Papereres rodones

A Blanes fa poc que han canviat les papereres; fins fa poc n'hi havia unes de molt "fashion" però gens operatives; algun responsable ho ha detectat i s'ha decidit tornar a la paperera clàssica: rodona amb lleixes de fusta. L'altre dia, mentre passejava, vaig sentir una senyora que es queixava d'aquest canvi: "l'únic que aconseguiran és que hi hagi gent que llanci les bosses d'escombraria en aquestes papereres; com se'ls acut? Ja se sap, algun polític deu haver 'xupat'".

O sigui, que perquè uns brètols i insolidaris deixin les bosses amb les seves restes a les papereres en comptes d'usar els contenidors o deixar-les al carrer el dia que toqui -ja que a Blanes hi ha recollida selectiva-, hem de renunciar a les papereres "efectives"? Les "fashion" impedien que hi cabéssin les bosses de brossa, sí, però eren un niu de merda regalimant.

Molts cops demanem responsabilitats als polítics sense assumir que nosaltres com a ciutadans també tenim deures, no només drets. Justament l'altre dia llegia que el reciclatge depèn bàsicament de la bona voluntat de ciutadà; si ens paguéssin, ni que fos un cèntim d'euro, tot déu reciclaria. ¿No és un deure procurar pel medi ambient? Doncs no, és un acte de bona fe; se'm remou l'estómac quan veig que hi ha veïns de la meva escala que deixen ampolles de plàstic, cartró i altres deixalles reciclables a la porta d'entrada perquè s'ho endugui el camió de rebuig, quan a escassos cinquanta metres tenim tot tipus de contenidors de reciclatge. Això és ser tan mesquí com el veí que fuma dins l'ascensor.

Reciclar, respectar i saber conviure són valors bàsics en les societats avançades. Pel que veig, la nostra sembla que no ho és, tot i que jo sempre apostaré per les papareres rodones.

Pilotes a l'aigua

Quina vergonya, quina pena, ràbia i dolor. Quinze immigrants morts a l'aigua mentre intentaven arribar a la costa de Ceuta. Una formació d'antidisturbis de la Guàrdia Civil els esperava a l'estil Hombres de Harrilson, escopeta en mà i disparant pilotes de goma. ¿Havien de disparar-los, encara que fos a l'aigua? Què volien, que se'n tornessin nedant a les costes del Marroc? ¿Ens podem imaginar aquella gent indefensa patint el fred de l'aigua, la gana, la desesperació per haver deixat enrere la família a la recerca d'un món millor, sent rebuts a escopetades?

El director de la Guàrdia Civil, Arsenio Fernández de Mesa (recordem que és aquell que, arran de l'enfonsament del Prestige, al seu dia va assegurar que el "txapapote" no arribaria mai a la costa) diu que es querellarà contra els que difamin el bon nom del cos, i el ministre de l'Interior, Jorge/Jordi Fernández -que, com ha fet públic, creu que Déu els ajudarà a arreglar els mals del país (Espanya)-, corrobora que els agents van disparar a l'aigua: i dò, quin mal hi ha, en tot això?

Per postres ahir vaig veure el Paco Maruhenda de La Razón "Voz de Su Amo" contertuliejant; responia indignat als crítics d'aquest succés que el que ells volien era una frontera de portes obertes (Déu, el seu Déu, no vulgui que mai algun dels seus fills hagi d'emigrar desesperadament per falta de recursos i sigui rebut a canonades allà on vagi); per sort, Europa demanarà explicacions, i també fóra bo que el govern espanyol expliqués per què fa servir ganivets a les tanques de "protecció" fronterera.

Resum personal: tots aquests polítics que diuen creure fervorosament en Déu segur que van a l'infern perquè estan fent servir el seu nom en va i perquè, senyor Fernández, Marhuenda et altri: prefereixo tenir una frontera oberta als desesperats que no pas condemnar a mort els desemparats. 

I, una vegada més, aquí no dimiteix ningú, ni tan sols a causa d'aquests fets provats que, malgrat els intents de manipulació, han estat enregistrats en vídeo. Ho poso de manifest justament la setmana que un ministre alemany ha dimitit per haver filtrat públicament unes informacions policials sobre la investigació d'un altre polític (fet, crec, totalment irrellevant al costat de la gravetat del que ha passat a Ceuta); davant la realitat, el que fa el govern espanyol és la política dels ulls tancats i espolsar-se les puces. Com deia l'amic Josep Maria Francino al Facebook: com és que els de Provida no eren a les costes de Ceuta? És que un embrió espanyol val més que la vida d'un negre subsaharià? Quin fàstic!

Shshshshst!!!

Després de molts mesos, ahir vaig tornar al cinema. Vaig veure "American hustle": em va agradar, un pèl llarga i no veig per què té tantes nominacions als Oscar, però en fi, jo no en sé, de cinema, l'amic Jordi Sanuy http://jordicine.blogspot.com.es/ us pot il·luminar més que no pas jo.

El que vull fer palès en aquest post és la meva perplexitat davant diverses situations: vam pagar 9,40 euros per veure el film en una sala convencional, el cine semblava un "xiringuito" de crispetes i begudes refrescants sorolloses, malgrat els advertiments inicials van sonar dos mòbils durant la projecció i hi havia un grup de joves que no paraven de xerrar en veu alta, com si estiguessin a la sala d'estar de casa.

I el que em va sobtar més va ser que l'home que estava al meu costat i que no coneixia de res es va excusar per amonestar els que no paraven de parlar. És ben bé el món al revés: les persones ben educades han de demanar disculpes per fer complir el mínim que es demana en una sala de cine: el silenci. I, en aquest cas, la culpa no és dels polítics...