Marc's brain

El so de les campanes

2011-10-12T21:01:00.003+02:00

Fa setmanes coneixíem la notícia que la Justícia obligava a "apagar" a la nit les campanes de l'església de Sant Mori, a l'Alt Empordà. Un veí propietari d'un hotel de luxe va interposar una querella perquè el so campanil molestava els seus hostes. Jo, que visc a Blanes centre, sento les campanes cada quart d'hora més la repetició de l'hora en punt. És un so natural, vital, tradicional, que conforma l'imaginari d'un col·lectiu, d'un poble. Fins i tot m'estremeixo quan sento les campanes a mort. I em refum que aquests tocs que han traçat la història de desenes de viles es titllin de contaminació acústica. És trist que els que més es queixen són els que troben d'allò més normal el soroll de les motos a tot drap, el dringueig insuportable del camió de les escombraries o els crits dels celoberts. Ens estem irracionalitzant.

La meva contribució musical amb en Gavaldà

2010-11-26T11:53:00.007+01:00

"Valset" un llibre-disc infantil basat en una cançó d'Els Pets

2010-11-26T11:37:00.011+01:00

2010-11-03T19:09:00.009+01:00

Dimarts que ve, dia 9-11-10, a les 19:30h i a la llibreria Bertrand de Barcelona (Rambla de Catalunya, 37), presentació del llibre "El joc de Déu" de Salvador Macip, a càrrec de l'autor, Sebastià Roig i servidor. Si us ho perdeu, la Terra... zzxsnackasjdhfsfs.fvlgsfdjvgghdetsbhdgjfhgjk

Pizzes amb gust a mort?

2010-11-01T12:20:00.004+01:00

Avui, dia de Tots Sants, és una bona ocasió per comentar aquesta notícia esfereïdora que publica El Periódico de Catalunya. L'amo del negoci de la foto compra taüts usats. No és broma. I és que a Nàpols hi ha un negoci paral·lel de compra-venda de taüts, nínxols, làpides... Per un preu més assequible que l'oficial, et buiden un nínxol, es desfan del cadàver (les restes poden aparèixer pel jardí del cementiri o a les catacumbes de la ciutat) i t'hi col·loquen el teu traspassat. I, no només això, sinó que amb la fusta del taüt en fan llenya que crema als forns de pizzeries. La pregunta nauseabunda que em plantejo és: quin gust deuen tenir, aquestes pizzes?

"Lost" i els nous usos televisius

2010-05-23T18:29:00.006+02:00

Ja fa dies que els fans de la sèrie "Lost" d'arreu del món es preparen pel desenllaç final. Al meu entorn hi ha desenes de persones que, aquesta propera matinada, es llevaran per veure els dos últims capítols que s'emeten subtitulats a Cuatro poc després que s'hagin vist als Estats Units. Jo també em llevaré, però per anar a treballar... El cas és que jo també estic enganxat a "Lost", crec que és una de les millors sèries de la història de la televisió, amb personatges, trames i formats de gran qualitat que han representat un pas endavant en la ficció televisiva. Però també ha comportat que, tot i tenir audiències cada vegada més discretes als canals televisius habituals, hagin arrasat en descàrregues a internet. Per tant, d'aquí també en podem extreure una conclusió, i és que els usos televisius tradicionals s'estan esmicolant per deixar pas a una nova forma de veure tele a través d'internet. "Lost" haurà obert encara més la porta al futur tecnològic.

Totalment recomanable!!!

2010-04-28T12:15:00.003+02:00

En Salvador ens torna a sorprendre amb una de les seves imaginatives iniciatives. Quin crack!

"Fràgil": Els Pets tornen a la càrrega!!!

2010-04-11T19:33:00.004+02:00

Els tremolors de Xile

2010-03-03T18:01:00.003+01:00

Impactat encara per la magnitud de l'últim terratrèmol a Xile i assabentat que les meves amistats d'aquell país estan bé -tot i que encara s'espolsen la por del cos i reparen els vidres de les finestres trencades- passo a apuntar un parell de cosetes que em semblen interessants, en referència a aquest fet. Quan Charles Richter va establir l'escala de mesura dels sismes ja va advertir que un terratrèmol de més de 8 graus era imprevisible i devastador. A la ciutat de Concepción van arribar als 8,8 graus, un rècord en terres xilenes. Però tot i així, i malgrat la trista mort de més de 800 persones (que segurament arribaran a ser més), cal destacar que el terratrèmol va ser cinc vegades més fort que el de fa unes setmanes a Haití, on van morir més de 200.000 persones. Per tant, és remarcable veure que Xile és un país preparat per als terratrèmols, on des de petits els instrueixen en "l'art" de l'emergència sísmica i en què tothom sap que, tard o d'hora, la terra s'esqueixarà. Admiro els xilens, és un poble que sempre m'ha agradat i que venero per la seva capacitat d'emergir quan van mal dades. He viatjat a Xile quatre vegades i, malgrat algun petit termolor, no he notat mai una sacsejada gaire acusada; sempre he tornat amb un bon sabor de boca i, en el fons, és un país que té moltes semblances amb Catalunya. Tot i així, hi ha una gran diferència: si aquí tremola la terra, que Déu ens agafi confessats. Molta sort als amics xilens!

Disfresses i disfressats

2010-02-15T20:01:00.003+01:00

Qui em coneix ja sap que això de les disfresses no entra dins els meus plans per passar-m'ho bé. Però dissabte un imperatiu situacional em va forçar a disfressar-me, i ho vaig fer de Ralph Hinkley, altrament conegut com a "Gran Héroe Americano" (una sèrie dels 80 que als que en tenim més de 30 ens va marcar durant dos estius seguits). No entraré en detalls ni penjaré fotos, però el fet és que quan vaig entrar a un restaurant i els típics mascles vestits de dones em van "tirar els tejus", vaig reafirmar la meva anti-passió per aquesta festa. No negaré que m'ho vaig passar bé perquè anàvem amb colla, però poques vegades més em veureu disfressat. El cas és que l'endemà, per motius que no vénen al cas, vaig reflexionar i em van venir al cap un seguit de persones que conec que porten sempre una disfressa. La disfressa de la poca humilitat i el despreci cap als altres, que els fa sentir més potents; i em vaig adonar que no era més que això, una disfressa per emmascarar la seva inseguretat. Per tant, he arribat a una conclusió: és millor una caracterització puntual per fer el ruc que no pas ser un ruc disfressat tot l'any.

Música celestial!!!

2010-02-13T21:14:00.001+01:00

De grips i congestions

2010-01-28T20:18:00.004+01:00

Fa dos dies que no vaig a treballar. Crec que mai havia faltat tant a la feina, deu ser que em faig gran i sóc més vulnerable a les malalties. El cert és que estic patint una grip-congestió de cavall, cosa que m'ha apartat del món exterior per recloure'm a les quatre parets de casa. He tingut l'estranya sensació del treballador que se sent culpable per no acudir a la seva obligació, però la febre i la tos m'han esvaït els mals pensaments de seguida. El més positiu d'aquests estadis és que pots pensar, i a mi m'ha servit per posar ordre mental a alguns assumptes (no a tots). També he llegit, he fet de "maruju" i he cuinat. El missatge és que fins i tot els hipocondríacs com servidor poden extraure coses positives de la reclusió obligatòria. Tot i així, el que més em preocupa ara és tornar a tenir percepcions d'olors i gustos, sentits que he perdut i que espero recuperar aviat. La vida sense fragàncies i sabors pot ser molt complicada.

2010-01-13T19:20:00.002+01:00

Dissabte 16-01-10, Sebastià Roig i servidor li presentem el llibre "Les grans epidèmies modernes" a l'amic i savi Salvador Macip. A la Fundació Àngel Planells, a les 20h.

BONES FESTES!!!

2009-12-17T17:03:00.003+01:00

José Luis López Vázquez: dues perles

2009-11-05T20:31:00.007+01:00

Sabia fer riure i em va fer plorar a "Mi querida señorita". Quan el vaig conèixer em van obligar a imitar-lo en una de les seves istriòniques pel·lícules de "destape", i l'home va somriure, suposo que per compromís... jo em vaig sentir ridícul però em va signar un autògraf amb la frase: "a mi gran imitador". Ben mirat, és una mica com si hagués estat de la família. Llei de vida, se n'ha anat, però el seguiré imitant i admirant. Espero que allà on sigui no m'ho tingui massa en compte. Fins sempre, José Luis!!!

Montserrat Nebrera ((Perfil que es publicarà a la revista Celobert))

2009-10-22T12:08:00.004+02:00

La política té moltes cares i, fins fa ben poc, en tenia una de ben visible tot i no ser ni portaveu, ni presidenta, ni secretària general del seu partit. Montserrat Nebrera era, simplement, una diputada més del PP al Parlament de Catalunya, però es feia notar. Era una veu crítica que va entrar de la mà de Josep Piqué a la política activa amb la il•lusió i la convicció que les coses es poden fer millor, que es poden canviar determinats tics involutius o que hi poden haver veus discrepants aplegades sota unes mateixes sigles. Fa uns dies Nebrera anunciava amb amargor que deixava el PP. Publicava una carta oberta però dirigida específicament al president del partrit, Mariano Rajoy, en què, molt polidament, li recriminava que no l'hagués rebuda mai i li deia: "Me'n vaig amb la tristesa de saber que em vaig equivocar en pensar que era possible la reforma del sistema des d'un partit polític, per més que comparteixi una gran part de les seves idees primigènies; ara comprenc que hi ha massa interessos que graviten sobre les estructures per impedir-ho".

Podríem pensar que Nebrera va pecar d'ingènua i va ser massa idealista quan va pensar que les coses podien variar. Un partit com el PP té un full de ruta molt clar (que no català) i molt estricte, i crec que la línia que s'adopta és sovint inflexible i única. Com escrivia Empar Moliner encertadament en un article a l'Avui, "si el que vols és renovar i modernitzar un partit polític no et facis del PP, Montse Nebrera". Ara bé, cal dir que almenys ho va intentar amb algunes idees coherents i transversals, que fins i tot podrien haver millorat la imatge del seu expartit a Catalunya. No se n'ha sortit, com tampoc no ho va fer Manuel Milián Mestre, una persona metòdica, culte i de discurs obert que va ser dinamitada malgrat la seva voluntat de redreçar un partit massa obsessionat en l’anticatalanisme gratuït.

Segurament quan Nebrera va posar el peu al PP la deurien titllar de "pija enxufada" que ha escalat al poder per pur personalisme. Desconec els detalls de la seva ascendència política, com també desconec l'origen de l'enemistat entre Nebrera i la blanenca i flamant presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez Camacho. Però sí que puc creure que pel que diu, pel que pensa i pel que predica, Montserrat Nebrera mereixia ser escoltada i tenir un pes més específic al PP català per contrarrestar les massa sovint poc fonamentades crítiques del PP espanyol a les diverses polítiques dutes a terme al nostre país.

Intueixo per què Nebrera ha saltat de la política; perquè és intel•ligent, té les idees clares, li agrada treballar pel que pensa amb una balança de precisió entre la ponderació i la lucidesa utòpica, i perquè la voluntat de capgirar situacions enquistades ha topat amb la negligència, l'arrogància o la mediocritat. Trobo que hi ha poques dones en política tan ben preparades com Nebrera i potser per això resultava incòmode. El llibre "En defensa pròpia", -en què aboca les seves reflexions sobre el que ha passat, posa noms i cognoms a les pugnes internes i queda descansada amb les crítiques al PP-, serà segurament un èxit de vendes. No entraré en si Nebrera és oportunista, si busca protagonisme, ni en si criticar el PP a Catalunya és fàcil i de seguida s'hi apunta tothom; però me la crec quan escriu que Aznar va dir que el poble català estava "malalt" perquè no el votàvem, o que els militants del PP a Catalunya són segurament molts menys dels que diuen ser.

Dic obertament que no tinc cap mena d'afinitat vers el PP ni vers algunes de les idees que manté Montserrat Nebrera, com ara que el Parlament català és car i inútil, però defenso les persones que són capaces de discutir i raonar sense estridències ni sense arguments basats mentides llancívoles. I crec que, en aquest cas, Nebrera ha fet bé de sortir del PP perquè segurament ben aviat, com ella mateixa ha dit, trobarà el seu espai, l'espai que es mereix una persona amb criteri, coincideixi o no amb el que els lectors i servidor pensin.

"Reflexions de cafè sense copa ni puro" ((article potser un xic 'incòmode' que havia d'aparèixer a la revista Celobert))

2009-10-06T10:23:00.002+02:00

Els que treballem a l’agost tenim moments d’estiraments mentals, ens imaginem estirats en una hamaca subjecta entre dos pins mediterranis, escoltant el xerric monòton de les cigales en una tarda plàcida vora el mar. La veritat és una altra, però aquests moments de somniar despert ajuden a combatre la monotonia calorosa de les oficines...

... i si activem el protocol mental sabem que, mentre una gran majoria de conciutadans gaudeixen de les vacances merescudes, uns altres hem d’exercitar la neurona perquè, o bé ja les hem fet, o bé les reservem per un altre moment. Sigui com sigui, per molta sensació de relax generalitzat que hi hagi, a l’estiu passen coses...

... coses com l’aprovació del finançament català ara fa uns dies; diuen els tòpics periodístics que quan s’ha de prendre una decisió polèmica que no agradi a la població, el millor moment de fer-ho és a l’estiu, quan molta gent no està pendent de les notícies o no té temps a reaccionar al tancament d’una empresa, per exemple....

... jo penso que ara la cosa ha canviat. Els carrers de pobles i ciutats no estan tan desèrtics a l’agost com fa uns anys, i la crisi, la por o totes dues coses fan que moltes persones aprofitin el descans per gaudir de l’estiu a prop de la residència habitual o que destinin més temps a planificar el futur...

... un futur incert, sotmès a anàlisis econòmiques d’apocalíptics i optimistes que generen incertesa i poca credibilitat. Però el futur no es pot mesurar només amb raser econòmic, i hem de fer una introspecció personal, ser sincers i recuperar l’optimisme personal. Les crisis no només són econòmiques, sempre hi ha un rerefons social que hem de desllorigar, perquè, en realitat, podem perdre moltes coses no materials, podem perdre el nord...

... i sembla que el nord es perd sovint; ara em ve al cap la negociació política, que normalment sembla més destinada a satisfer egos personals que no a donar resposta a les necessitats de la ciutadania. La capacitat dels polítics, com en totes les professions, depèn de la seva implicació, i no crec que hàgim de dir que tota la classe política és dolenta i per això hi ha desafecció ciutadana. No em vull repetir, però sóc dels que pensa que els ciutadans no només tenim obligacions a casa i a la feina, també tenim un compromís social que hem d’exercir, com a mínim cada quatre anys a l’hora de votar...

... perquè si no és així, passa el que passa; apareixen grups de suposats salvadors de pàtries i pobles que, sota sigles anacròniques es postulen com aquells ciutadans cansats dels polítics habituals, alhora que ens asseguren que faran política veritable i enfocada a la gent. Hem viscut experiments prou coneguts que, com era lògic, han acabat amb escissions i enemistats irreparables. És normal, quan l’únic objectiu és “derrocar la política nacionalista” o saber quants metres quadrats té un despatx...

... i, en canvi, no mesuren l’abast del que proposen. En aquest sentit recordo un programa electoral d’un d’aquests grups que encara estan actius i que prometien, entre d’altres grans temes de rellevància social, que a les festes d’un poble portarien el grup “La Oreja de Van Gogh”, i ho van complir així que van aconseguir la regidoria pertinent. En plena crisi, l’ajuntament va haver de pagar una actuació musical cara que va resultar un èxit de públic, però que hauria resultat igual d’exitosa i molt menys costosa si haguessin contractat un dels grups més coneguts de casa. El més greu és que, partidets polítics com aquest, defensen l’opció de retirar les ajudes econòmiques a les ONG que operen fora del poble amb l’excusa que a casa també hi ha persones necessitades. I aquests són els que es queixen de la demagògia política; en fi, així ens va a la vida... Un altre cafè, si us plau!

Ja és estiu!

2009-06-25T08:39:00.004+02:00

Perfil d'Alícia Giménez Bartlett

2009-03-22T18:23:00.002+01:00

Publicat a la revista Celobert del mes de març (per llegir-lo bé cliqueu sobre la imatge).

Un rosegó de pa

2009-03-09T20:58:00.010+01:00

La meva àvia, la Ramoneta, acompanyava qualsevol àpat amb una llesca de pa. Si en sobrava, ho embolicava amb un tovalló de paper s'ho guardava. De vegades, la meva mare li trobava aquests rosegons de pa a les butxaques de la bata i, quan li preguntava per què ho feia, la resposta era sempre la mateixa: "per si a mitja tarda tinc gana". La meva àvia havia passat gana durant la guerra i la postguerra; no concebia que si a mitja tarda tenia un budell buit, podia atacar el pot de les galetes... per què? Tenia un pa a la butxaca que no es podia tirar. Paral·lelament, avui l'Iu Forn escriu al diari 'Avui' que, en una cua de supermercat, un home li va dir educadament a la caixera que cridés Seguretat perquè no podia pagar-li el menjar que duia al carro per als seus fills; estava a l'atur sense subsidi i en una espiral de desesperació. Finalment, es veu que entre els clients que feien cua i la mateixa caixera li van poder pagar el que s'enduia. Tot plegat em fa pensar que la veritable crisi és la de qui passa gana i no té res per donar als seus fills. En el seu moment no donava importància a l'acció de la Ramoneta i ella em deia: "Déu no vulgui que hagis de passar gana". Coses dels avis, pensava, però avui hi he reflexionat i he tingut por. Por que algun dia, en aquest país, ens falti aquell rosegó de pa que llençàvem amb despreci a les escombraries.

Coses que no entenc (II)

2009-02-18T11:38:00.002+01:00

Dos bons amics, el Salvador i el David, són investigadors. L'un, del càncer; l'altre, en l'àmbit de la física nuclear. I tots dos treballen fora, a la Universitat de Leicester (Anglaterra) i al CERN de Suïssa, i sengles projectes són importantíssims. Segurament s'haurien quedat a Catalunya si el nivell d'investigació i la remuneració econòmica fossin les normals, però no és així. Aquest fenomen, conegut popularment com a "fuga de cervells", fa que continuem "destacant" com a país cuer en investigació, i així ens va.

Coses que no entenc (I)

2009-01-28T19:50:00.003+01:00

S’ha parlat abastament de la manifestació de Barcelona contra la guerra en què un energumen va brandar una pistola de joguina: que si el conseller Saura no hi hauria d’haver anat (també ho crec jo), que si va ser una manifestació antiisraeliana, que si Israel té dret a defensar-se, i, en el fons, la conclusió d’uns és que hi ha antisemitisme a Catalunya; no ho crec, és més, tinc la sensació que hi ha més fòbia a l’àrab que a d’altres cultures.
Però, i la guerra? Per què aquest interès en desviar l’atenció inventant-se un suposat conat de conflicte diplomàtic quan mentrestant s’està duent a terme una incursió bèl·lica indiscriminada en què moren centenars de persones? Crec que un poble que ha patit tant històricament i que es vanta de ser l’única democràcia del Pròxim Orient també hauria de fer autocrítica. No es pot concebre que morin tants nens innocents amb el pretext de la defensa pròpia. I no val allò de “si no estàs amb mi, estàs en contra meva”, això no és ser antiisraelià ni proHamas, simplement és dir prou a l’abús d’un exèrcit arrasador instigat per un govern concret que l’únic que haurà aconseguit serà sembrar més odi; és inconcebible també que persones amb tendència proisraeliana que no han donat suport a cap acció violenta hagin rebut amenaces de mort. I patètic que la comunitat internacional no hagi fet valer la seva veu per condemnar la matança sagnant de civils i no hagi pogut aturar l’extremisme de Hamas. No entenc què ens passa, i és trist i decebedor.

TVist

2008-12-06T00:02:00.004+01:00

Entrevista amb Mari Pau Huguet al programa TVist de TV3; cliqueu aquí:

http://www.tv3.cat/videos/885459

Les causes de la crisi econòmica segons els britànics

2008-10-02T20:39:00.001+02:00

Presentació del llibre "Immortals, sans i perfectes" de Salvador Macip, a Blanes

2008-09-25T09:41:00.002+02:00

Salvador Macip a la Fundació Àngel Planells de Blanes from Nau Argos on Vimeo.

Castellanoparlants analfabets?

2008-08-16T14:11:00.007+02:00

Ja heu vist massa les meves fotos del Vietnam i ara que fa dues setmanes que curro toca tornar a la normalitat. I avui presentem la nova campanya del diari El Mundo per salvar els drets dels pobres castellanoparlants que estan agredits lingüísticament a Catalunya. Aquesta foto que adjunto amb el seu corresponent peu va ser publicada la setmana passada; un lector es queixava que qui no entengui català no sabrà que l'Ajuntament l'està enregistrant i que hi ha una llei de protecció de dades que empara el ciutadà. És clar, on hi diu "Zona videovigilada" hi hauria de dir "Zona videovigilada" (la "z" sona com si parlessim papizotes i la "g" s'ha de pronunciar com una "h" aspirada). Pitjor és que pel cap d'un castellanoparlant no es podrà associar mai la paraula "llei" amb "ley" o "protecció de dades" amb "protección de datos". I, el que és més important: el pictograma d'una càmera de vídeo és tan difícil d'entendre que pot generar confusions múltiples i desmais d'indignació. Suposo que aquesta campanya del diari El Mundo no té res a veure amb l'odi cap a Catalunya i el menyspreu cap al català, ja que segur que també hauran rebut milers de queixes perquè als senyals de parada obligatòria hi posa una paraula tan inintel·ligible com "Stop", en comptes del "Pare" que veiem en molts països d'Amèrica del Sud. Sort del Mundo que vetlla per aquestes coses, perquè si no fos que sempre donen explicacions fonamentades creuria que pensen que els castellanoparlants unilingües són analfabets totals!

Vietnam 5: més fotos

2008-07-13T01:48:00.011+02:00

Estem a punt d'acabar el viatge. Deixarem enrere els camps d'arròs, els barrets en forma de con, els spring rolls, el creuar el carrer ple de motocicletes a l'estil vietnamita, el bon rotllo de la gent... Però sempre ens quedaran les fotos!

Vietnam 4: Landscapes

2008-07-11T17:14:00.026+02:00

Penjo diverses fotos del viatge: paisatges, gent, mirades, sentiments... El Vietnam vist per l'ull de la càmera de fotos d'un turista. Salut!

París??? No, Vietnam 3!!!

2008-07-10T17:30:00.008+02:00

Hem visitat Dalat, una ciutat muntanyenca on hem tingut un breu descans de calor. Ara, és d'un kitsch impressionant, amb tocs que fan referencia al seu passat de colonialisme dels francesos... Heus aquí quatre fotos:

Vietnam 2

2008-07-05T16:03:00.009+02:00

Fa una calor que "te torrasssss", però la cosa segueix resultant espectacular. Ara mateix som a Hoi An, un petit poble portuari amb molta vida i on m'estan preparant un vestit a mida (avui m'han mesurat i demà me'l tindran fet): una altra de les perles amagades del Vietnam. Us he deixat unes quantes fotos més, per anar fent boca! Ah, i prepareu-vos els que dieu que voleu veure fotos, perquè en menys d'una setmana ja en portem mes de 300!!!

Vietnam 1

2008-07-04T17:07:00.009+02:00

Hi ha imatges que parlen soles: aquest bou transportat còmodament en una moto és una de les imatges impactants d'un país que ofereix somriures i plaers a dojo.

Heus aquí una imatge des del vaixell que va fondejar una nit a la badia de Halong, més de 3000 illes disperses mar endins. Espectacular, s'ha de viure! Salutacions i fins a la propera que pugui connectar-me!!!

Vacassions!!!

2008-06-29T01:53:00.002+02:00

Aimades i aimats, me'n vaig de vacances! El juliol és un mes refrescant, en què la majoria de treballadors (i pares) prefereixen treballar per descansar a l'agost. Jo al contrari, tanco ara per vacances i tornaré a gruar a l'agost, per guanyar quatre garrofes més i salvar els llençols de les bugades insalvables. Vietman m'espera, o sigui que fins aviat i "a les penes punyalades" com deia la tieta Victòria a la sèrie Poble Nou!!!

Porcs prussians catalans!

