Montserrat Nebrera ((Perfil que es publicarà a la revista Celobert))

La política té moltes cares i, fins fa ben poc, en tenia una de ben visible tot i no ser ni portaveu, ni presidenta, ni secretària general del seu partit. Montserrat Nebrera era, simplement, una diputada més del PP al Parlament de Catalunya, però es feia notar. Era una veu crítica que va entrar de la mà de Josep Piqué a la política activa amb la il•lusió i la convicció que les coses es poden fer millor, que es poden canviar determinats tics involutius o que hi poden haver veus discrepants aplegades sota unes mateixes sigles. Fa uns dies Nebrera anunciava amb amargor que deixava el PP. Publicava una carta oberta però dirigida específicament al president del partrit, Mariano Rajoy, en què, molt polidament, li recriminava que no l'hagués rebuda mai i li deia: "Me'n vaig amb la tristesa de saber que em vaig equivocar en pensar que era possible la reforma del sistema des d'un partit polític, per més que comparteixi una gran part de les seves idees primigènies; ara comprenc que hi ha massa interessos que graviten sobre les estructures per impedir-ho".

Podríem pensar que Nebrera va pecar d'ingènua i va ser massa idealista quan va pensar que les coses podien variar. Un partit com el PP té un full de ruta molt clar (que no català) i molt estricte, i crec que la línia que s'adopta és sovint inflexible i única. Com escrivia Empar Moliner encertadament en un article a l'Avui, "si el que vols és renovar i modernitzar un partit polític no et facis del PP, Montse Nebrera". Ara bé, cal dir que almenys ho va intentar amb algunes idees coherents i transversals, que fins i tot podrien haver millorat la imatge del seu expartit a Catalunya. No se n'ha sortit, com tampoc no ho va fer Manuel Milián Mestre, una persona metòdica, culte i de discurs obert que va ser dinamitada malgrat la seva voluntat de redreçar un partit massa obsessionat en l’anticatalanisme gratuït.

Segurament quan Nebrera va posar el peu al PP la deurien titllar de "pija enxufada" que ha escalat al poder per pur personalisme. Desconec els detalls de la seva ascendència política, com també desconec l'origen de l'enemistat entre Nebrera i la blanenca i flamant presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez Camacho. Però sí que puc creure que pel que diu, pel que pensa i pel que predica, Montserrat Nebrera mereixia ser escoltada i tenir un pes més específic al PP català per contrarrestar les massa sovint poc fonamentades crítiques del PP espanyol a les diverses polítiques dutes a terme al nostre país.

Intueixo per què Nebrera ha saltat de la política; perquè és intel•ligent, té les idees clares, li agrada treballar pel que pensa amb una balança de precisió entre la ponderació i la lucidesa utòpica, i perquè la voluntat de capgirar situacions enquistades ha topat amb la negligència, l'arrogància o la mediocritat. Trobo que hi ha poques dones en política tan ben preparades com Nebrera i potser per això resultava incòmode. El llibre "En defensa pròpia", -en què aboca les seves reflexions sobre el que ha passat, posa noms i cognoms a les pugnes internes i queda descansada amb les crítiques al PP-, serà segurament un èxit de vendes. No entraré en si Nebrera és oportunista, si busca protagonisme, ni en si criticar el PP a Catalunya és fàcil i de seguida s'hi apunta tothom; però me la crec quan escriu que Aznar va dir que el poble català estava "malalt" perquè no el votàvem, o que els militants del PP a Catalunya són segurament molts menys dels que diuen ser.

Dic obertament que no tinc cap mena d'afinitat vers el PP ni vers algunes de les idees que manté Montserrat Nebrera, com ara que el Parlament català és car i inútil, però defenso les persones que són capaces de discutir i raonar sense estridències ni sense arguments basats mentides llancívoles. I crec que, en aquest cas, Nebrera ha fet bé de sortir del PP perquè segurament ben aviat, com ella mateixa ha dit, trobarà el seu espai, l'espai que es mereix una persona amb criteri, coincideixi o no amb el que els lectors i servidor pensin.