Montserrat Nebrera ((Perfil que es publicarà a la revista Celobert))

La política té moltes cares i, fins fa ben poc, en tenia una de ben visible tot i no ser ni portaveu, ni presidenta, ni secretària general del seu partit. Montserrat Nebrera era, simplement, una diputada més del PP al Parlament de Catalunya, però es feia notar. Era una veu crítica que va entrar de la mà de Josep Piqué a la política activa amb la il•lusió i la convicció que les coses es poden fer millor, que es poden canviar determinats tics involutius o que hi poden haver veus discrepants aplegades sota unes mateixes sigles. Fa uns dies Nebrera anunciava amb amargor que deixava el PP. Publicava una carta oberta però dirigida específicament al president del partrit, Mariano Rajoy, en què, molt polidament, li recriminava que no l'hagués rebuda mai i li deia: "Me'n vaig amb la tristesa de saber que em vaig equivocar en pensar que era possible la reforma del sistema des d'un partit polític, per més que comparteixi una gran part de les seves idees primigènies; ara comprenc que hi ha massa interessos que graviten sobre les estructures per impedir-ho".

Podríem pensar que Nebrera va pecar d'ingènua i va ser massa idealista quan va pensar que les coses podien variar. Un partit com el PP té un full de ruta molt clar (que no català) i molt estricte, i crec que la línia que s'adopta és sovint inflexible i única. Com escrivia Empar Moliner encertadament en un article a l'Avui, "si el que vols és renovar i modernitzar un partit polític no et facis del PP, Montse Nebrera". Ara bé, cal dir que almenys ho va intentar amb algunes idees coherents i transversals, que fins i tot podrien haver millorat la imatge del seu expartit a Catalunya. No se n'ha sortit, com tampoc no ho va fer Manuel Milián Mestre, una persona metòdica, culte i de discurs obert que va ser dinamitada malgrat la seva voluntat de redreçar un partit massa obsessionat en l’anticatalanisme gratuït.

Segurament quan Nebrera va posar el peu al PP la deurien titllar de "pija enxufada" que ha escalat al poder per pur personalisme. Desconec els detalls de la seva ascendència política, com també desconec l'origen de l'enemistat entre Nebrera i la blanenca i flamant presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez Camacho. Però sí que puc creure que pel que diu, pel que pensa i pel que predica, Montserrat Nebrera mereixia ser escoltada i tenir un pes més específic al PP català per contrarrestar les massa sovint poc fonamentades crítiques del PP espanyol a les diverses polítiques dutes a terme al nostre país.

Intueixo per què Nebrera ha saltat de la política; perquè és intel•ligent, té les idees clares, li agrada treballar pel que pensa amb una balança de precisió entre la ponderació i la lucidesa utòpica, i perquè la voluntat de capgirar situacions enquistades ha topat amb la negligència, l'arrogància o la mediocritat. Trobo que hi ha poques dones en política tan ben preparades com Nebrera i potser per això resultava incòmode. El llibre "En defensa pròpia", -en què aboca les seves reflexions sobre el que ha passat, posa noms i cognoms a les pugnes internes i queda descansada amb les crítiques al PP-, serà segurament un èxit de vendes. No entraré en si Nebrera és oportunista, si busca protagonisme, ni en si criticar el PP a Catalunya és fàcil i de seguida s'hi apunta tothom; però me la crec quan escriu que Aznar va dir que el poble català estava "malalt" perquè no el votàvem, o que els militants del PP a Catalunya són segurament molts menys dels que diuen ser.

Dic obertament que no tinc cap mena d'afinitat vers el PP ni vers algunes de les idees que manté Montserrat Nebrera, com ara que el Parlament català és car i inútil, però defenso les persones que són capaces de discutir i raonar sense estridències ni sense arguments basats mentides llancívoles. I crec que, en aquest cas, Nebrera ha fet bé de sortir del PP perquè segurament ben aviat, com ella mateixa ha dit, trobarà el seu espai, l'espai que es mereix una persona amb criteri, coincideixi o no amb el que els lectors i servidor pensin.

