Marc's brain: de maig 2014

dilluns, de maig 26, 2014

Oh, Europa!


Després d'unes eleccions europees sempre queda aquell regust estrany de no saber ben bé què has votat i com influirà en les nostres vides el col·lectiu d'eurodiputats i eurodiputades que viatgen amunt i avall i es reuneixen ara a Brussel·les, ara a Estrasburg i ara no sabem on. Però les eleccions d'ahir, tothom ho sap (menys el govern espanyol, sembla ser) eren molt més que un tràmit: a Catalunya, per primer cop des de la Segona República, ERC era la força més votada -seguida per CiU-, i a Espanya, per primera vegada des de la democràcia, es trencava el bipartidisme habitual i pesat; d'una banda, amb la irrupció de petits partits que, malgrat presentar-se com a progressistes, serien més propis del nacionalisme ultradretà, i, de l'altra, l'auge de l'esquerra real i l'aparició de "Podem", un fenomen que aglutina la indignació de milers de ciutadans.

Tot plegat és il·lusionant per a uns i alarmant per a uns altres. Deixant de banda l'abstenció (tot i haver crescut la participació exponencialment a Catalunya, no s'ha arribat al 50%), els de sempre fan les lectures de sempre i, malgrat haver patit un clatellot sever, es fan l'orni i usen aquell eufemisme tan propi dels que no han entès res:"no hem sabut traslladar el nostre missatge a la població"; més aviat crec que el missatge no ha agradat i els que el vociferaven, menys.

Així doncs, atenció al que pugui passar els propers mesos perquè el panorama polític que s’acaba de gestar per a Europa aviat repercutirà a casa nostra. I, com diu la premsa internacional i alguns mitjans espanyols menys sectaris, el "dret a decidir" no és només una pedra a la sabata del govern espanyol: és una realitat imparable d'una gran majoria de la ciutadania catalana perquè ja no fan por ni les amenaces de desaparèixer del mapa galàctic ni la remota possibilitat de deixar de formar part de la UE. La cosa s'està posant molt interessant!

dissabte, de maig 10, 2014

Boko Haram: l'educació occidental és pecat


Colpits i estremits, però no tant (segurament) com si haguessin estat noies blanques i occidentals. És trist però segurament és real. Segrestar més de 200 adolescents i amenaçar de vendre-les com a esclaves (després d'haver passat un calvari a mans d'aquests anòmals de la societat per qui la vida no val res), és una injustícia que no té nom.

Ara sembla coherent mobilitzar-nos, fer hashtags de solidaritat i quedar d'allò més bé, però, on és la tecnologia que ja hauria permès trobar aquestes indefenses adolescents negres? No es mereixen que les alliberin al dia 1 d'haver estat segrestades? El vídeo d'aquell capsigrany emborratxat vés a saber de què i rient com una mala bèstia, no va remoure les entranyes dels serveis d'espionatge mundials? I, on són les condemnes explícites del món musulmà democràtic? Com és que s'han escapolit sense rastre? D'on treuen els ingressos per anar en tancs i material bèl·lic de primer ordre (pagaments de segrestos, tràfic d'armes, interessos econòmics occidentals al servei de qualsevol radicalisme que pagui,...)?

Allibereu les nenes i trobeu aquests fills de puta d'una vegada, que no són fills de cap déu sinó excrements socials que cal eliminar amb el pes de la llei... o com calgui. Ho sento, a la meva edat i en aquestes situacions ja no crec en el bonisme de la Justícia Universal. Si hi ha d'haver morts en aquest cas, que siguin els que s'ho han buscat: segurament no els esperaran les verges que els han promès sinó les calderes del seu infern.

dimecres, de maig 07, 2014

Lax'n'Busto: el bon gust del que és essencial


Els amics de Lax'n'Busto acaben de treure una exquisidesa de disc: "Essencials & rareses", un recopilatori amb les seves cançons més clàssiques, a més d'algunes rareses. L'edició de luxe inclou un llibret amb les lletres i els dibuixos, pintures i fotos de Joan Mateu que li confereixen caràcter i potencialitat. He escrit moltes coses dels Lax (incloent aquell primer llibre de biografia "Lax'n'Busto. De Watt a Watt"), però avui vull retre'ls un homenatge sincer al meu bloc.

El grup ha sabut capejar males èpoques i modes adverses, han hagut d'esperar a la cua de moltes oportunitats malgrat omplir fins a la bandera desenes de concerts, han estat ignorats per una part de la premsa "cool" i han sotragat problemes per ressorgir amb força, inclòs el canvi de "front man" del Pemi Fortuny pel Salva Racero Alberch.

El seu estil sempre ha estat fidel al rock de traç autèntic, la combinació musical directa amb missatges desacomplexats configuren el seu llibre de família, i si la veu del Pemi era un tro de vitalitat, el Salva ha sabut impregnar el seu estil sense fissures i d'essència irrompible al grup, com ho demostra en aquest últim disc.

Així han passat els anys i els canvis no han desviat els Lax de la seva línia rockera incombustible i sense floritures. Les seves cançons perduren, la musicalitat enllurena i les lletres immortalitzen la seva manera d'entendre la vida. Ara que hi ha un embaf de mandolines i llaüts, que hi ha fervor per la cançó cervesera de l'estiu i que sovint es fa el nyeu-nyeu amb grupets de flamarada efímera, faríem bé a dedicar l'atenció a un grup de llarg recorregut que sap el que es fa i que ens posa la mel a la boca amb aquest disc nou: no el deixeu refredar!