Vam tocar el cel...
... i ara que hem tornat encara assaborim el regust de les delícies musicals que vam poder tastar ahir amb l'inici de gira d'Els Pets a Pineda de Mar. Direu que, com que sóc fan del grup, les meves opinions són esbiaixades. I què? Una de les meravelles del món musical és que tot, absolutament tot, és subjectiu. I en el cas d'ahir vaig poder tornar a experimentar un plaer d'esperit sensacional, amb un madiratge perfecte entre la posada en escena i les cançons triades, moltes de les quals escoltàvem per primera vegada perquè el nou disc encara no ha sortit a la venda. "Com anar al cel i tornar", un títol aparentment senzill però que diu molt tant de les cançons que contindrà el disc com de la gira que ahir va començar, i que serà un revulsiu musical a l'escena del país. Malgrat que l'esdeveniment d'ahir es va publicitar poc, centenars de persones van aplegar-se amatents al retorn del grup als escenaris convencionals i, després d'una exitosa i extraordinària gira de teatres, han tonat a demostrar que dominen tots els terrenys que trepitgen. La primera impressió és que aquest tour està molt ben preparat des del principi, que no s'ha deixat res deslligat i que, a tenor del perfeccionisme del Lluís, anirà millorant amb el temps. Hi va haver coincidència en destacar la bona estrella que tindrà el primer single "XL" i el buquet de paladar exquisit que té la cançó que dóna nom al disc i a la gira "Com anar al cel i tornar". Acaben d'arrodonir l'espectacle els retocs adaptats per al concert de cançons clàssiques del grup, com ara la punyent versió discotequera de "Pantalons curts i els genolls pelats" o l'explosió musical de cançons com "Jo vull ser rei" o "Bon dia". Tot ben regat amb un joc de llums mil·limetrat i unes projeccions d'elevada sofisticació, donen com a resultat aquest "mar i muntanya" de Pets, espurnejat amb l'acidesa verbal d'en Gavaldà i on hi tenen cabuda estils diferents dins un embolcall de pop mediterrani que em fa pensar que, si fossin ianquis, tindrien tots els ingredients per arribar al número u de la Bill Board. Ara ens toca esperar l'aparició del nou disc per poder potenciar l'èxtasi. Quina felicitat!
posted by Marc @ 6:28 p. m.
10 comments
Que bé, ja torna la màquina de fer independentistes que de tant en tant engega l'extrema dreta. Un reportatge de TeleMadrid elaborat per la productora "El Mundo TV", propietat del diari de nom homònim, i titulat "Ciudadanos de segunda" destaca la tesi de Ciutadans: que a Catalunya es discrimina el castellanoparlant. Li fa la campanya, vaja. Si no heu vist el reportatge, us el recomano via YouTube; és un exemple clar d'un treball periodístic fi i ètic, on el narrador i la veu en off prenen partit des del primer moment i fan servir els testimonis per elaborar una tesi totalment apocalíptica. Un exercici digne de la FAES. Fins i tot el comitè d'empresa de TeleMadrid ha sortit a criticar el que anomenen un foment de l'odi entre ciutadans i una pràctica de periodisme esbiaixat. La senyora Aguirre, amb aquell somriure de rabosa, ha donat mostres en més d'una ocasió d'un anticatalanisme galopant, i sembla que aquesta és la tesi que vol inculcar a la "seva" televisió perquè anar en contra dels catalans genera vots. Suposo que no cal que entrem, una vegada més, a valorar quina és la llengua minoritzada a Catalunya. Si el castellà està a punt de desaparèixer del nostre país, com és que als patis de les escoles hi predomina aquesta llengua? Quantes emissores de tele, ràdio i diaris hi ha en castellà i quants en català? En què estan escrits els prospectes de les medicines? I els jocs de la play-station? Per què les gestions en la Justícia només es fan en català en el 5% dels casos? Parlem de discriminació o de tòpics casposos de l'època de "Marcelino pan y vino"?
Mentre tothom prepara aquests dies de festa de Setmana Santa per sortir de viatge o per recollir-se interiorment i autoflagel·lar-se en processons de caputxa, jo, que començo a tenir les neurones atrofiades, he tingut un moment de lucidesa i m'ha vingut al cap un d'aquells moments d'adolescència que recordo dels més feliços de la meva història personal. Està lligat a les vacances d'estiu i a la sort de poder-les compartir abastament amb el Dani, ja fos a Caldes de Montbui o a Vilassar de Mar. Era en aquest últim lloc on tots dos, poc avesats a fer esport d'elit ni a pentinar el gat sense cap altre interès específic, vam trobar una manera de divertir-nos amb la petanca. No, no hi jugàvem, no fos cas que ens herniessim, sinó que sèiem i ens dedicàvem a posar sobrenoms als participants d'aquelles gestes petanquils de tarda-vespre d'estiu. Aquesta modalitat de diversió va anar agafant volada, vam arribar a posar més de cent sobrenoms (alguns més volàtils que d'altres) i hi havia dies que no podíem estar-nos-hi gaire estona perquè l'esclat de riure ens hauria delatat. Recordo l'enginy adolescent que practicàvem en parlar de L'home del "b" de "p" i "o" "a" (L'home del barret de palla i orelles accentuades), el Niki Lauda (un home completament entregat al seu Seat Ronda, que muntava i desmuntava habitualment com si fos un mecano, i que portava llustrós com una patena), Miss Efecte (una senyora que destacava per les seves fintes amb les boles de petanca) o el Magnum Prim (semblança amb Tom Selleck, model esprimatxat). Moltes d'aquestes persones ja deuen ser mortes, però els hem d'agrair els bons moments que ens van fer passar conjuntament amb ells sense que ho sabessin. Com xalàvem, recoi!
No és el títol d'una pel·lícula, tot i que hi ha teca per a un bon argument cinematogràfic. Qui més qui menys està d'acord que l'aeroport del Prat hauria de comptar amb vols directes arreu del món, hauria de poder competir amb els aeroports de primer nivell i oferir vols intercontinentals sense fer escales que fan perdre el temps, la paciència i, de vegades, les maletes (recordo un viatge amb Iberia a Nicaragua via Madrid on, per descomptat, les maletes dels passatgers catalans es van quedar a Barajas, però no les de la resta de passatgers). Qui digui que no hi ha motius socials, econòmics o polítics per impulsar un aeroport com el de Barcelona, és que menteix deliberadament. És clar que, si tenim un aeroport competitiu i fort, potser fa ombra al de Madrid, i no sé si això es pot permetre, ja m'enteneu. Anem a parar allà mateix, al centralisme desaforat i envejós que fa que la xarxa aeroportuària espanyola estigui centralitzada en un organisme obsolet i postfranquista com és Aena, i d'això a Europa només hi ha un altre cas com és Romania, un gran referent. No sé què hi podem fer, perquè quan el govern socialista es va plantejar la cessió del Prat a Catalunya, el PP, Ibèria i el ministeri de Foment s'hi van oposar. A més, vam aprovar un Estatut que va deixar de banda volgudament aquesta reclamació que ara ha agafat volada, valgui la metàfora, gràcies a una iniciativa econòmico-social on s'hi han apuntat professionals i ciutadans de tota mena. Per adherir-vos a la campanya i al manifest "Per un aeroport intercontinental amb una gestió individualitzada" clickeu al següent ellaç:
