Canal 9 en què, amb càmera oculta, havien enregistrat unes declaracions de l’Anglada dient que no podia parlar clar per oportunitat política, tot i que duia el franquisme al cor. Els tres votants (més aviat militants adoctrinats, tot i que ho van negar en tot moment) van saltar i fins i tot desqualificar i insultar la Pilar Rahola, sobretot la xilena en qüestió. Quan Josep Cuní va voler posar ordre, no hi va haver manera, no feia cas de cap indicació i seguia lladrant invectives pro-nazis (per matisar, he de dir que aquesta dona va portar dues paperetes de les candidatures d’ERC i de les CUP de Vic que havien comès el sacrilegi d’incorporar-hi immigrants magribins. I ella, immigrant xilena, se sentia ofesa només per això, perquè segurament al seu parer aquests magribins són d'una raça inferior). El cas és que quan la situació va ser límit, Josep Cuní va etzibar un cop a la taula per fer callar el personatge. Ella, evidentment, es va sentir ofesa i agredida, i es va atrevir a dir que allò era un exemple de violència i mala educació (recordem les tàctiques feixistes que es basen en dur la situació al màxim per poder dir que imposes el teu criteri). El Cuní va respondre que aquell programa era responsabilitat seva i quan deia prou és que s’havia d’acabar, i que precisament ells que reclamen autoritat ho haurien d’entendre. Després el presentador va demanar disculpes, tant a la xilena fatxa com a l’audiència, i això va provocar una allau de trucades de suport al Cuní i de rebuig a les maneres dels convidats. Aquest exemple posa de manifest quin és l’ideari real d’un partit com PxC que, aprofitant el desgast i cansament polític de la ciutadania i fent demagògia oportunista amb la immigració (només magribina, és clar), arriba a tenir representació a alguns ajuntaments catalans. La democràcia és imperfecta, perquè respecta els que no la respecten. Però el cas d’ahir reflecteix una realitat preocupant, i és que, juntament amb l’abstenció, hi ha un gruix de votants que prefereixen donar el seu vot a grupuscles polítics xenòfobs (PxC) i aparentment antipolítics tradicionals (C’s) a participar de la crítica i construcció política amb coherència i responsabilitat. És més fàcil anar de picnic i criticar els moros que intentar immiscir-se en una tasca social i votar havent reflexionat per què un partit o un altre. El sistema permet aquesta perversitat moral. Aquí podeu visionar el fragment del que va succeir:
posted by Marc @ 4:53 p. m.
9 comments
Fa uns dies vaig moderar un debat pre-electoral a l'institut Sa Palomera amb els alcaldables que es presenten a Blanes. Només hi va faltar el representant de l'APOB (Agrupación Progresista Obreros de Blanes) i el número u del PDB (Partit Democràtic de Blanes - Proa). Curiosament eren els portaveus de les dues noves formacions que es presenten per primera vegada, a banda de Ciutadans, a la vila. Hi havia l'actual alcalde i caop de llista pel PSC, Josep Marigó, el cap de llista per CiU, Josep Trias, el representant dEUiA-ICV, Joan Salmerón, el del PP, Celestino Lillo, el d'ERC, Joan Puig, la de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, Sonia Pérez, i el número 3 del PDB, Enric Vilà. Va ser, més que un debat a l'ús, un cara a cara amb els alumnes que van fer diverses preguntes. He de dir que tothom es va cernir a la disciplina que vaig imposar jo i van respectar els temps. I l'anàlisi que en faig és, en general positiva. I ara ve la meva reflexió subjectiva i personal en funció del que vaig veure i sentir. Els polítics, diguem-ne de carrera, estan preparats i saben què volen, però de vegades tenen un discurs massa oficialista i els costa connectar amb determinat públic. Ara bé, els que se suposa que sorgeixen perquè no estan d'acord amb els partits polítics "tradicionals" i que es presenten com a alternativa, deixen molt a desitjar: propostes inconcretes, febles, i algunes que poden fregar la xenofòbia o el populisme barat; en definitiva, hi he detectat poca talla i veig que, malgrat criticar els altres polítics habituals, cauen en els mateixos tics i errors. El problema no és formar un partit de resposta a les opcions polítiques locals; el problema és trobar gent capaç de tirar endavant una nova proposta sense caure en mediocritats ni en partidismes cacics.