2008-06-19T18:57:00.004+02:00

Ja fa dies que cueja la polèmica del president d'Air Berlin i la seva particular visió del català i dels catalans; l'allau de reaccions en forma d'e-mails i/o articles ha espantat els responsables de la línia aèria. I, xulos ells, també han demanat rectificacions (que ràpidament han donat les altes esferes polítiques mallorquines) i han amenaçat amb querelles, a Joan Puig, per titllar-los de nazis. És a dir, et fumen garrotada i a sobre esperen que paris l'altra galta i que demanis disculpes per haver tret a la llum el seu passat lamentable d'horror i brutalitat. Però, i ells? No demanaran perdó? L'article del senyor Air Berlin titllava els catalans de porcs prussians; això no és un insult? Cada poble ha de suportar el seu passat històric, recent o no, mal ens pesi, i si els alemanys van tenir la xacra del nazisme, el millor que poden fer personatges com el president d'una low cost és acceptar els errors i disculpar-se per aquests vòmits execrables. I deixo sobre la taula una altra reflexió: si els catalans som espanyols, i la nostra llengua forma part del "crisol de culturas" que diu el monarca, ¿on hi ha hagut les mostres de rebuig a aquestes calamitats i la protesta enèrgica del govern espanyol? Què hauria passat si en comptes de "porcs catalans" aquell paio hagués parlat de "cerdos españoles"...? Ai, si Her Flick de la Gestapo aixequés el cap!

PS: per cert, que la web d'Air Berlin es pot consultar en diverses llengües, com el suomi o el danès, que, com se sap, són molt menys utilitzades que el català.

El penis volador

2008-05-21T13:30:00.002+02:00

Kaspàrov intentava fer una roda de premsa i, de cop i volta, va irrompre un espontani. Sensacional!

Els Pets a Besalú

2008-04-27T19:59:00.005+02:00

Els Pets tornen enfilar carretera i manta. Ahir, a la meravellosa vila de Besalú, van començar la gira "Els Pets fan Bondia", en la qual canten totes les cançons del Bondia per celebrar l'11è aniversari de l'aparició de l'exitós disc. És un concert que té mitja part "per poder anar a pixar i adquirir una cervesa" en el qual s'ha tornat a cuidar molt l'escenografia i, sobretot en la segona part, hi ha hagut gran profusió de projeccions diverses (ho veieu a la foto de dalt que m'ha cedit RGB Management -Foto: Álvaro Sanz Dzero-). S'ha pogut constatar la constant renovació de seguidors del grup, els més joves dels quals segurament no havien vist mai els de Constantí interpretant algunes de les cançons més antigues. Així doncs, ja no hi ha excusa per a aquells nostàlgics que no van de gira perquè no se saben les noves cançons. Els Pets interpreten més cançons d'abans que d'ara, o sigui que calceu-vos unes bones sabatilles i a ballar!

Xavier Benguerel, reeditat

2008-04-10T21:48:00.007+02:00

Aquest vespre he assistit a la presentació de la reedició del llibre "Memòries, 1905-1940" de Xavier Benguerel, organitzat per l'editorial L'Avenç i la llibreria Etcètera del Poblenou. Érem pocs assistents a Can Felipa, però la sessió ha estat prou interessant perquè s'ha desgranat de manera condensada la figura de l'escriptor poblenoví. La professora Maria Campillo de la UAB n'ha fet un retrat memorable, i l'editor Josep Maria Muñoz ha emmarcat el personatge i el seu temps. Xavier Benguerel fill, compositor de grans peces musicals contemporànies, també hi ha participat i ha aportat la nota més íntima del seu pare.
És la primera vegada que escric al blog sobre Xavier Benguerel, un autor que admiro i que he resseguit tant literàriament com en el traç del seu viatge a l'exili xilè, en el qual va deixar obres que encara es poden consultar al Centre Català de Santiago.
Aquesta iniciativa d'avui és de curt abast, però per a mi ha estat important perquè he retrobat el plaer literari benguerelià i he pogut rememorar la seva descripció de situacions quotidianes i d'emplaçaments que la meva àvia ja m'havia relatat; però també m'he adonat, amb tristesa, que un dels autors més sòlids de la literatura catalana, no té reeditades moltes de les seves obres mestres, com el Premi Planeta "Icària, Icària", del 1974.
Per això són ben rebudes aquestes iniciatives com la de l'editorial L'Avenç, els editors de la qual he conegut i animat a reeditar la segona part de les memòries de Benguerel, que també està descatalogada. També he intercanviat paraules amb el fill, i hem quedat que mantindríem el contacte, tant per saber més coses del seu pare com per aprofundir en la seva música.
Vivim en l'era d'internet i ara tothom s'aventura a escriure blogs (jo mateix), llibres i material divers, però costa trobar una persona apassionada amb l'ofici d'escriure que hagi traslladat tan bé i tan planerament les vivències d'una època que no ens és tan llunyana. Us recomano descobrir, si no el coneixeu, el gran escriptor que va ser Xavier Benguerel; i podeu començar per la primera part de les seves "Memòries". Cliqueu el títol d'aquest post per aconseguir més informació.

Bandera esquinçada

2008-03-20T11:17:00.004+01:00

A Cadis intentaven hissar una megabandera espanyola descomunal, a l'estil de la de la Plaza Colón de Madrid però no tan immensa, per commemorar el 196è aniversari de La Pepa. I va i se'ls l'esquinça en l'intent, perquè amb la pluja no van calcular que la tela pesava el doble. Una vegada més, crec que vivim en un país "cutre" de patetisme constitucional. I després diuen dels nacionalismes perifèrics...

Tots som uns manipuladors

2008-03-14T11:44:00.004+01:00

És curiós com la popularització de l’accés a internet ens ha convertit a tots en uns manipuladors nats. Ja en vaig fer referència en un article, on denunciava que els que ens demanen rigor als periodistes sovint confonen opinions amb informacions, i tot el que ells pensen ha de ser veritat encara que hi hagi evidències que demostren el contrari.
Ara acabo de viure’n l’exemple evident en el cas la candidatura a Català de l’Any de Raúl Tamudo. Ahir el Cuní va entrevistar un altre dels candidats, Pasqual Maragall, i va dir que la candidatura de Tamudo havia aixecat polèmica perquè hi ha sectors que no veuen bé que algú que no parli català pugui ser català de l’any (permeteu-me que, en aquest cas, no doni la meva opinió). Era una simple constatació, en cap moment es va emetre una opinió, al contrari, es va argumentar que aquest no ha de ser motiu de rebuig al candidat. Doncs bé, a partir d’aquestes paraules ha començat un bombardeig de trucades i correus electrònics, molts dels quals eren “copiar-enganxar” del text original de la nota de premsa de les penyes blanc-i-blaves, en què es demanava la rectificació del Cuní i, en alguns casos, s’insultava TV3 –la majoria sense haver vist la seqüencia del fet-.
El vídeo, que podeu veure al link d’e-notícies (http://www.e-noticies.tv/canal-actualitat/josep-cun%ed--2241.html), és prou clar, però tot i així els pericos més obsessionats continuen pensant que, malgrat l’evidència que no es va menystenir ningú, cal una rectificació. Fins i tot, en una web perica han publicat un e-mail de resposta que jo he donat privadament a un dels correus esmentats, òbviament sense el meu permís.
Tot això em fa pensar que hi ha persones que necessiten moltes til•les, que quan els toquen la fibra sensible no es preocupen de contrastar res i donen per fet que s’ha dit el que no s’ha dit, i fins i tot no ho volen veure tenint-ho davant dels nassos, no saben ni volen escoltar.
Em sap greu pels familiars i amics pericos que tinc, però és vergonyós que es vulgui inflar una polèmica a costa de dir les mentides que el receptor vol escoltar (en aquest cas, que tots som antipericos i culés exarcerbats). I això, que passa cada dia a mitjans com la COPE, també passa en determinats àmbits internàutics que esdevenen sectaris amb cua de palla. La llibertat comporta aquestes coses però, com que no tothom ha tingut la sort de tenir estudis o a la possibilitat de fer anàlisi crítica de les situacions, crec que l’única resposta possible és que s’informin millor... qui vulgui, és clar!

Teràpia de riure

2008-03-07T12:33:00.004+01:00

Heus aquí un dels èxits catalans del Youtube: el vídeo d'una àvia que es tronxa de riure en veure's deformada a partir d'una webcam. Un riure encomanadís i terapèutic que va bé per fer front als problemes!

Tornar a néixer

2008-03-05T09:07:00.002+01:00

És fascinant com la perícia d'una copilot va poder salvar la vida de tots els passatgers d'aquest vol de la Lufthansa, en un aterratge complicat a Hamburg pels vents huracanats que hi havia. Tots van tornar a néixer.

El que el ciutadà vol

2008-03-02T20:40:00.006+01:00

Una vegada més, uns debats més (el de TV3 divenres passat i els cara a cares de ZP i Rajoy) en unes eleccions més. Res de nou, tot antic i retòrica coneguda i sabuda per part dels polítics. Ara, tots corren a fer aflorar l'essència de la seva ideologia aparcada durant els anys que no han hagut de vendre el producte. El més graciós de tot plegat és que tots, absoluament tots, saben "allò que el ciutadà vol", però cap, absolutament cap partit, assumeix que, quan ha tingut o té responsabilitat de govern, s'ha oblidat d'allò que el ciutadà vol. A veure què voldrà (o no) el ciutadà diumenge vinent!

Josep Palau i Fabre

2008-02-25T19:50:00.006+01:00

Dissabte va morir Josep Palau i Fabre. No me les vull donar ara d'entès sobre la seva vida i obra, ans al contrari, malauradament no hi havia aprofundit, però val a dir que la seva figura ha estat cabdal per a la cultura d'aquest país. Un país que avui, dia del seu enterrament, estava més pendent de l'Oscar que Javier Bardem ha dedicat a "España" -a banda de la seva família-, que no a glossar el poeta. Mitjans de comunicació catalans inclosos. Paga la pena que continuï?

http://www.fundaciopalau.net/

Prou Gasol!

2008-02-12T08:44:00.000+01:00

Quan Gasol va fitxar pels Grizzlies no hi havia dia que es tirés un pet i no ho narréssim amb pèls i senyals. Aquell equip mai no va guanyar res, però ens faltava temps per explicar les gestes d'aquest català-espanyol triomfador a l'NBA; encara veig aquelles barbes de fils horroroses que es posaven nens i adults en forma de màscara per imitar l'horrible barba d'un Gasol que brutejava. Ara que l'han traspassat als Lakers de Los Angeles no em vull ni imaginar com anirà la cosa. Som tan provincians que quan un d'aquí juga a l'NBA, hem de posar-li catifa vermella. Conec altres triomfadors-investigadors que també han passat pels EUA, i segur que han fet i fan millor feina que un jugador de bàsquet convertit en màquina de facturar milions a costa de l'esport i dels anuncis de iogurts, cacau en pols o plantilles pels peus. Prou Gasol i més reconeixement als nostres científics! Per cert, les de la foto que semblen anunciants del "Pump and seal" són les "Grizzlies Dance Team", les que fins fa poc animaven Gasol. Sense comentaris.

Vaig al gimnàs!

2008-01-28T19:52:00.000+01:00

Fa dues setmanes que m'he autoimposat anar al gimnàs; en sortir de la feina, desembarco directament al Jordi's Gym de Blanes. Hi arribo cansat i adormit sobre dos quarts de quatre de la tarda, i en surto fatigat però despert i amb ganes de fer coses al cap d'una hora aproximadament. Ha passat a ser una obligació més de dilluns a dijous (els divendres faig classes de Nivell D de català i no hi puc anar). Ara, els quilos encara no han remès, perquè evidentment una de les causes d'aquesta gesta és la de perdre algun quilet que s'ha encallat en la zona abdominal. Encara he d'adaptar la dieta, cosa que no és fàcil, però de mica en mica ho intentaré. S'accepten suggeriments!

Futur del burro català

2008-01-15T11:57:00.000+01:00

En un poble d'Itàlia han substituït els camions de recollida d'escombraries per burros. És més ecològic, no contamina, accedeixen a carrers més estrets i estalvien temps. Per què no traslladem la iniciativa aquí i ens assegurem el futur del nostrat "burro català"?

Je suis fou!!! Du chocolat Lanvin!!!

2008-01-07T11:57:00.000+01:00

És un anunci clàssic del Dalí de l'any 1968. El vaig veure fa temps en una exposició i em va fascinar. Genial! Bon any a tothom!!!

3 hores atrapats en un pàrquing

2008-01-03T12:14:00.000+01:00

De vegades m’he imaginat que no podia sortir de l’aparcament d’un centre comercial de tants cotxes com hi havia. Doncs això és precisament el que ha passat a Madrid, on centenars de persones han hagut d’esperar tres hores a poder sortir del pàrquing d’un d’aquests centres. Alguns conductors han hagut de ser atesos per equips mèdics a causa de l’angoixa i el fum acumulat dels altres vehicles als soterranis. És ben bé que el consumisme desaforat i la concentració d’oci i grans àrees de comerç en un mateix centre ens està fent perdre el nord. Potser aquest cas és un avís sense conseqüències greus del que pugui ser una normalitat en un futur proper. A qui correspongui, que prengui nota!

BONES FESTES A TOTHOM!!!

