Una gala em ve a veure

Vaig trobar la gala dels Premis Gaudí d'ahir sucosament hilarant. Els anuncis ja prometien molt, amb una sorprenent auto-crítica hiperbòlica del cinema català. La catifa vermella, comandada per l'Ana Boadas i el Marc Giró, va ser una bona introducció i va tenir moments espaterrants. I la gala no va defraudar.

Si dic que no té res a envejar a algunes edicions d'entrega dels Oscars, segur que surten els crítics saberuts de torn que pensen, com a bons provincians que som, que no es pot comparar res del que es fa aquí amb el que es fabrica als EUA. Però el cert és que la cerimònia del Cinema Català va tenir tot el que ha de tenir un acte d'aquest tipus: humor, reivindicació, música, agilitat... I, sobretot, la gala va ser molt divertida i no es va fer gens llarga malgrat les gairebé tres hores de durada.

Per a un cinèfil de pa sucat amb oli, com és el meu cas, crec que la gala dirigida per Lluís Danés, trufada de píndoles còmiques liderades pel polifacètic Bruno Oro, amb la participació d'actrius, actors i músics, a banda dels erudits i interessants comentaris de l'Àlex Gorina i l'Ismael Martín a TV3, així com una realització acurada, han donat un resultat excel·lent i inigualable. I el resultat d'audiència així ho corrobora: una mitjana de 371.000 espectadors i un 14,1% de share, que no està gens malament.

Ha representat la millor manera de demostrar que sí, que a Catalunya hi ha molt talent i que, com va dir el gran Josep Maria Pou, només falta feina, una feina que ha de tenir els recursos necessaris per tirar endavant el sector. Adjunto un petit exemple: aquest gag reivindicatiu que fa el Bruno Oro de la feina professional dels actors, que em sembla extraordinari. Una oda irònica al treball de tanta gent que, moltes vegades, queda soterrat per una manca d'interès enervant fonamentada amb tòpics arcaics.

Felicitats, doncs, a l'Acadèmia per estar a l'altura internacional del cinema professional i fer que, simples espectadors com jo mateix, no veiéssim una gala sinó que la gala vingués a veure'ns a nosaltres, com el monstre del Bayona, per delectar-nos i fer-nos estar clavats al sofà des del principi fins al final.

Ja som història (musical)

Avui s'estrena al Canal 33 "Sputnik. Òrbita 90". Espero amb candeletes tornar a reviure les perles noranteres de la meva adolescència i postadolescència que es rescataran per mostrar el que va ser un temps i un país a partir del traç musical de l'època.

Fílies i fòbies, concerts inoblidables de grans grups d'aquí i de fora, les hores de carretera i manta per arribar a un concert concret, les desenes de cassettes i discos malmesos de tan escoltar-los repetidament, el Doctor Music i d'altres festivals, formen part de la meva memòria personal.

Recuperar un període històric de la nostra vida genera que hi hagi un treball nostàlgic que, alhora, implica que hàgim de dir, indefectiblement, que ens fem grans. En aquest enllaç del programa "Els experts" d'icat.cat, els presentadors de les diferents etapes de l'Sputnik parlen del programa i del que va representar en un moment que no teníem ni internet, ni mòbils, ni tauletes, ni res de res:

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/els-experts/leducacio-emocional-de-lsputnik/audio/948061/#.WIXRw98XDFw.twitter