"Reflexions de cafè sense copa ni puro" ((article potser un xic 'incòmode' que havia d'aparèixer a la revista Celobert))

Els que treballem a l’agost tenim moments d’estiraments mentals, ens imaginem estirats en una hamaca subjecta entre dos pins mediterranis, escoltant el xerric monòton de les cigales en una tarda plàcida vora el mar. La veritat és una altra, però aquests moments de somniar despert ajuden a combatre la monotonia calorosa de les oficines...

... i si activem el protocol mental sabem que, mentre una gran majoria de conciutadans gaudeixen de les vacances merescudes, uns altres hem d’exercitar la neurona perquè, o bé ja les hem fet, o bé les reservem per un altre moment. Sigui com sigui, per molta sensació de relax generalitzat que hi hagi, a l’estiu passen coses...

... coses com l’aprovació del finançament català ara fa uns dies; diuen els tòpics periodístics que quan s’ha de prendre una decisió polèmica que no agradi a la població, el millor moment de fer-ho és a l’estiu, quan molta gent no està pendent de les notícies o no té temps a reaccionar al tancament d’una empresa, per exemple....

... jo penso que ara la cosa ha canviat. Els carrers de pobles i ciutats no estan tan desèrtics a l’agost com fa uns anys, i la crisi, la por o totes dues coses fan que moltes persones aprofitin el descans per gaudir de l’estiu a prop de la residència habitual o que destinin més temps a planificar el futur...

... un futur incert, sotmès a anàlisis econòmiques d’apocalíptics i optimistes que generen incertesa i poca credibilitat. Però el futur no es pot mesurar només amb raser econòmic, i hem de fer una introspecció personal, ser sincers i recuperar l’optimisme personal. Les crisis no només són econòmiques, sempre hi ha un rerefons social que hem de desllorigar, perquè, en realitat, podem perdre moltes coses no materials, podem perdre el nord...

... i sembla que el nord es perd sovint; ara em ve al cap la negociació política, que normalment sembla més destinada a satisfer egos personals que no a donar resposta a les necessitats de la ciutadania. La capacitat dels polítics, com en totes les professions, depèn de la seva implicació, i no crec que hàgim de dir que tota la classe política és dolenta i per això hi ha desafecció ciutadana. No em vull repetir, però sóc dels que pensa que els ciutadans no només tenim obligacions a casa i a la feina, també tenim un compromís social que hem d’exercir, com a mínim cada quatre anys a l’hora de votar...

... perquè si no és així, passa el que passa; apareixen grups de suposats salvadors de pàtries i pobles que, sota sigles anacròniques es postulen com aquells ciutadans cansats dels polítics habituals, alhora que ens asseguren que faran política veritable i enfocada a la gent. Hem viscut experiments prou coneguts que, com era lògic, han acabat amb escissions i enemistats irreparables. És normal, quan l’únic objectiu és “derrocar la política nacionalista” o saber quants metres quadrats té un despatx...

... i, en canvi, no mesuren l’abast del que proposen. En aquest sentit recordo un programa electoral d’un d’aquests grups que encara estan actius i que prometien, entre d’altres grans temes de rellevància social, que a les festes d’un poble portarien el grup “La Oreja de Van Gogh”, i ho van complir així que van aconseguir la regidoria pertinent. En plena crisi, l’ajuntament va haver de pagar una actuació musical cara que va resultar un èxit de públic, però que hauria resultat igual d’exitosa i molt menys costosa si haguessin contractat un dels grups més coneguts de casa. El més greu és que, partidets polítics com aquest, defensen l’opció de retirar les ajudes econòmiques a les ONG que operen fora del poble amb l’excusa que a casa també hi ha persones necessitades. I aquests són els que es queixen de la demagògia política; en fi, així ens va a la vida... Un altre cafè, si us plau!