2007-12-24T14:08:00.000+01:00

Aimades i aimats que teniu la paciència de llegir-me de tant en tant, us desitjo el millor per aquestes festes i per l'any que encetarem aviat. Sigueu feliços!!!

Crosta sí, crosta no

2007-12-14T11:47:00.000+01:00

Fa dies que volia escriure sobre això de la crosta nacionalista. El diputat del PSC Joan Ferran acusa TV3 de ser antigovernamental. Ho diu en nom de la llibertat d’expressió, perquè hi surt més l’oposició que el govern. Això, òbviament, és fals i es pot contraposar amb dades fefaents, però no hi entro, seria massa soporífer. D’altra banda, hi ha qui diu que TV3 és massa poc nacionalista. L’amic Víctor Alexandre n’és un abanderat, d’aquesta crítica. Uns diuen que a TV3 no es diu mai Espanya, i altres que no parem de dir Espanya en comptes d’Estat espanyol. Enmig del foc creuat hi ha els periodistes, que ens acusen de gremialistes tot sovint però que alguna cosa bona devem fer quan hi ha dos bàndols que es queixen perquè fem el que no li agrada a l'altre. Mireu, la veritat és que no cal ser retorçat per pensar en conjures nacionalistes o antinacionalistes, simplement fem la nostra feina, alguns millor, altres pitjor, però, tot acceptant les crítiques i assumint responsabilitats, val a dir que TV3 és de les televisions més plurals que hi ha al món. Entenc que tothom (tots els partits polítics, en aquest cas) la voldrien controlar, però no confonguem llibertat d’expressió amb adhesió incondicional a un o altre govern. Com diu Víctor Amela avui a La Vanguardia, la qüestió és queixar-se.

Núria Feliu a Blanes

2007-12-06T22:48:00.000+01:00

Divendres dia 7-12-07, a les 19:30h a la Casa del poble de Blanes, faré de mestre de cerimònies en la presentació del llibre disc "Núria Feliu recita les sardanes més populars". Serà un acte amb la presència de la pròpia Feliu que recitarà sardanes, i de l'amic periodista-sardanista Quim Rutllant. En el fons, no deixarà de ser un gra de sorra en l'aportació al manteniment de la nostra dansa i folklore popular. Em fa il·lusió, sobretot perquè aprecio i admiro persones com Núria Feliu, capaces de trepitjar territori per una causa admirable com és la lluita per Catalunya. Acabo dient allò tan típic de "us hi espero!"

L'osset Mahoma

2007-12-03T11:40:00.000+01:00

En quin merder s'ha posat la britànica Gillian Gibbons! Resulta que va decidir canviar de vida i anar a fer classes a una escola integradora del Sudan... ai làs! En un acte de bona fe democràtica, va emplaçar els nens a posar un nom a l'osset que tenien com a mascota de classe. I és clar, en un país on els nens senten el nom de Mahoma a tort i a dret, aquest va ser el nom escollit. Total, que les autoritats van empresonar la mestra per haver gosat insultar l'Islam, i ja m'imagino les cares d'estupefacció dels nens, que no deuen entendre res. Fets com aquest demostren que hi ha països que viuen immersos en plena Edat Mitjana, tan curts de mires que es preocupen del nom d'un peluix més que de la fam que passa el poble. No creieu que, fins i tot, el fet que l'osset es digués com el profeta ajudaria a introduir millor la religió islàmica als nens? I també faig la reflexió a la inversa: us imagineu si aquí, en una escola pública, posessin el nom de Crist a un peluix? La reacció, segurament, seria la contrària i hi hauria qui acusaria la professora de fer proselitisme a favor del catolicisme (això sí, no crec que l'enviessin a la presó i necessités l'indult del president per sortir-hi). Conclusió: estem pirats o què?

En defensa de Moritz

2007-11-27T21:38:00.000+01:00

Quan va reaparèixer la Moritz al mercat, la vaig tastar i la vaig trobar deliciosa. Té un punt de dolçor amarga que li confereix una caractrística diferencial. M'hi vaig aficionar de seguida i, de mica en mica, ja la podies demanar a bars i restaurants. Un altre element distintiu és que està etiquetada només en català; crec que és la primera empresa de caràcter nacional que ho fa amb normalitat i sense estridències. Ara, però, hem de sortir en defensa una altra vegada dels atacs de la "brunete mediàtica" que acusa els responsables d'aquesta empresa d'arrels profundament barcelonines de donar suport i finançar la Plataforma per la Llengua, que, per aquells cavernícoles, no deixen de ser uns terroristes. Espero que el PP i Ciutadans, tan favorables a la llibertat d'empresa, surtin a defensar la cervesera Moritz, però ja ens podem imaginar que això és fer volar coloms. Heus aquí un altre exemple del perquè paga la pena deixar córrer el llast espanyol; divorciem-nos, busquem advocat i brindem amb una Moritz ben gelada!

Ja el tinc!

2007-11-19T08:52:00.000+01:00

Dissabte vaig adquirir el llibre i ahir el vaig començar a llegir. "El rei del món" del bon amic Salvador Macip, promet molt. De moment l'acció està assegurada i em quedo amb la imatge d'una "megaexplosió" a l'inici que ja et fa sentir la tensió continguda des del primer moment -amb un element de titani que em remet al passat mugronil de la novel·la "Mugrons de Titani"-. Un bon regal de Nadal, sens dubte, i un bon comiat de Manhattan per part de l'amic Macip que, just ara que exerceix la paternitat, també es planteja nous reptes professionals. Sort en tots els aspectes!

Notes de sexe

2007-11-09T12:43:00.000+01:00

Hi ha moments d'intimitat que requereixen d'una cançó adequada. Aquí teniu una partitura que pot servir de base a un bon àpat sexual, hehehe

Club de fans d'Isabel Teruel

2007-11-05T09:05:00.000+01:00

Isabel Teruel existeix, certament. És la recentment destituïda portaveu del PSOE a les Corts de l'Aragó. Li han retirat el càrrec no perquè hagi insultat ningú, sinó perquè poter era massa naïf en exposar la seva opinió. Doncs jo, què voleu que us digui, acostumat a les frases fetes buides de contingut, retòriques de mena, pomposes i gradiloqüents, prefereixo una portaveu més propera que digui les coses de cor i com les sent, encara que no sigui amb paraules extretes d'un manual político-lingüístic. Per tant, proposo crear el Club de fans d'Isabel Teruel perquè la restitueixin en el càrrec.

Volar sense cardar

2007-10-30T20:57:00.000+01:00

Bé, després d'aquest impàs en què m'he autoalimentat l'ego amb l'article de la Moliner, tornem a la normalitat articulista.

La notícia de l'entrada en funcionament de l'avió més gran del món, l'Airbus A-380, ha estat esbombada per tots els mitjans de comunicació amb il·lusió i gaubança. Una màquina voladora capaç de transportar fins a 800 passatgers amb grans comoditats i a llargues distàncies no passa desaparcebuda. Però, a banda d'inauguracions amb retard, brindis amb xampany, canapès i sushi, la companyia Singapore Airlines, l'única de moment que ha fletat vols comercials amb aquest mosntre de l'aire, prohibeix el sexe a bord de les seves suites. Un dels responsables de l'empresa ha dit que si pesquen algú fent servir els llits per a activitats sexuals, els demanaran educadament que desisteixin. És a dir, que després de gastar-te una pasta per poder pagar una suite de l'A-380 hauràs de venir follat de casa, perquè corres el risc que et vingui una hostessa carcellera i et demani que deixis de bellugar el ninot. O sigui, cardar no, però podem optar per tirar-nos pets i rots sorollosos i roncar, que segur que els sembla més adequat a tots els públics de bord.

La meva feina vista per la Moliner

2007-09-29T14:24:00.000+02:00

La bona amiga Empar Moliner em dedica un amable article al diari El País (aparegut el dijous 27-9-07) on retrata la feina que faig des de fa anys amb el Cuní. És el millor retrat que m'han fet mai i el podeu llegir en dues parts (clicant a les imatges) perquè no m'hi cabia sencer a l'escàner. Gràcies, Moliner!

2007-09-14T11:52:00.000+02:00

Ja hi tornem a ser, els del Mundo, la Cope i Libertad Digital (és a dir, els dos que maneguen el cotarro mediàtic de la ultradreta -Jiménez Losantos i Pedro J. Ramírez) tornen a l'atac croat contra Catalunya. Avui he sentit com en Federico deia que, contràriament al que va llegir ahir el rei a Girona, Catalunya no és terra hospitalària perquè fa anys que no hi vol venir ningú a viure. Posava com a exemple aquesta falsa polèmica que als patis de les escoles catalanes es perseguirà els alumnes que parlin en castellà. Si no fos perquè hi ha qui s'ho creu i qui en farà bandera electoral, la simple afirmació faria riure, és ridícul i ho saben. Es nota que hem entrat en precampanya electoral i que les sangoneres treuran el que sigui per fer pujar el PP, ni que sigui a costa de l'enfrontament i la mentida. I a tot això, on és Déu i la Conferència Episcopal propietària de la COPE? Crec que el fuet fustigador de Nostre Senyor no ha tocat encara aquestes males persones que utilitzen el nom de Déu en va.

Les variants de "Jo vull ser rei"

2007-09-05T21:43:00.000+02:00

Els que em coneixeu bé sabeu que tinc un vici inel·ludible en una nit de copes: anar a un karaoke i interpretar (amb una performance acurada) la cançó "Jo vull ser rei" dels Pets -l'única del grup que hi ha als karaokes convencionals-. És un acte freakie, ja ho sé, però què hi voleu que hi faci... Val a dir que hi ha un karaoke on em posen la catifa vermella quan em veuen un cop l'any aproximadament. Doncs bé, en la línia d'aquesta performance que executo (i que serveix per fer quota de català i desentumir la nyonyeria de les cançons fleuma dels karaoke, cosa que generalment és ben rebuda) he trobat aquest vídeo que encaixa a la perfecció amb el que jo faig a l'escenari. És d'un tal Bachi i ho he extret del bloc "Lectura obligatòria". Sublim!

"Els Pets" als "Matins" de TV3

2007-08-30T09:39:00.000+02:00

Qui diu que la música (i en català) no funciona a la tele? Divendres passat van venir "Els Pets" al programa "Els Matins" d'estiu i aquell dia vam aconseguir gairebé un 18% de share en total. Prèviament havien vingut els "Lax'n'Busto" i dilluns els "Aramateix", i el share tampoc no va anar malament. De la mateixa manera que l'audiència canvia de tendència permanentment, també hauríem de trencar aquest tòpic-malefici que el telespectador se'n va a una altra cadena quan hi ha una actuació d'aquest tipus i que alguns treuen a relluir per justificar la poca presència de la música (i en català) a la televisió.

Adéu, Lluís Maria Xirinacs

2007-08-16T08:57:00.000+02:00

Vaig conèixer personalment Xirinacs quan protestava davant de la Generalitat per demanar la independència del país el 2000; no era la primera vaga de fam ni protesta que havia fet per reclamar un dret fonamental dels pobles. Era una persona tranquil·la, pausada, que meditava les paraules que deia i, sobretot, era molt accessible: si t’hi atansaves a parlar mai no et negava la conversa. Ara que se n’ha anat de la mateixa manera que va viure, tranquil·lament, hi ha divergència d’opinions sobre la seva figura. Que digués el que va dir sobre ETA –paraules que s’han de contextualitzar en un moment de tensió màxima- no ha de treure que hagi tingut una trajectòria coherent i ferma en la defensa dels drets nacionals de Catalunya, i cal recordar que les seves protestes sempre han estat pacífiques. Sap greu veure com la “brunete mediàtica” insulta i escup la figura de Xirinacs sense vergonya, senyal que el franquisme encara viu en la ment de molts. Descansi en pau el que ha estat un dels nostres patriotes més estimats.

El bikini de Letizia

2007-08-09T10:22:00.000+02:00

Asseguda al costat de la reina Sofía a la popa del Bribón (el iot, no el rei) hi apareix "doña" Letizia amb unes ulleres de bus i un banyadoret blanc virginal d'alta costura recatada. La revista "Hola!" ha comprat les fotos "robades" a la princesa des de kilòmetres de distància per una agradable suma milionària. Ens queixem de la mesquinesa periodística però, ¿i els milers de persones que correran a adquirir la revista per veure la princesa en bikini? No és mesquí i aborregat saber que el màxim interès de la majoria de la població és veure la princesa en bikini?

