Oh, Europa!

Després d'unes eleccions europees sempre queda aquell regust estrany de no saber ben bé què has votat i com influirà en les nostres vides el col·lectiu d'eurodiputats i eurodiputades que viatgen amunt i avall i es reuneixen ara a Brussel·les, ara a Estrasburg i ara no sabem on. Però les eleccions d'ahir, tothom ho sap (menys el govern espanyol, sembla ser) eren molt més que un tràmit: a Catalunya, per primer cop des de la Segona República, ERC era la força més votada -seguida per CiU-, i a Espanya, per primera vegada des de la democràcia, es trencava el bipartidisme habitual i pesat; d'una banda, amb la irrupció de petits partits que, malgrat presentar-se com a progressistes, serien més propis del nacionalisme ultradretà, i, de l'altra, l'auge de l'esquerra real i l'aparició de "Podem", un fenomen que aglutina la indignació de milers de ciutadans.

Tot plegat és il·lusionant per a uns i alarmant per a uns altres. Deixant de banda l'abstenció (tot i haver crescut la participació exponencialment a Catalunya, no s'ha arribat al 50%), els de sempre fan les lectures de sempre i, malgrat haver patit un clatellot sever, es fan l'orni i usen aquell eufemisme tan propi dels que no han entès res:"no hem sabut traslladar el nostre missatge a la població"; més aviat crec que el missatge no ha agradat i els que el vociferaven, menys.

Així doncs, atenció al que pugui passar els propers mesos perquè el panorama polític que s’acaba de gestar per a Europa aviat repercutirà a casa nostra. I, com diu la premsa internacional i alguns mitjans espanyols menys sectaris, el "dret a decidir" no és només una pedra a la sabata del govern espanyol: és una realitat imparable d'una gran majoria de la ciutadania catalana perquè ja no fan por ni les amenaces de desaparèixer del mapa galàctic ni la remota possibilitat de deixar de formar part de la UE. La cosa s'està posant molt interessant!