Un país, un procés, uns mitjans de comunicació... i jo

PERIODISTA INDEPENDENTISTA

Ja està, ja hem arribat a les eleccions del 27-S per decidir el nostre futur, tan lluny com semblava aquesta fita. Després d'una campanya electoral molt intensa en què les emocions han aflorat efusivament i en què les mentides, ràbies i malediccions s'han convertit en boomerangs per a qui les llançava, vull fer una reflexió: què passa amb els periodistes?

Com a tal, he seguit les discussions mediàtiques i els tractaments diversos; he viscut per primer cop una imposició de programa compensatori per part d'una Junta Electoral Central (de Madrid) que menystenia la resolució dels seus homòlegs a Catalunya. He viscut discussions molt vives i conflictes diversos, així com una polèmica interna al si dels professionals de TV3 via e-mails que no entraré a detallar.

Em declaro periodista independentista. No és nou per als que em coneixeu, però pot semblar poc professional que ho faci públic per a alguns. Doncs ho faig amb el cor a la mà i amb l'ètica que em dicta. Fa massa temps que callem obvietats, i plana una llei no escrita que per ser un bon periodista has de ser "progre". Hi ha excepcionals periodistes d'esquerra, de dreta, independentistes i unionistes, com també n'hi ha de maldestres a totes bandes.

OBJECTIVITAT

Que jo em defineixi com a periodista independentista és perquè no vull amagar res i perquè n'estic fart, de les xafarderies "objectives" que són més ideologitzades que un míting electoral; intento ser un bon professional i deixar la meva ideologia de banda quan treballo, com ho fa un metge, un carnisser o un mestre. En la meva professió molts professionals intenten donar lliçons d'ètica i objectivitat, sempre des de la seva base ideològica, diguem-ho clar.

Crec en el periodisme honest i sincer i, partint de la certesa que l'objectivitat no existeix enlloc, crec en el pluralisme i diversitat d'opinions perquè tothom pugui expressar i mostrar tots els punts de vista a l'hora de raonar. Per això, malgrat que me n'he estat, de presentar actes electorals que m'han proposat i que em feien il·lusió, també vull dir el que penso obertament, amb les cartes cap per amunt.

GUERRA BRUTA

Aquests dies m'he sentit humiliat per suposats bons professionals que juguen amb les mitges veritats per assentar càtedra: hem vist una Ana Pastor nerviosa i àvida de protagonisme que, en l'entrevista a Artur Mas, va deixar anar una de les perles periodístiques més repugnants: numerar els inconvenients de la independència és informació, però desgranar els avantatges és propaganda. Molt bé!

El Gran Wyoming, a qui admiro des de fa anys, també ha tirat merda a discreció. En alguns dels seus "Intermedios" va comparar Mas amb Rajoy pel que fa a corrupció, engany, mentides... Un muntatge agafat pels pèls; també va fer una de les seves ironies àcides agafant una dada i elevant-la a categoria (un mètode molt estimat pels periodistes manipuladors que, reitero, normalment no és el cas de Wyoming): els catalans som els que donem menys òrgans per a trasplantaments i els que en rebem més, per tant, molts catalans tenim ànima espanyola (fa pocs anys n'érem els primers en ratio de donants, que quedi clar). Estaria bé la broma si no fos en el context que es debat, perquè d'aquí se'n pot deduir que sempre ens queixem i realment som els més insolidaris. Catalunya és el país de l'Estat on hi ha més ONG d'ajuda als desfavorits i cada vegada que hi ha una tragèdia la societat catalana s'hi bolca, com passa ara amb els refugiats de Síria i l'Afganistan o com va passar amb Sarajevo; i què me'n dieu, de la Marató de la tan vilipendiada TV3, que és la "teletó" que recapta més diners per a la investigació mèdica de tot Europa!

TV3

Una de les ases dels cops d'aquesta campanya electoral ha estat el mitjà on treballo, TV3. Va començar en Borrell mentint (amb el bombo i platerets que va rebre als mitjans de la caverna i del Wyoming també) dient que el van desconvocar en una entrevista a TV3 (era al 3/24) perquè el seu llibre no havia agradat. La realitat és que se'l va convidar uns dies abans però ell no podia i el dia en qüestió coincidia amb l'inici de campanya electoral i calia ser molt curosos; així també va tapar la seva relliscada a Catalunya Ràdio (oh, sí! La ràdio pública catalana el va entrevistar, però ja se'n va encarregar ell i els seus d'amagar-ho cada vegada que es feia el màrtir pel tema de la tele) uns dies enrere en què certificava que una Catalunya independent tindria un PIB més elevat.

Després va venir l'episodi grotesc de la Junta Electoral Central manipulada pel govern espanyol que ja coneixeu i que, com ha passat al llarg d'aquestes dues setmanes, va tornar-se en contra seva: un programa compensatori amb els partits unionistes que van generar la pitjor audiència de la història de TV3.

Les crítiques a la tele pública catalana han estat diverses i múltiples, per part de qui ni la veu ni la vol viva, però el cert és que, amb les dades a la mà, TV3 és la tele més plural i equànime de tot l'Estat espanyol. A banda, té la peculiaritat que alguns dels programes més vistos són educatius, creatius i d'entreteniment apte per a tots els públics, sense caure en l'esperpent d'alguns dels programes d'èxit de les televisions espanyoles. Negar això és negar la realitat. TV3 ha contribuït a la cohesió social, lingüística i cultural del país, s'ha fet ressò de tots els actes d'interès públic i no ha menystingut ningú, com han fet d'altres televisions de manera grollera i prepotent.

El que vull dir és que, pel fet de ser una tele pública, TV3 sempre ha complert, cosa que dubto que hagi fet TVE; i, pel que fa a les privades, massa sovint sento dir que pel fet de ser privades poden fer el que vulguin, com ara convidar el Rivera a una tertúlia a la Sexta, a l'Hormiguero d'A3, a la tertúlia de l'Ana Rosa a Tele 5, etc. O esbiaixar el tema politicosocial de Catalunya segons més els convingui. Doncs no, les privades també tenen una responsabilitat perquè tenen una llicència atorgada per l'Estat i perquè qualsevol mitjà de comunicació s'ha de regir per l'ètica i no només per l'estètica.

EL FUTUR

Dit tot això, em sento orgullós de la televisió pública del meu país i espero que avui, 27-S, sigui un dia que obri l'esperança d'un futur pròsper i lliure per Catalunya, pels que hi vivim i per les generacions que empenyen i les que han de venir. I seguirem creient en un model de mitjans de comunicació adaptats a la realitat d'un poble noble que vol formar part d'una societat avançada.