El tren del Congo

2007-08-03T18:45:00.000+02:00

"100 morts i 200 ferits pel descarrilament d'un tren": és una notícia alarmant que ocuparia la portada de qualsevol diari o informatiu televisiu. Ah, però si resulta que l'accident ha passat al Congo, la cosa canvia. Es veu que els morts d'aquell país no es poden equiparar als del primer món, perquè avui no surt en cap lloc destacat dels informatius i demà no serà portada en cap diari. Això sí, el pont que va caure a Mineàpolis i que ha causat 4 morts i 20 desapareguts és notícia destacada, com si hagués passat a Sant Julià de Vilatorta. Això no és nou ni hem descobert la sopa d'all, però aquesta reflexió ens l'hem fet avui alguns companys periodistes aquest matí, i arribes a la conclusió que, malauradament, encara ara hi ha persones de primera i segona categoria, com també morts de primera i segona categoria. Va bé que hi pensem de tant en tant.

Operació tornada

2007-07-29T20:37:00.000+02:00

Sensació estranya, aquesta de començar a treballar quan tothom se'n va de vacances. És el que em passa ara, just quan estic a punt de fer una immersió als "Matins" estiuencs. L'avantatge, i alhora inconvenient, és que hi haurà poca gent però pel que recordo de l'any que vaig treballar a l'agost, sempre hi ha efectes sorpresa, informativament parlant. Bones vacances als qui les comenceu i ben tornats els qui feu com jo i us reincorporeu a la feina!

Cuina casolana

2007-07-20T19:38:00.001+02:00

Aimats i aimades, mentre m'estic refent del jet-lag començo a connectar amb la vida catalana, i veig que la cosa està bullint al PP català. Tard o d'hora havia de passar. Josep Piqué, massa pepero per uns i massa "catalanista" per un altres, ha saltat. Ha vingut Acebes, li ha dit a la cara: "nen, aparta't que aquí manem nosaltres, els de Madrid", i en Piqué, capcot, ha dit adéu. Per al sector més espanyolista i intransigent això és una bona notícia (que, per cert, pot contribuir a la desaparició definitiva dels pseudofranquistes de Ciutadans), però alerta, és un exemple del que passarà quan torni el PP al govern espanyol: si són capaços de fer això descaradament amb membres del seu partit, què no faran amb els governs "autonòmics" que no siguin afins? Ah, i els empresaris que vagin prenent nota, que els primers a rebre seran ells; això sí, els la fumeran amb vaselina i copet a l'espatlla, a la catalana. Anem-nos calçant, que ells ja sabem quin peu calcen. És el que té tornar a degustar la cuina política casolana del país!

Fins aviat, Xile!

2007-07-17T14:20:00.000+02:00

Divendres passat vam convidar a sopar als nostres amics, i ho vam fer en un dels restaurants més prestigiosos de Santiago de Xile: el Centre Català (al fons a la foto); és el lloc de reunió dels catalans i descendents, però també és un restaurant molt popular i no és precisament barat. Vam fer unes menges típiques del nostre país, com el pa amb tomàquet amb pernil ibèric, o el remenat d'alls tendres i bolets, per acabar amb una fideuà, tot ben regat amb vi xilè i cava. Tips i contents vam poder agrair l'hospitlitat que ens han brindat durant la nostra estada en aquest fantàstic país. Escric això pocs minuts abans d'anar a l'aeroport per retornar a Barcelona. Han estat unes vacances excepcionals, venim amb uns quilos de més i amb ganes de tornar a Xile per fer la ruta de nord a sud. Des d'aquí, gràcies als nostres amics i al país, pel qual sentim una gran admiració. Fins aviat!!!

De Valpo a Viña

2007-07-16T02:15:00.000+02:00

Acabem de tornar d'un excel-lent cap de setmana a Valparaíso (Valpo) i Viña del Mar, on hem culminat gairebé les nostres vacances a Xile. Gana i set no n'hem passat, precisament. Primer, de camí, vam visitar la vinya Veramonte, una vall immensa on s'elabora un vi boníssim però que destinen sobretot a la importació amb Anglaterra i els Estats Units. Després, els nostres amics (a la foto Pamela, Francisco, la Rose i jo) ens han dut a una tasca típica a l'estil barri gòtic de Barcelona a halar "chorrillana" -que també es veu a la foto en primer pla-, un lleuger plat format per una base abundosa de patates fregides, ou remenat i carn de porc picant. Després del rotet, hem anat a voltar per Valparaíso, declarada ciutat Patrimoni de la Humanitat pels ascensors centenaris que serveixen per saltar els desnivells i arribar del centre a un turó o del carrer a una casa. La següent parada ha estat Viña del Mar, una ciutat turística de descans preferida per la majoria de santiaguins. És una zona molt agradable, amb platges que voregen la immensitat del Pacífic i amb grans àrees de passeig, compres i "carrete" (marxa). Per contra, hem de dir que la massificació ha comportat que hi creixi l'especulació, amb edificis de l'estil Benidorm que fan una mica de mal als ulls. Ara ja encarem l'últim dia d'estada a Xile i estem més que satisfets, els nostres amics s'han portat de meravella i ens hem sentit com a casa. També hem hagut de comprar una maleta per poder encabir els vins que hem comprat. Arribaran intactes?...

Exemplificació dels "Cafés con piernas"

2007-07-14T02:16:00.000+02:00

Aquesta senyoreta lleugera de roba no és una cotxinota, sinó una cambrera d'un dels "cafés con piernas" clàssics de la vida santiaguina. Com us deia en l'anterior post, aquest tipus de cafès estan arrelats en aquesta ciutat i les noies no trafiquen amb el seu cos, tan sols serveixen cafès (com aquesta de la foto que està recolzada en una cafetera, que, val a dir, s'ha deixat retratar a canvi d'una petita propina de res) i alegren la vista del personal. Una manera masclista d'entendre el que són els bars, però és el que hi ha, poh. Per cert que el cafè és bastant aigualit!

Santiago centre

2007-07-13T15:46:00.000+02:00

El centre de Santiago té alguns llocs interessants, com ara la Plaza de Armas (a la foto, amb la Rosa saltant-hi), on hi ha la catedral, el museu d'història, Correus i algun edifici modern. A prop hi ha el Paseo Ahumada, un passeig de vianants molt transitat ple de botigues i antres de tota mena; un tipus de local molt curiós és el que aquí anomenen els "cafés con piernas": quan hi entres sembla un putiferi, amb tot de xatis en biquini venint-te a servir; però res més lluny de la realitat, perquè en aquests llocs no hi serveixen alcohol, les noies són només cambreres i, malgrat la foscor i els llums de neó, aquí hi vénen homes a fer una pausa de la feina i xerrar una estona. Peculiaritats d'aquesta ciutat, ves!

2007-07-12T20:32:00.000+02:00

Estar en aquest país de vacances, encara que faci fred, provoca que, per poc que et moguis, puguis fer una foto de postal. Ahir vam fer una petita excursió a la "Cascada de las Ánimas", a uns 60 quilòmetres de Santiago i, entre d'altres imatges, la Rose en va captar aquesta de mi mateix amb els Andes de fons.

Un "trago" xilè

2007-07-11T15:36:00.001+02:00

Xile és un país per recórrer de dalt a baix, i de passada fer Rapa Nui i l'illa de Robinson Crusoe, per exemple. Per això es necessita temps i calés. Nosaltres deixarem el nord i el sud per a més endavant: ja hem tingut la quota d'exotisme i ara ens centrem amb les delícies del centre. Una de les peculiaritats de Santiago i voltants és que està ple de vinyes on hi tenen les bodegues algunes de les més famoses marques de l'esplèndid vi xilè. Ahir vam visitar les de Concha y Toro, vam fer un tour guiat i ens van servir algunes degustacions delicioses. D'aquí en surt el preuat Don Melchor i les diferents varietats del Casillero del Diablo: conta la llegenda que al segle XIX el primer propietari va fer córrer la brama que a la cava on guardava els seus vins més especials hi vivia el diable; ho va fer justament quan va detectar que li desapareixien les ampolles més selectes, fet que es va acabar amb el rumor. En aquesta vinya també hi elaboren vins de Carmenère, una especialitat que es creia desapareguda però que el 1994 un enòleg francès va detectar a Xile, cosa que els omple d'orgull. Així doncs, salut!

Xilenades

2007-07-11T15:21:00.000+02:00

Si algun dia correu per aquestes contrades i veieu algú saltant de felicitat dient "Me ha tocao la polla, me ha tocao la polla...", no us esvereu: és que li ha tocat la Polla de Beneficencia, el que nosaltres entendríem com a "loteria". A la foto, servidor al costat d'un local on algun català hi ha muntat un negoci de "pollos Tarragona".

Retorn al continent

2007-07-08T18:27:00.000+02:00

Ja hem deixat enrere la diminuta i apartada illa de Rapa Nui (altrament coneguda com a illa de Pasqua perquè els holandesos que la van "descobrir" ho van fer el dia en qüestió) i estem desestressats com a mínim per uns mesos, amb uns quilos de més i la sensació d'haver recuperat hores de son i haver desconnectat amb injeccions de cultura -a la foto, m'estan posant el collaret de comiat de l'illa-. La tornada a Santiago -amb "asado" inclòs- ens ha fet tocar de peus a terra, més que res pel fred que hi fum. Ara queda planificar la setmana llarga que encara tenim per aquestes contrades, ajustar el pressupost i seguir alguna de les tradicionals rutes del vi xilè. Si us hi voleu apuntar, encara hi sou a temps!

L'era del moai

2007-07-06T02:58:00.000+02:00

Avui hem llogat un cotxe i hem anat al nostre aire. Com que en el tour organitzat d'ahir vam tenir clars els llocs més interessants, avui hem aprofundit en d'altres que són menys transitats, però no per això menys coneguts. Concretament hem vist la cantera on es feien els "monyos" rogencs dels moais, més moais, rutes i carreteres poc explorades, l'espectacular volcà de Ranu Kao amb 1,6 quilòmetres de diàmetre i un llac ple de líquens de 200 metres de profunditat, i l'aldea indígena d'Orongo on hi feien el ritual de l'home ocell. Certament, estem vivint l'era del moai en aquestes vacances a la fi del món! A la primera foto, posta de sol d'on acabem de venir a Ahu Tahai, fascinant, oi?

Per cert, que la tonyina de Rapa Nui és senzillament deliciosa, la millor que he provat mai. En aquesta segona foto em disposo a degustar una broqueta d'aquest peix i una empanada típica de ca la Berta.

Rapa Nui, el lloc més aïllat del món

2007-07-05T03:30:00.000+02:00

Finalment, ahir tot va anar bé, vam aterrar sense cap problema i ens van rebre amb collaret de flors. Molt turístic, pero s'emmarca en l'ambient polinesi que plana per l'illa. Es tracta d'una zona molt petita de poc més de 170 km2 envoltada de misteri. Està a 3700 km de Santiago de Xile i a 4100 de Tahití, o sigui que si algun dia em perdo, potser m'hi trobeu. Avui hem fet un tour pels llocs més famosos i la veritat és que és espectacular: arreu hi ha moais caiguts (durant una guerra fraticida es van dedicar a tombar els moais de la tribu rival), excepte els que s'han reconstruït seguint l'esquema tradicional. Els moais són unes estàtues que estan recolzades sobre els "ahu", una mena de tomba on hi reposa un cap de família representat per la figura. Excepte en alguns casos, la majoria estan d'esquena al mar perquè miren i donen força a la família que han deixat. Hem recorregut la fascinant costa gairebé verge i un dels volcans, Ranu Raraku, on hi havia la cantera dels moais i on encara s'hi poden veure algunes escultures a mig fer, que van abandonar els artistes quan les guerres anaven devastant l'illa. La presència d'espanyols, peruans i xilens no va contribuir a la concòrdia, precisament. A la foto, un servidor a Ahu Tongariki, un dels llocs més coneguts i fascinants de l'illa.

"El capitán al habla..."

2007-07-05T03:17:00.000+02:00

Quan una veu enmig del vol t'interromp el suc de taronja i s'identifica com a "capità", l'atenció ha de ser màxima. Això ens va passar ahir en el trajecte de Santiago de Xile a l'illa de Rapa Nui: dúiem una hora volant i el capità ens va informar que tornàvem a Santiago perquè hi havia un problema tècnic en la presurització i l'aire condicionat que impedien continuar amb el vol. Vam girar cua i no va passar res, ni tan sols un gemec de preocupació per part del passatge i vam tornar a sortir sense problemes al cap de dues hores. Això sí, l'avió de Lan Chile era nou de trinca, impecable, amb una pantalla personal a cada seient amb un sistema de selecció de pel·lícules brutal, on podies escollir entre diversos films, documentals sèries, etc, a banda d'unes hostesses formoses i amables. A veure si a Ibèrtia n'aprenen! A la imatge, el mapa típic dels vols llargs (en aquest cas era un vol de 5 hores a uns 3700 km de la capital xilena) on mostrava la proximitat a l'illa de Rapa Nui.

