L'embranzida catalana

Hi ha moments en la història, com en la vida, que la concatenació d'esdeveniments es va succeint i va encaixant a la perfecció per acabar sent irreversible; és el que penso que passa amb el procés català que, malgrat les desavinences, els estirabots i l'aparent desunió d'alguns estaments pro consulta i els insults, els vòmits verbals i les negacions que arriben de determinats unionistes, estem abocats a una determinació de futur que està fonamentada en allò que anomenem "el poble" o "la societat civil". Demanar votar i que no et deixin és el guió d'una revolució pacífica anunciada i sembla la millor estratègia de màrqueting independentista de les últimes dècades ja que, a banda de convèncer una àmplia majoria de ciutadans de la necessitat d'un canvi radical en el negacionisme constitucional inamobible, internacionalitza la qüestió catalana. Un pla perfecte per a uns i una tormenta perfecta per a uns altres, però el cas és que l'embranzida ja no té aturador.