"Reflexions de cafè sense copa ni puro" ((article potser un xic 'incòmode' que havia d'aparèixer a la revista Celobert))

Els que treballem a l’agost tenim moments d’estiraments mentals, ens imaginem estirats en una hamaca subjecta entre dos pins mediterranis, escoltant el xerric monòton de les cigales en una tarda plàcida vora el mar. La veritat és una altra, però aquests moments de somniar despert ajuden a combatre la monotonia calorosa de les oficines...

... i si activem el protocol mental sabem que, mentre una gran majoria de conciutadans gaudeixen de les vacances merescudes, uns altres hem d’exercitar la neurona perquè, o bé ja les hem fet, o bé les reservem per un altre moment. Sigui com sigui, per molta sensació de relax generalitzat que hi hagi, a l’estiu passen coses...

... coses com l’aprovació del finançament català ara fa uns dies; diuen els tòpics periodístics que quan s’ha de prendre una decisió polèmica que no agradi a la població, el millor moment de fer-ho és a l’estiu, quan molta gent no està pendent de les notícies o no té temps a reaccionar al tancament d’una empresa, per exemple....

... jo penso que ara la cosa ha canviat. Els carrers de pobles i ciutats no estan tan desèrtics a l’agost com fa uns anys, i la crisi, la por o totes dues coses fan que moltes persones aprofitin el descans per gaudir de l’estiu a prop de la residència habitual o que destinin més temps a planificar el futur...

... un futur incert, sotmès a anàlisis econòmiques d’apocalíptics i optimistes que generen incertesa i poca credibilitat. Però el futur no es pot mesurar només amb raser econòmic, i hem de fer una introspecció personal, ser sincers i recuperar l’optimisme personal. Les crisis no només són econòmiques, sempre hi ha un rerefons social que hem de desllorigar, perquè, en realitat, podem perdre moltes coses no materials, podem perdre el nord...

... i sembla que el nord es perd sovint; ara em ve al cap la negociació política, que normalment sembla més destinada a satisfer egos personals que no a donar resposta a les necessitats de la ciutadania. La capacitat dels polítics, com en totes les professions, depèn de la seva implicació, i no crec que hàgim de dir que tota la classe política és dolenta i per això hi ha desafecció ciutadana. No em vull repetir, però sóc dels que pensa que els ciutadans no només tenim obligacions a casa i a la feina, també tenim un compromís social que hem d’exercir, com a mínim cada quatre anys a l’hora de votar...

... perquè si no és així, passa el que passa; apareixen grups de suposats salvadors de pàtries i pobles que, sota sigles anacròniques es postulen com aquells ciutadans cansats dels polítics habituals, alhora que ens asseguren que faran política veritable i enfocada a la gent. Hem viscut experiments prou coneguts que, com era lògic, han acabat amb escissions i enemistats irreparables. És normal, quan l’únic objectiu és “derrocar la política nacionalista” o saber quants metres quadrats té un despatx...

... i, en canvi, no mesuren l’abast del que proposen. En aquest sentit recordo un programa electoral d’un d’aquests grups que encara estan actius i que prometien, entre d’altres grans temes de rellevància social, que a les festes d’un poble portarien el grup “La Oreja de Van Gogh”, i ho van complir així que van aconseguir la regidoria pertinent. En plena crisi, l’ajuntament va haver de pagar una actuació musical cara que va resultar un èxit de públic, però que hauria resultat igual d’exitosa i molt menys costosa si haguessin contractat un dels grups més coneguts de casa. El més greu és que, partidets polítics com aquest, defensen l’opció de retirar les ajudes econòmiques a les ONG que operen fora del poble amb l’excusa que a casa també hi ha persones necessitades. I aquests són els que es queixen de la demagògia política; en fi, així ens va a la vida... Un altre cafè, si us plau!