Primera parada: Santiago de Xile

2007-07-02T15:06:00.000+02:00

Ja hem arribat a Santiago (a la foto, els Andes des de casa dels nostres amics), una metròpoli immensa de sis milions d'habitants situada en una vall flanquejada per turons (cerros) i la serralada dels Andes, fet que provoca, sobretot ara a l'hivern, el fenòmen de l'smog, una capa de contaminació que cobreix tota la ciutat i sembla com si una boira baixa ho difuminés tot. Després de l'hospitalitat extrema que ens han dispensat, amb "asados" de carn exquisida dedicats a nosaltres i els pisco-sours a go-gó, demà marxarem cap a Rapa Nui, l'illa de Pasqua. El misteri dels moais i el descans polinesi ens hi esperen!

Programa d'estiu

2007-06-27T08:40:00.000+02:00

Divendres començo les vacances, seré fora gairebé tot el juliol. Intentaré escriure sensacions del meu viatge a Xile i Rapa Nui en aquest espai; i quan torni, em reincorporaré a l'agost en la subdirecció del programa "Els Matins" d'estiu a TV3. Si teniu alguna proposta, coneixeu algú interessant (des d'un col·leccionista de gadgets del Naranjito a un reputat professor de física quàntica) que sàpiga parlar i tingui coses a dir, o si sabeu d'una festa, acte o aplec que pugui ser interessant i que ens en poguem fer ressò, no dubteu en deixar la vostra opinió-proposta aquí mateix. Us ho agraïré amb una barbacoa chez moi o amb un gintònic, tot depenent de la vostra implicació, hehe. Salut a tothom!!!

Monsieur beurré (ara sí)

2007-06-24T11:18:00.000+02:00

Com diu el periodista, "aparentment només havia begut aigua". Però és evident que Sarkozy, a la roda de premsa de la reunió del G8, havia seguit els consells d'Aznar i el vi, i aleshores passa el que passa... La pregunta és: abans de les rodes de premsa, s'hauria de fer bufar els polítics?

Barcelona: Leading a stateless nation ((From a Rick Steves article for CNN ))

2007-06-19T21:43:00.000+02:00

Barcelona is Spain's second city and the capital of the proud and distinct region of Catalonia. With Francisco Franco's fascism now long gone, Catalonia's creative and independent spirit is on a roll. Many visitors find this to be Spain's most cosmopolitan and vibrant corner.

In Barcelona a local told me "Catalonia is Spain's Quebec." Traveling here you see how the people of Catalonia have an affinity for other "stateless nations." Locals don't like to call their corner of Iberia a "region" of Spain -- that's what Franco called it.

They stress that they are a "nation without a state." And they have an affinity for other people who didn't get their independence when they drew the national boundaries. They live in solidarity with other stateless nations, finding Basque or Galician bars a little more appealing than your run-of-the-mill Spanish ones.

Barcelona has a rich history: Roman colony, a Dark Age Visigothic capital, and a 14th-century maritime power. And beyond its great sights, be sure to appreciate the city's elegant sense of style and Mediterranean knack for good living.

The city's main square, Placa Catalunya, is the center of the world for 7 million Catalan people, a lively scene throughout the day. The square is decorated with statues honoring important Catalans. Catalonia has its own distinct language, history, and flag, which locals fly proudly next to Spain's on government buildings and all alone from their apartments.

Catalonia has often been at odds with the central Spanish government in Madrid. Back in the '30s this area was one of the last pockets of resistance against the fascist dictator Francisco Franco. When Franco finally took power he punished the region with four decades of repression. During that time, locals were prohibited from flying their flag. To show their national spirit, they flew the flag of the Barcelona soccer team instead.

Even Barcelona's ATMs are in solidarity with the European family of "Stateless Nations." They offer the correct choice of languages: Along with Angles, Frances, and Castella (Spanish), you'll always find Gallec, Euskera and Catalan. Even though there's likely not a person a year who would speak only Gallec (from Galicia in northwest Spain) or Euskera (from the Basque country), they give them the linguistic respect they would hope for in a foreign land.

Each Sunday Barcelonans gather in front of their cathedral to celebrate their community by dancing the traditional Sardana. Traditional instruments, which evoke the struggle these people have waged through the centuries to keep their culture alive, sound sweet (I think only) to Catalan ears.

The Catalan language is irrevocably tied to the history and spirit of the Catalan people. Since the end of the Franco era in the mid-1970s, the language has enjoyed a huge resurgence. It's the language of the local schools and, today, children here speak Catalan first, Spanish second.

A recent affluence has elevated the city. There's barely a hint of danger in the once frightening Gothic Quarter. I remember the city's main boulevard, the Ramblas, when it was rich at the top and very rough at the port. Lurid prostitutes would line the street where it finally hit the harbor.

Today, the Ramblas is rich at the top and rich at the port and the holes ground by anxious high heels into the stone thresholds of brothel doorways are the only things left of the prostitutes.

The toughest thing surviving on the Ramblas are the roving gangs of thugs who run the high-energy, extremely twitchy shell games. With spotters uphill and downhill, and a full team of shills, nervous men scoot their dodgy peas. It's amazing there are enough fools on the streets to keep them in business.

While souvenir shops and crowds of tourists have diluted the Ramblas' former elegance, it still offers an entertaining place to see the carnival of Barcelona life. But pay attention. Wherever people stop to gawk, pickpockets are at work. I think you're as likely to have your pocket picked in Barcelona, especially here on the Ramblas, as anywhere else in Europe. If you stop for any commotion or spectacle, put your hands in your pockets before someone else does.

And Barcelona offers edible travel thrills, too. Pimiento de Padron (or in Catalan, Pebrots de Padro), lightly fried peppers salted and served piping hot, are a kind of Russian roulette for the taste buds. Eager eaters know that every once in a while you hit a super spicy pepper. Munching through a plate of peppers while watching the paseo filling the street in front of my little table, I was starting to understand the passion people have for this great city.

Monsieur beurré

2007-06-14T21:32:00.000+02:00

coming soon

L'audiència

2007-06-09T14:51:00.000+02:00

L'altre dia llegia per enèssima vegada una carta al director al Periódico que feia referència a la notícia que el mes de maig TV3 havia batut rècords de mala audiència. La típica pregunta "Què passa amb TV3?" i la típica resposta: "Des que hi ha el tripartit, l'audiència no para de baixar". És evident que preguntes i respostes d'aquest tipus estan totalment polititzades pels mateixos que demanen transparència informativa, etcètera. No entraré en aquest àmbit, per ara. Però tampoc no vull evitar parlar de l'evidència que les coses segurament es podrien fer millor, o que, com a tot arreu, hi ha aspectes positius i negatius. Ara bé, als apocalíptics polititzats seguidors del naufragi de TV3 els diré que aquesta televisió pública catalana és de es millors que es fan al món, que la baixada d'audiència prové de diversos factors més que comprovables; el primer, que afecta totes les cadenes, és que a partir de la primavera baixa el consum televisiu; el segon, l'aparició de múltiples teles locals que diversifiquen l'audiència, un fet que es potenciarà quan hi hagi l'apagada analògica; i el tercer i, al meu parer, el més important, és que TV3 ha de competir amb tota aquesta porqueria televisiva que esgarrapen espectadors sense escrúpols i saltant-se horaris protegits (per cert, molts dels que critiquen TV3 s'apunten sense miraments a l'audiència massiva d'aquests pseudodebats, concursos i operacions triomfs). És la lluita del tot s'hi val, una lluita en què TV3 hi ha plantat cara amb programes com "Afers Exteriors", "Caçadors de paraules", "Caçadors de bolets", "Bèsties", "Històries de Catalunya", "Polònia", "Ventdelplà", "El Club" i "Els Matins". Cada minut és l'or que suma en la xifra global, computar és difícil, però l'esforç dels professionals de TVC fan que el producte final es mantingui a dalt de tot i, malgrat que les xifres absolutes no acopanyin sempre, les relatives sí; demano que algú em digui quina altra televisió autonòmica es situa sempre entre els tres primers llocs al rànquing televisiu. Fa 8 anys que hi treballo (tot i no ser contractat per TV3) i, fins al moment, no he tingut cap mena de pressió que no sigui la de treballar per fer un programa seriós i de qualitat. Culpar la baixada de l'audiència al canvi polític és roí, fals i insultant pels que hi treballem, i crec que respon més a una voluntat d'erosió ordida per un corrent polític que a la realitat de la programació. O és que volen que fem programes dignes de l'abocador del Garraf?

La intolerància de Plataforma x Catalunya als Matins

2007-05-30T16:53:00.000+02:00

Ahir van venir al programa tres votants de Plataforma x Catalunya. Volíem saber a requeriment de Pilar Rahola, per què hi ha gent que s'ha sentit atreta per aquest partit polític xenòfob. Eren tres personatges: un jove de 18 anys que segurament freqüentava la llibreria Europa, i un matrimoni que després hem sabut que ell, d'una banda, era franquista declarat (com l'Anglada) i ella, xilena, de la ultradreta pinochetista més recalcitrant. El fet és que el debat va anar creixent, sobretot a partir que els vam treure unes imatges del passat d’Anglada en què participava en un homenatge franquista al Valle de los Caídos, i un fragment d’un programa de Canal 9 en què, amb càmera oculta, havien enregistrat unes declaracions de l’Anglada dient que no podia parlar clar per oportunitat política, tot i que duia el franquisme al cor. Els tres votants (més aviat militants adoctrinats, tot i que ho van negar en tot moment) van saltar i fins i tot desqualificar i insultar la Pilar Rahola, sobretot la xilena en qüestió. Quan Josep Cuní va voler posar ordre, no hi va haver manera, no feia cas de cap indicació i seguia lladrant invectives pro-nazis (per matisar, he de dir que aquesta dona va portar dues paperetes de les candidatures d’ERC i de les CUP de Vic que havien comès el sacrilegi d’incorporar-hi immigrants magribins. I ella, immigrant xilena, se sentia ofesa només per això, perquè segurament al seu parer aquests magribins són d'una raça inferior). El cas és que quan la situació va ser límit, Josep Cuní va etzibar un cop a la taula per fer callar el personatge. Ella, evidentment, es va sentir ofesa i agredida, i es va atrevir a dir que allò era un exemple de violència i mala educació (recordem les tàctiques feixistes que es basen en dur la situació al màxim per poder dir que imposes el teu criteri). El Cuní va respondre que aquell programa era responsabilitat seva i quan deia prou és que s’havia d’acabar, i que precisament ells que reclamen autoritat ho haurien d’entendre. Després el presentador va demanar disculpes, tant a la xilena fatxa com a l’audiència, i això va provocar una allau de trucades de suport al Cuní i de rebuig a les maneres dels convidats. Aquest exemple posa de manifest quin és l’ideari real d’un partit com PxC que, aprofitant el desgast i cansament polític de la ciutadania i fent demagògia oportunista amb la immigració (només magribina, és clar), arriba a tenir representació a alguns ajuntaments catalans. La democràcia és imperfecta, perquè respecta els que no la respecten. Però el cas d’ahir reflecteix una realitat preocupant, i és que, juntament amb l’abstenció, hi ha un gruix de votants que prefereixen donar el seu vot a grupuscles polítics xenòfobs (PxC) i aparentment antipolítics tradicionals (C’s) a participar de la crítica i construcció política amb coherència i responsabilitat. És més fàcil anar de picnic i criticar els moros que intentar immiscir-se en una tasca social i votar havent reflexionat per què un partit o un altre. El sistema permet aquesta perversitat moral. Aquí podeu visionar el fragment del que va succeir:

http://www.e-noticies.tv/canal-actualitat/josep-cun%ed-725.html

Política local

2007-05-21T12:13:00.000+02:00

Fa uns dies vaig moderar un debat pre-electoral a l'institut Sa Palomera amb els alcaldables que es presenten a Blanes. Només hi va faltar el representant de l'APOB (Agrupación Progresista Obreros de Blanes) i el número u del PDB (Partit Democràtic de Blanes - Proa). Curiosament eren els portaveus de les dues noves formacions que es presenten per primera vegada, a banda de Ciutadans, a la vila. Hi havia l'actual alcalde i caop de llista pel PSC, Josep Marigó, el cap de llista per CiU, Josep Trias, el representant dEUiA-ICV, Joan Salmerón, el del PP, Celestino Lillo, el d'ERC, Joan Puig, la de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, Sonia Pérez, i el número 3 del PDB, Enric Vilà. Va ser, més que un debat a l'ús, un cara a cara amb els alumnes que van fer diverses preguntes. He de dir que tothom es va cernir a la disciplina que vaig imposar jo i van respectar els temps. I l'anàlisi que en faig és, en general positiva. I ara ve la meva reflexió subjectiva i personal en funció del que vaig veure i sentir. Els polítics, diguem-ne de carrera, estan preparats i saben què volen, però de vegades tenen un discurs massa oficialista i els costa connectar amb determinat públic. Ara bé, els que se suposa que sorgeixen perquè no estan d'acord amb els partits polítics "tradicionals" i que es presenten com a alternativa, deixen molt a desitjar: propostes inconcretes, febles, i algunes que poden fregar la xenofòbia o el populisme barat; en definitiva, hi he detectat poca talla i veig que, malgrat criticar els altres polítics habituals, cauen en els mateixos tics i errors. El problema no és formar un partit de resposta a les opcions polítiques locals; el problema és trobar gent capaç de tirar endavant una nova proposta sense caure en mediocritats ni en partidismes cacics.