A veure si ens entenem... Els Mossos d'Esquadra són un cos policial català al servei de la ciutadania i comandada per la Generalitat de Catalunya; han de complir la llei, de moment seguint varems catalans i espanyols, i han d'actuar conforme la "legalitat constitucional". El màxim dirigent d'Interior, Joan Saura, alternatiu-verd-esquerranós, està empipat perquè en el programa dels Matins a TV3 li hem tret drapets bruts al sol: la detenció de Núria Pòrtulas és una pedra a la sabata d'en Saura i dels iniciativers. Ho sento perquè és una formació amb a qual hi connecto força, però no entenc que actuïn de la mateixa manera que ho faria el PP en un cas similar. M'explico: ahir en l'entrevista del Cuní amb en Saura, aquest últim es va posar molt nerviós perquè li vam dir que hi havia sectors del seu partit molestos amb com s'havia dut el tema de la detenció de la jove anarquista. Ell ho va negar i va exigir noms (al pur estil aznarià: "vostè no pot dir això sense dir noms i cognoms, és una acusació molt greu", li va espetar a en Cuní). Bé, si aneu a internet, veureu que hi ha fòrums i adhesions al cas Pòrtulas que provenen de sectors d'ICV-EUiA; és més, hi ha noms i cognoms de la formació que no estan d'acord en com s'ha dut el tema. No vull entrar en la judicació del cas, sinó simplement en el fet que, un cos policial com és el català, no pot posar en mans de l'Audiència Nacional uns documents en què hi havia plànols detallats d'edificis públics (recordem que la jove anarquista tenia un càrrec públic i mantenia relacions amb un suposat malfactor anarquista de la Itàlia de Berlusconi), i, és clar, tal i com estan les coses, potser hi volia fúmer un petard. Home, per favor, abans d'escagarrinar-se i posar el cas en mans dels fatxendes judiciaris espanyolistes, investiguem una mica, no? (Ara em ve al cap el cas de l'Èric, el Fènix de Lloret de Mar). Bé, la qüestió és que a l'únic periodista que s'ha atrevit a posar-li aquesta contradicció en cara, com és en Cuní, se l'ha titllat de sectari i anti-mossos. No ho sé, jutgeu vosaltres mateixos, però crec que queden clars els riscos de voler demanar comptes als polítics per les seves actuacions i gestions, siguin del color que siguin! I, personalment, encara no veig clar el cas Pòrtulas (com tampoc el de l'Èric citat abans o el dels indepenentistes detinguts pel Garzón el 1992 amb l'excusa que "no havien de molestar", oi Samaranch?). Ja em direu el què.
Ja la tenim liada, la Pantoja al trullo per presumptament una malversació de fons i blanqueig de diners, allò que popularment s'entén com fotre mà al calaix. Aquesta senyora només fa que acumular desgràcies des de la mort del Paquirri o de l'"Encarna de noche". Però segurament el seu gran error va ser "enamorar-se" d'un paio que va començar fent de cambrer i que va arribar a alcalde de Marbella de "pelotassu en pelotassu". Segurament el Paquirrín encara no s'ha assabentat que la seva mare no li passarà la setmanada, almenys mentre estigui a la garjola, per tant se li han acabat les festetes en clubs de xavalites. Realment la realitat supera la ficció, ara que potser algun visionari de Telemundo compra l'exclusiva i en fa un culebrón d'èxit assegurat si, a sobre, hi afegeixen perles dialèctiques "post-mortem" de Jesús Gil. Potser el que els paguin els arribarà per pagar la fiança i netejar la piscina. Quina pena!