"Pollo" amb els Mossos

2007-05-11T19:41:00.000+02:00

A veure si ens entenem... Els Mossos d'Esquadra són un cos policial català al servei de la ciutadania i comandada per la Generalitat de Catalunya; han de complir la llei, de moment seguint varems catalans i espanyols, i han d'actuar conforme la "legalitat constitucional". El màxim dirigent d'Interior, Joan Saura, alternatiu-verd-esquerranós, està empipat perquè en el programa dels Matins a TV3 li hem tret drapets bruts al sol: la detenció de Núria Pòrtulas és una pedra a la sabata d'en Saura i dels iniciativers. Ho sento perquè és una formació amb a qual hi connecto força, però no entenc que actuïn de la mateixa manera que ho faria el PP en un cas similar. M'explico: ahir en l'entrevista del Cuní amb en Saura, aquest últim es va posar molt nerviós perquè li vam dir que hi havia sectors del seu partit molestos amb com s'havia dut el tema de la detenció de la jove anarquista. Ell ho va negar i va exigir noms (al pur estil aznarià: "vostè no pot dir això sense dir noms i cognoms, és una acusació molt greu", li va espetar a en Cuní). Bé, si aneu a internet, veureu que hi ha fòrums i adhesions al cas Pòrtulas que provenen de sectors d'ICV-EUiA; és més, hi ha noms i cognoms de la formació que no estan d'acord en com s'ha dut el tema. No vull entrar en la judicació del cas, sinó simplement en el fet que, un cos policial com és el català, no pot posar en mans de l'Audiència Nacional uns documents en què hi havia plànols detallats d'edificis públics (recordem que la jove anarquista tenia un càrrec públic i mantenia relacions amb un suposat malfactor anarquista de la Itàlia de Berlusconi), i, és clar, tal i com estan les coses, potser hi volia fúmer un petard. Home, per favor, abans d'escagarrinar-se i posar el cas en mans dels fatxendes judiciaris espanyolistes, investiguem una mica, no? (Ara em ve al cap el cas de l'Èric, el Fènix de Lloret de Mar). Bé, la qüestió és que a l'únic periodista que s'ha atrevit a posar-li aquesta contradicció en cara, com és en Cuní, se l'ha titllat de sectari i anti-mossos. No ho sé, jutgeu vosaltres mateixos, però crec que queden clars els riscos de voler demanar comptes als polítics per les seves actuacions i gestions, siguin del color que siguin! I, personalment, encara no veig clar el cas Pòrtulas (com tampoc el de l'Èric citat abans o el dels indepenentistes detinguts pel Garzón el 1992 amb l'excusa que "no havien de molestar", oi Samaranch?). Ja em direu el què.

El meu particular perfil de Lluís Gavaldà publicat a la revista "Celobert" de Blanes

2007-05-07T11:33:00.000+02:00

Cliqueu sobre la pàgina

Yo soy esa!

2007-05-03T12:09:00.000+02:00

Ja la tenim liada, la Pantoja al trullo per presumptament una malversació de fons i blanqueig de diners, allò que popularment s'entén com fotre mà al calaix. Aquesta senyora només fa que acumular desgràcies des de la mort del Paquirri o de l'"Encarna de noche". Però segurament el seu gran error va ser "enamorar-se" d'un paio que va començar fent de cambrer i que va arribar a alcalde de Marbella de "pelotassu en pelotassu". Segurament el Paquirrín encara no s'ha assabentat que la seva mare no li passarà la setmanada, almenys mentre estigui a la garjola, per tant se li han acabat les festetes en clubs de xavalites. Realment la realitat supera la ficció, ara que potser algun visionari de Telemundo compra l'exclusiva i en fa un culebrón d'èxit assegurat si, a sobre, hi afegeixen perles dialèctiques "post-mortem" de Jesús Gil. Potser el que els paguin els arribarà per pagar la fiança i netejar la piscina. Quina pena!

Vam tocar el cel...

2007-04-21T18:28:00.000+02:00

... i ara que hem tornat encara assaborim el regust de les delícies musicals que vam poder tastar ahir amb l'inici de gira d'Els Pets a Pineda de Mar. Direu que, com que sóc fan del grup, les meves opinions són esbiaixades. I què? Una de les meravelles del món musical és que tot, absolutament tot, és subjectiu. I en el cas d'ahir vaig poder tornar a experimentar un plaer d'esperit sensacional, amb un madiratge perfecte entre la posada en escena i les cançons triades, moltes de les quals escoltàvem per primera vegada perquè el nou disc encara no ha sortit a la venda. "Com anar al cel i tornar", un títol aparentment senzill però que diu molt tant de les cançons que contindrà el disc com de la gira que ahir va començar, i que serà un revulsiu musical a l'escena del país. Malgrat que l'esdeveniment d'ahir es va publicitar poc, centenars de persones van aplegar-se amatents al retorn del grup als escenaris convencionals i, després d'una exitosa i extraordinària gira de teatres, han tonat a demostrar que dominen tots els terrenys que trepitgen. La primera impressió és que aquest tour està molt ben preparat des del principi, que no s'ha deixat res deslligat i que, a tenor del perfeccionisme del Lluís, anirà millorant amb el temps. Hi va haver coincidència en destacar la bona estrella que tindrà el primer single "XL" i el buquet de paladar exquisit que té la cançó que dóna nom al disc i a la gira "Com anar al cel i tornar". Acaben d'arrodonir l'espectacle els retocs adaptats per al concert de cançons clàssiques del grup, com ara la punyent versió discotequera de "Pantalons curts i els genolls pelats" o l'explosió musical de cançons com "Jo vull ser rei" o "Bon dia". Tot ben regat amb un joc de llums mil·limetrat i unes projeccions d'elevada sofisticació, donen com a resultat aquest "mar i muntanya" de Pets, espurnejat amb l'acidesa verbal d'en Gavaldà i on hi tenen cabuda estils diferents dins un embolcall de pop mediterrani que em fa pensar que, si fossin ianquis, tindrien tots els ingredients per arribar al número u de la Bill Board. Ara ens toca esperar l'aparició del nou disc per poder potenciar l'èxtasi. Quina felicitat!

Com anar al cel i tornar

2007-04-20T20:42:00.000+02:00

Avui comença l'esperada nova gira d'Els Pets "Com anar al cel i tornar", nom del disc de propera aparició (el 9 de maig). El concert és a Pineda de Mar i, òbviament, hi anirem. Comentaris a partir de demà. Coming soon, que diu en Sonic...

Ciudadanos de segunda

2007-04-12T12:02:00.000+02:00

Que bé, ja torna la màquina de fer independentistes que de tant en tant engega l'extrema dreta. Un reportatge de TeleMadrid elaborat per la productora "El Mundo TV", propietat del diari de nom homònim, i titulat "Ciudadanos de segunda" destaca la tesi de Ciutadans: que a Catalunya es discrimina el castellanoparlant. Li fa la campanya, vaja. Si no heu vist el reportatge, us el recomano via YouTube; és un exemple clar d'un treball periodístic fi i ètic, on el narrador i la veu en off prenen partit des del primer moment i fan servir els testimonis per elaborar una tesi totalment apocalíptica. Un exercici digne de la FAES. Fins i tot el comitè d'empresa de TeleMadrid ha sortit a criticar el que anomenen un foment de l'odi entre ciutadans i una pràctica de periodisme esbiaixat. La senyora Aguirre, amb aquell somriure de rabosa, ha donat mostres en més d'una ocasió d'un anticatalanisme galopant, i sembla que aquesta és la tesi que vol inculcar a la "seva" televisió perquè anar en contra dels catalans genera vots. Suposo que no cal que entrem, una vegada més, a valorar quina és la llengua minoritzada a Catalunya. Si el castellà està a punt de desaparèixer del nostre país, com és que als patis de les escoles hi predomina aquesta llengua? Quantes emissores de tele, ràdio i diaris hi ha en castellà i quants en català? En què estan escrits els prospectes de les medicines? I els jocs de la play-station? Per què les gestions en la Justícia només es fan en català en el 5% dels casos? Parlem de discriminació o de tòpics casposos de l'època de "Marcelino pan y vino"?

L'home del "b" de "p" i "o" "a"

2007-04-05T11:43:00.000+02:00

Mentre tothom prepara aquests dies de festa de Setmana Santa per sortir de viatge o per recollir-se interiorment i autoflagel·lar-se en processons de caputxa, jo, que començo a tenir les neurones atrofiades, he tingut un moment de lucidesa i m'ha vingut al cap un d'aquells moments d'adolescència que recordo dels més feliços de la meva història personal. Està lligat a les vacances d'estiu i a la sort de poder-les compartir abastament amb el Dani, ja fos a Caldes de Montbui o a Vilassar de Mar. Era en aquest últim lloc on tots dos, poc avesats a fer esport d'elit ni a pentinar el gat sense cap altre interès específic, vam trobar una manera de divertir-nos amb la petanca. No, no hi jugàvem, no fos cas que ens herniessim, sinó que sèiem i ens dedicàvem a posar sobrenoms als participants d'aquelles gestes petanquils de tarda-vespre d'estiu. Aquesta modalitat de diversió va anar agafant volada, vam arribar a posar més de cent sobrenoms (alguns més volàtils que d'altres) i hi havia dies que no podíem estar-nos-hi gaire estona perquè l'esclat de riure ens hauria delatat. Recordo l'enginy adolescent que practicàvem en parlar de L'home del "b" de "p" i "o" "a" (L'home del barret de palla i orelles accentuades), el Niki Lauda (un home completament entregat al seu Seat Ronda, que muntava i desmuntava habitualment com si fos un mecano, i que portava llustrós com una patena), Miss Efecte (una senyora que destacava per les seves fintes amb les boles de petanca) o el Magnum Prim (semblança amb Tom Selleck, model esprimatxat). Moltes d'aquestes persones ja deuen ser mortes, però els hem d'agrair els bons moments que ens van fer passar conjuntament amb ells sense que ho sabessin. Com xalàvem, recoi!

Aeroport intercontinental

2007-04-01T11:16:00.000+02:00

No és el títol d'una pel·lícula, tot i que hi ha teca per a un bon argument cinematogràfic. Qui més qui menys està d'acord que l'aeroport del Prat hauria de comptar amb vols directes arreu del món, hauria de poder competir amb els aeroports de primer nivell i oferir vols intercontinentals sense fer escales que fan perdre el temps, la paciència i, de vegades, les maletes (recordo un viatge amb Iberia a Nicaragua via Madrid on, per descomptat, les maletes dels passatgers catalans es van quedar a Barajas, però no les de la resta de passatgers). Qui digui que no hi ha motius socials, econòmics o polítics per impulsar un aeroport com el de Barcelona, és que menteix deliberadament. És clar que, si tenim un aeroport competitiu i fort, potser fa ombra al de Madrid, i no sé si això es pot permetre, ja m'enteneu. Anem a parar allà mateix, al centralisme desaforat i envejós que fa que la xarxa aeroportuària espanyola estigui centralitzada en un organisme obsolet i postfranquista com és Aena, i d'això a Europa només hi ha un altre cas com és Romania, un gran referent. No sé què hi podem fer, perquè quan el govern socialista es va plantejar la cessió del Prat a Catalunya, el PP, Ibèria i el ministeri de Foment s'hi van oposar. A més, vam aprovar un Estatut que va deixar de banda volgudament aquesta reclamació que ara ha agafat volada, valgui la metàfora, gràcies a una iniciativa econòmico-social on s'hi han apuntat professionals i ciutadans de tota mena. Per adherir-vos a la campanya i al manifest "Per un aeroport intercontinental amb una gestió individualitzada" clickeu al següent ellaç:

http://www.aeroportintercontinental.cat

Almenys ens quedarà la satisfacció d'haver apostat per una inciativa que ha sorgit de la base social, i que mostra una voluntat de progrés i d'avançar com a poble. Potser per això, com sempre, hi posen i hi posaran més traves que mai.

La credibilitat de la informació

2007-03-25T15:58:00.000+02:00

Uf, sona fatal, és un títol amb gens de ganxo. Prometo que no filosofaré massa. Partint de la base que la informació no és objectiva (en tot cas és plural, però no objectiva, perquè només pel fet d'estar interpretada o transcrita per un periodista ja ha passat un filtre personal), he de dir que podem tenir uns mitjans de comunicació més o menys creïbles, amb molts defectes i mancances, però on s'hi detecta una feina professional important. No vol dir que siguin els telenotícies més vistos, els ràdio-informatius més escoltats o els diaris més llegits, perquè últimament es tendeix a la informació-show, però sí els que tenen més acceptació quant a veracitat. Ara bé, un dels problemes que detecto com a professional de la informació és que últimament hi ha una tendència a magnificar, potenciar i donar credibilitat a informacions que sorgeixen de blogs personals o col·lectius, així com de webs de suposats informadors "independents" (una altra fal·làcia). Quan aquests apunten i proclamen a tot vent que denuncien una estafa, un complot, una conxorxa o ens remeten a una informació "confidencial" -per la qual normalment s'ha de pagar-, agafem-nos fort, perquè en la majoria de casos converteixen un rumor en notícia. Sense contrastar ni corroborar la informació, es llancen a publicar coses que els vénen de fonts poc fiables, possiblement molt marcades políticament o per interessos determinats. Cal anar amb molt de compte, perquè aleshores, els periodistes que intentem fer la nostra feina de la manera més escrupolosa possible, ens vénen aquestes garrotades informatives que estan generades per crear divisió, un estat d'opinió contrari o favorable a algú, o per simplement tocar els collons. I, si després es demostra que el que han deixat anar és mentida, mai ningú no els obliga a rectificar, perquè s'emparen amb allò de la "llibertat d'expressió". Alerta perquè aquesta pràctica l'he detectada tant en webs i blogs de la dreta pura i dura, com de l'esquerra suposadament progressista i fins i tot independentista. Repeteixo: la informació no és objectiva, però, afegeixo, la mentida en cap cas no és informació.

Acer o no acer, aquesta és la qüestió

2007-03-20T11:51:00.000+01:00

Piticlín piticlín, hola bon dia // no le entiendo, en castellano, por favor // hola buenos días, hace un mes se llevaron mi ordenador portátil para repararlo (era nuevo y ya no funcionaba bien) y, hace aproximadamente dos semanas, al no tener notícias del tema, llamé y me dijeron que el equipo constaba como recibido, pero lo habían perdido... Y así hasta hoy, y nadie me sabe decir nada, sólo que haga una reclamación vía fax, que ya hice (perdiendo el tiempo y sin respuesta alguna, cómo no), pero nada más. Qué me puede decir? // No sé señor, le doy un número de fax y... // no, no, si ya hice la reclamación vía fax sin respuesta, como le comenté; páseme con un supervisor! // pues yo solo puedo tomar nota y no le puedo pasar con nadie...

Aquesta trucada s'ha repetit (amb tons de veu diversos per la meva part) fins a cinc vegades, sense cap resposta coherent; cada vegada que truco, m'he d'esperar 48 hores per confirmar si m'han perdut l'ordinador o per saber què collons passa, i la mateixa resposta s'eternitza.

És un exemple més de com funcionen les coses a Espanya: una botiga et ven un aparell que al cap de poc deixa de funcionar, la botiga et diu que truquis al servei de reparació de la marca directament per estalviar temps (tot i que tenen l'obligació d'encarregar-se'n, donat que ells el van vendre) i així se'n renten les mans; l'empresa, ACER Ibérica (machos, ells), en aquest cas, han perdut el meu ordinador portàtil i, tot i que m'ho diuen per telèfon, hem d'esperar la confirmació del tècnic per veure si algun any me'l troben i el reparen, me'n donen un de nou o em tornen els calés. A més, les operadores/operadors que t'atenen són un autèntic frontó, una plantilla de llatinoamericans -segurament mal pagats- que no entenen el català (seria oferir un servei massa car, és clar) i als quals se'ls en fum la teva situació.

Tot plegat és el respecte que es té al consumidor en aquesta contrada del món. No sé si aquests serveis funcionen igual a Djibuti, però potser van millor i tot! L'únic que sé és que jo ja acumulo diverses reclamacions per escrit (Gas Natural, Telefònica, Jazztel, la Guàrdia Urbana, Acer, etc) que m'han fet perdre molt, molt, moltíssim temps. I encara que al final tinguis raó i aconsegueixis que te la donin... ¿de què serveix si el mal ja està fet i la pèrdua de temps no te la repara ningú?

Benvingut i benvolgut Dani!

2007-03-16T10:55:00.000+01:00

M'ha fet molta il·lusió saber que el Dani, el meu millor amic, també té un blog, però sobretot perquè m'ha donat la bonanova que esperen una altra criatura. Em remeto al post del dia 9 de febrer dedicat a la Iolanda i el Salvador.

El naixement de l'Aina ens va fer molt feliços perquè, ja ho saps, Dani, ets com de la família encara que ens veiem poc. I ara també volem ser partrícips de la teva joia en aquesta espera deliciosa.

Per acabar, deixeu-me linkar-vos un post del nouvingut "setsotazero" que em sembla brillant i exemplificador. Encara no m'he refet del riure. Òbviament seguirem en contacte. Petons!

http://setsotazero.blogspot.com/2007/03/potncies-mundials.html

... i el nen va morir.

2007-03-13T08:50:00.000+01:00

Així de trist i cru. Em remeto a l'article anterior per fer-vos saber el final tràgic de la història. Mentre finalment el consolat espanyol a Lima va autoritzar el pare i la germana del nen malalt terminal a viatjar a Barcelona, l'infant va morir ahir. Pare i germana ja eren a l'avió i ho han sabut així que han arribat. Per qüestió d'hores, no s'han pogut acomiadar del nen, ni ell de tots els seus familiars més directes que tant reclamava abans d'aclucar els ulls definitivament. Sembla una història pel·liculera, però és real, i no hi ha un final feliç. La pregunta segueix sense resposta: qui n'assumirà la responsabilitat? Suposo que mai ningú no s'atrevirà a afrontar aquesta pregunta. Almenys espero que la diplomàcia, tan preocupada perquè aquesta família peruana no es quedi a Catalunya, també es preocupi de fer-se càrrec de la repatriació del cos del nen.

Diplomàcia vergonyosa

2007-03-08T12:41:00.000+01:00

És vergonyós. Ahir i avui hem tractat un tema escruixidor al programa. Un nen peruà de 8 anys va arribar fa unes setmanes a l'Hospital Sant Joan de Déu mitjançant un programa d'ajuda per operar-se d'un càncer a la cama; un cop aquí, van veure que era massa tard i que el càncer havia fet metàstasi en òrgans vitals i que estava sentenciat. Li queden setmanes o potser dies de vida. Així doncs, primer van intentar que el nen viatgés de retorn al Perú, però cap companyia aèria se'n va voler fer càrrec, encara que l'acompanyés una infermera. La mare ha vingut, però el pare i la germana de 12 anys encara són al Perú. Per què? Simplement perquè les autoritats consulars espanyoles només accedeixen a estendre un visat al pare, però no a la nena. Addueixen que si vénen, potser es queden de manera il·legal aprofitant la llei de reagrupament familiar. El pare té un negoci que pot acreditar al Perú, els metges i directius de l'hospital català signen a favor d'ells, però les autoritats són inflexibles i no veuen necessari que la nena viatgi i encara gràcies que permeten que el pare vingui. Mentrestant, el nen demana veure la germaneta i el pare, cosa que potser no serà mai possible. Aquest cas, que sembla de culebrot per fer caure la llagrimeta, és absolutament real. Ni el consulat peruà a Barcelona, ni les gestions fetes pel programa no han servit de res. No puc deixar d'imaginar-me el típic cònsul espanyol greixós que es lleva a les 10 del matí i esmorza croissants calents, assegut al seu despatx ampul·lós i menystenint els ciutadans del país que l'acull amb la típica prepotència de l'imperialista decadent. Em pregunto si hi ha res a fer, si es pot denunciar que aquesta diplomàcia, per bé que legal, és un atemptat contra la dignitat humana, un crim contra la Humanitat. On és la solidaritat i comprensió que necessita aquesta gent, i més amb la seguretat que tornaran? Algú creu que aquesta família aprofitarà la mort d'un fill per quedar-se aquí? Quin fàstic que em fa tot plegat!

Premis Enderrock

2007-03-01T12:10:00.000+01:00

Enguany, malauradament, no hi vaig poder assistir, i això que el nivell era elevat. Premis a millor disc per Conxita i Antònia Font, millor concert pels Pets i d'altres destacats com els guardons de Feliu Ventura o Jofre Bardagí i Beth, entre d'altres. Una vegada més es demostra que la qualitat musical no es medeix a partir de la llengua que parles, cantes o fas concerts, sinó segons la capacitat de connectar amb el públic i fer saltar les emocions a flor de pell. Felicito el Lluís Gendrau, la Rosa, el Jordi, el Pere, el Xavi, l'Helena, el Joaquim, el Roger, el Ferran, el Mikel i tants d'altres que treballen insistentment per treure al carrer una de les millors revistes que es fan a Europa, amb uns premis que han ajudat a consolidar i posar al seu lloc la música moderna en català. Contràriament a les opinions de certs i certes periodistes "especialitzades", la música pop i rock en català va bé, hi ha un gruix de grups i cantants que podrien estar al 'top ten' de qualsevol llista d'èxits. Només hi detecto un problema de base, i és la desconnexió entre els artistes que canten en català i determinats mitjans de comunicació que els menystenen, obvien o encasellen en una moguda del passat que no s'ha sabut renovar. La inconsistència intel·lectual de la nostra professió, suposo.

Renfe, aeroport del Prat, AVE, incompliment de l'Estatut...

2007-02-27T12:36:00.000+01:00

I encara volem ser espanyols? Quin sentit té conviure amb els que ens menystenen contínuament? El govern espanyol no només ha de demanar disculpes pels problemes de Renfe sinó que ha d'actuar amb inversions ràpides i concretes, ha de cedir la gestió del Prat a la Generalitat, ha de prioritzar les obres eternes de l'AVE que no acaben mai, i ha de respectar escrupulosament l'Estatut de mínims que vam aprovar. Altrament, els catalans perpetrarem aquella màxima de "cornuts i pagar el beure". És evident que som un llast pesat per a Espanya. Doncs no en parlem més, ens separem i tan amics. Per què hi ha tanta por? Som incapaços de fer-ho pacíficament? Aposto per la via del diàleg adult sense rancúnies ni prejudicis. Crec que és hora de plantejar-ho seriosament.

iCat fm

2007-02-19T16:40:00.000+01:00

Fa relativament poc que he descobert l'emissora iCat fm que emet tant via hertziana com per internet. És la que ocupa el dial que abans corresponia a la malaguanyada Catalunya Cultura (ja es veia que una ràdio amb aquest nom, en aquest país, estava destinada al fracàs) i que, per cert, està de campanya promocional televisiva amb l'actor Bruno Oro, el que fa diversos papers a Polònia. He de dir que estic gratament sorprès, primer per la qualitat de la música que hi podem escoltar, perquè les píndoles informatives no es fan pesades i perquè, si estàs connectat a internet i vols saber més coses sobre l'artista que està sonant, t'ofereixen un ampli ventall de possibilitats, des de la caràtula del CD que apareix a tota pantalla, a les lletres de les cançons i diversos links del cantant o grup en qüestió. I crec que per primer cop, la música en català hi apareix desacomplexadament juntament amb d'altres èxits diversos, cosa que et permet estar al dia de la música que es fa actualment arreu. Direu que acabo de descobrir la sopa d'all, però el cert és que, malgrat que després les xifres d'audiència són les que manen i si no va bé hi haurà els de sempre disposats a carregar-s'ho tot de dalt a baix, val a dir que, una vegada més, ens hem situat a nivell mundial pel que fa a aquest nou concepte de ràdio. Feu-ne la prova: www.icatfm.cat. Ah, i que consti que no tinc cap interès en fer publicitat gratuïta, simplement que m'he sentit recomfortat en veure que encara hi ha trempera per intentar impulsar projectes creatius i ben fets. Felicitats als responsables diversos!